Bassals

Camino en la foscor. Torno de l’hort pel camí més llarg, després de la pluja del matí la tarda ha estat fresca, regalimada d’una primera tardor. Diumenge passat, de tarda també, vaig omplir un cul de cistell amb rossinyols, fredolics i un parell de llaneges. Cal mencionar-ho, doncs feia quatre llargs anys que no trobava res, i el gust de la truita que em vaig fer al vespre potser ha estat el millor de la setmana, afegint-hi aquesta tarda de dissabte de curt termini, amb el cel ple de nuvolades de baixos relleus del color blau d’antigues ampolles d’ultramarins. La foscor m’embolcalla sense ser nit encara, alguna cosa es veu pel camí, de fet alguna cosa es mou mentre avanço : es tracta de l’aigua dels bassals, de reflexos argentats, bellugant-se lleugera com si alguna cosa nedés dins seu, inescrutable però viva, promesa dins la foscor, pàtina canviant a cada pas donat, inspiració breu del destí, son com miralls devots de l'esdevenidor, certituds de ser com un és. Caminar breument sense rumb. I respirar una estona.

Passen dos darrers ciclistes, el so de les cadenes trencant el cant d’una darrera cigala, encara, les llumenetes vermelles papallonejant la negror d’ adéus al pas de les roderes signant el fang. Baudelaire segueix essent llegit, amb extremada calma : ¿ D’on et ve, dius, aquesta tristesa inesperada, com l’ona empenyalant-se pel roc negrós i nu ? . Semper eadem, i en canvi, no. També ressona un conte d’en Faulkner ( cabells ) i el rostre d’en Barry, lluitant contra el seu mal mentre recita Shakespeare. Tot això amb la mirada quasi bé d’un cec, dels quals he llegit que no somnien imatges doncs no en tenen cap per recordar, cosa que els obre a infinites possibilitats de somni i no només a una, com els que ho veiem tot. Potser soc cec, en el fons, potser m'agrada ser-ho.

Torno a la llum del carrer i passo pel costat dels pessebristes. Un home de cabellera blanca, el davantal posat, treballa donant forma a una cova. La nit és agradable perquè és quieta, com el meu pensament mentre avança, reposat i tranquil. La música, és clar, acompanya.

Last night

 

T'ho podria preguntar de moltes maneres diferents, segurament de cap, incapaç com soc de dir mai res adequat al moment idoni. Et miro envoltada de misteri, allí dalt enmig de la boira, il·luminant un tros de cel nocturn, mentre les restes d'un plugim d'aiguabatre passat em fan de falses llàgrimes damunt la cara refrescada de falsa rosada dins falses matinades. On has estat des de la darrera nit, aquesta setmana, aquest mes, aquesta anys ? Totes les cançons - d'aquelles sense nom  on un genèric femení eternitza la fam d'amor enmig de metàfores sordes però boniques - parlen de tu, totes em porten a tu. Visc en un altre planeta.

Internacional

 

El general menja un bistec rus, ben cuit, com a ell li agrada. Mentre ho fa, els soldats al seu càrrec avancen implacablement dins un nou territori ocupat. Els habitants del territori fugen de les seves llars, cercant seguretat en d’altres països. Els altres països creen camps de refugiats. Els refugis son finançats per organitzacions no governamentals, fetes d’aportacions desgravables fiscalment : 15 €, una tenda per família ; 50 €, una estufa per passar l’hivern.

El general s’aixeca , ben tip, i somriu al president quan encaixen les mans. La guerra és bona, es diuen en silenci. Els soldats miren enrere, al silenci de la gent morta i les llars destruïdes. Volen tornar a casa seva. Els refugiats també, però ploren per no poder-ho fer. L’enemic s’amaga en caus desconeguts. L’enemic de l’enemic sempre guanya, perquè té la guerra assegurada, passi el que passi. Un fusell rus s’aixeca enmig d’una oració. El seu déu és també l’enemic, perquè és un déu que salva vides de miracle, puntejant bales en orelles en comptes de cervells forassenyats. Déu feu l’home i veié que era bo. Déu deu plorar de vegades, malgrat els segles. El reporter informa, tot assenyalant el cel ple de míssils. Els presidents amenacen com feien els antics reis : nosaltres...

Nosaltres també ens morim.

