El pes de la paraula

Al principi només hi havia tres lletres : la P, la M, i la A. De fet, la primera que em van demanar va ser la M, i ja de seguida la A. Ben juntes les dos. No em va costar gaire de fer-les arribar al lluminós, tot i que a l´agafar la M per primer cop em va sorprendre el seu pes, nogensmenys de la pròpia dificultat de traslladar una lletra de tan considerable grandària; no sabia com agafar-la i vaig optar per aixecar-la a plom per les potes i deixar-la caure al meu damunt, fet que va estar a punt de provocar una petita catàstrofe al confondre jo, novell com era, el túnel d´arribada de la segona lletra amb el de la primera. Evidentment no vaig tenir més remei que recular i després de rectificar, anar a cercar la A ben ràpidament i ara si, dipositar-la al final del segon túnel, on les aspiracions començaven tot just a fer la seva feina.

El més espectacular d´aquella primera vegada però, va ser poder veure el primer lluminós de la meva curta vida, que deia : MA. Poc després vindria altre cop la mateixa combinació, i així, fins arribar al moment en el qual les dues lletres es va repetir com si juntes, formessin una...bé, allò que se´n diu paraula. L´únic que sé d´aleshores és que vaig haver de treballar de valent, a partir d´aquell moment. Va venir la P amb la A, la seva repetició ; després van començar aparèixer la resta de lletres, de mica en mica. El lluminós s´anava encenent cada cop més sovint i jo anava cada cop més de bòlid. La O va ser un veritable problema, no sabia per on agafar-la, se m ´escapava sempre cap endavant; en canvi la I i la V eren molt fàcils de portar, lleugeres, tot i que algun cop se m´havia escapat el punt de la i, que solia xutar quan ningú em veia, amb força traça. La B era també complicada, pesada, de mal agafar. Als darrers temps, l´havia de traginar força, amb les dues U i les dos R – la potència de llum de les dues erres juntes m´encegava especialment - tot i que ja en aquesta època, les aspiracions funcionaven a ple rendiment i pràcticament tan sols les havia llançar al túnel corresponent.

De jovenet m´explicaven històries sobre l´infinit món de les lletres, llegendes de mil.lers de paraules formades màgicament; màgia de frases, de contes, de novel.les. Jo mai havia cregut en totes aquelles falòrnies. Mai havia tingut el temps necessari per mirar d´entendre cap de les paraules enceses al lluminós. Només en copsava el seu pes sobre la meva esquena, una rera l´altre. Recordo haver pensat sovint, això si, de la immensa sort que tenia pel fet de que només en fossin vint-i-sis. Les tenia ben apamades ; durant molt de temps vaig pensar que jo no em mouria mai d´allí, que era la peça principal de l´engranatge, que era intocable. Greu error : algú ja va deixar ben il.luminat fa temps que pel mortal, anar segur és el pitjor mal. Però jo no formava part de la gran falòrnia dels mortals. Jo només era un humil treballador que no estava fet per frases fetes com aquella.

Llavors ja era una ombra del que vaig ser. Amb el temps, les velles tècniques van quedar obsoletes : tot havia d´anar més ràpid i s´havia de fer de manera més eficient, a més gran escala. El lluminós va ser ampliat successivament, les aspiracions van prendre el poder. Recordo perfectament el dia en què tot es va acabar per a mi, va ser quan vaig veure la primera lletra aixecar-se per si sola i anar directament al túnel que li corresponia. Va trigar, si que és veritat, i no ho va fer gaire més lent del que jo, en els meus millors temps, ho hagués fet. Se´n va anar de pet cap a un dels nous túnels, tan nous que no tenien destí a cap secció del ja ampliat antic lluminós; em van dir que eren els d´escriure. Cal.ligrafía, per ser més concret. Es tractava d´una tècnica ja antiga, però fins aleshores inexplorada. Cada cosa porta el seu temps, vaig pensar, i a cadascú li arriba la seva hora. En aquells túnels llunyans jo ja no hi tenia accés.

I allò va se el començament de la fi , la qual per cert, és una paraula que no pesa massa.