Filosofia de carrer

La vida passa com es passa per un carrer tota la vida. No hi ha res de més rutinari que veure a la mateixa hora el mateix carrer : sovint els mateixos cotxes de sempre, la mateixa parada de l´autobús amb la mateixa dona rossa, mirant-se al mirallet tot allisant-se arrugues ; el mateix arbre rera els parterres i sota l´amplia façana corbada del bloc de pisos cantoner ; la breu baixada amb algun escolar de pesada motxilla fent cap a l´escola ; les dues dones fumant-se el primer cigarret del dia a la porta de l´empresa petant la xerrada amb una animació sorprenent - o no - abans d eles vuit del matí; els grafitis de sota el pont; el “Finidi”, amb el carro del súper ple d´andròmines de ferro i el barret de picador, extrany a sobre el cap d´un negre esprimatxat arrossegant un carro ple de ferros vells. I així, amb mil detalls d´ un quadre variat segons l´hora i el dia, però repetitiu com un plat amb massa all i julivert. El més repetitiu però, és el meu cotxe travessant-lo a la mateixa hora, la meva mirada desvagada o atenta, el meu devenir per aquest carrer.

Hi ha canvis palpables amb el passar dels anys. L´arbre cantoner muda la fulla, la perd, la torna a mudar ; el cel ho fa cada dia, i cada dia, per més blau que sigui el cel, és diferent, pel simple fet que el sol va al seu ritme aliè al ritme estàtic del carrer de les mateixes hores ; algun dia pot arribar a ploure i tot, inclús a nevar, i el mullader canvia el ritme del carrer. Els canvis en la natura s´empesquen escletxes dins els murs de ciment i asfalt de la ciutat per fer arribar la seva aparent inalterabilitat. Com la inalterabilitat de les modes, que es repeteixen als retrovisors dels cotxes , i així, les ulleres de sol es difressen d´actualitat prenent models de fa quaranta anys. Els canvis a les cares són inabarcables, inhumanes, sota le negritud opaca d´ unes ulleres de sol.

Però els canvis de pes, els definitius, s´obliden amb una celeritat sorprenent. I és que les persones, com els edificis, un bon dia desapareixen, sense més. I el fet de desaparèixer no és cap notícia; com a molt, una breu constància de la pèrdua ínfima d´alguna cosa uns díes després de finiquitar-la. I el més trist d´aquest oblit és no recordar com era el carrer fa uns anys, perquè buscar al fons dels anys de veure el mateix carrer no es sosté en dates concretes, com mirar de recordar la data de quan van enderrocar tal o qual edifici, o de quan van posar la parada d´autobús, o de quan el nen que baixava amb la motxilla carregada es va acabant fent gran. Les rutines,per si mateixes, no tenen data de caducitat, perquè ningú les crea i a ningú li interessen en absolut. Hi són i ja està, com un teló de fons, per fer-nos sentir que tot és igual, inamovible, fruit de  la necessitat d´un ordre, potser la necessitat de l ´infinit,  l´eternitat del quotidà.; o potser res de res, res més que mentides amables, com diria la poetessa.

Al final - ¿ quin final ? -  només queda el record d´algun personatge excèntric o curiós, com el “Finidi”, o la senyora arreglant-se les arrugues de la cara i mirant el mòbil esperant respostes que ningú tret d´ella coneix. I queda, és clar, l´arbre cantoner, que fa anys que veig i no recordo pas quan hi va aparèixer. Creix, però un no se n´adona mai, si no mira la data dins el calendari i fa cabal dels anys passats. Tot i així, sempre l´he vist igual. Ho podria arribar a jurar i tot : aquest arbre sempre ha estat igual.

Doncs la veritat és que no. Amablement, això sí. Molt amablement...mentida.

( al cotxe, escoltant música i esperant que el semàfor es posi en verd , de bon matí... molts matins )