  

Mr. Bones

 

" Se quedó allí esperando a que acabara, observándola con esa mirada estoica y sombría que los perros llevan dirigiendo a las personas desde hace cuarenta mil años ".

Paul Auster, " Tombuctú" ( 1999 ) ( Ed. Seix Barral trad. Benito Gómez )

1989

Dissabte, cap al tard, pujava pel Tomaset tornant de l'hort, els auriculars posats- fet, d'altra banda, poc habitual  - quan , al capdamunt de les escales, il·luminada pel sol travessant el curt passatge d'oest a est, vaig veure una figura femenina que se m'apropava, jove, vinguda de no sé on. La mirada, inconscientment va anar a parar al terra - amb els anys hi ha costums que vaig aprenent d'evitar desistint a l'instint propi del fracàs - però, just uns segons abans de creuar-nos  un dubte em va fer rectificar i alçar l'esguard mentre per les orelles la cançó parlava d'un love match with the moon al precís moment d'enxampar uns ulls blaus mirant-me directe als meus. La noia - o potser la dona - semblava sortir d'una època passada, vestida amb conjunt texà amb esportives blanques, cabell curt - arrissat ?- i ros, sense auriculars, ni mòbil ni gos per passejar ni res que no fos ella. Va ser un moment. Jo em vaig girar un moment, però el sol m'encegà i la figura desaparegué tot baixant els vint-i-quatre graons del Tomaset. 

Tornant cap a casa, carrer avall, vaig adonar-me  que no hi va haver cap sentiment especial, només el breu plaer reconfortant d'un matx perdut en el temps, sense love ni moon ni res més per recordar, aquella impossibilitat remota fent-se realitat, el dolç convenciment del destí - cal dir-ho, una mica amarg també - finalment  acomplert.  

Breviari ( XIV )

 

·         “Neteja’m la memòria, si us plau, que sinó  aquest trasto no funciona “- em diu la mare per donar-me tot seguit el seu mòbil -. Per un moment m’he espantat una mica.

·         Arriba un circ a la ciutat : Circo del terror “. “Apto para todas las edades” “ familiar”, diu als cartells que l’anuncien sota la imatge d’un zombie.

·         Pessoa , citant Tarde : “ La vida és la recerca de l’impossible a través de l’inútil “. Em fascina pensar que pugui ser veritat.

·         Hi ha llibres que son com focs d’artifici : mentre els llegeixes vas fent Oh !, oh!, oooh!. Llavors s’acaben i ja està.

·         Les meves misèries són les meves pors. Por, bàsicament, a no poder passar sense elles, a no ser capaç de viure sense elles.

·         El segle passat ja comença a ser el segle XIX de quan era petit. El 1868 és més a prop del 1968 del que em pensava.

·         El Trabal és mort. El Joan és mort. La senyora Antonia és morta. I l’Emília també. Tot un rosari de rostres de gent gran amb qui topava per fer la xerrada quan anava a l’hort. Hi ha d’haver-hi un bon hort, allí dalt, per tanta bona gent.

·         Lo dels embassaments és com el meu compte bancari : ja pot ploure tres o quatre dies seguits que al cap de res ja torna a estar igual ( o pitjor ).

·         El fracàs, sovint, té voluntat pròpia. Els entesos, d’això, en diuen manca d’autoestima.

·         Avui he acabat de llegir el tercer volum dels Assaigs de Michel de Montaigne. Al guardar-lo a la prestatgeria amb els altre dos, miro per curiositat quan vaig comprar el primer. 2011. Tretze anys llegint-lo, temps suficient per considerar-lo un amic, sinó fos que ja és mort. O no ?

·         És el nou alcalde del poble, en un sopar d’amics ens diu que en un any ha fet més de cinquanta casaments. Un de la colla li pregunta quan dura més o menys el casament. Alguns cops tota una vida ! salta un que no estava massa al cas.  

·         Condemnar l’oblit o bé agrair-li la seva funció ? Sovint m’oblido del fet que , en el fons, no soc res.

·     “Mon pensament, quin esgarriat me’l feu ?” ( Josep Carner, “ Nocturn “ )

·     Probablement a ningú li agrada de ser un perdedor. Per això la majoria abandona. Què se n’han fet, dels cementiris de cotxes ?

·         Aquesta idea de la casa com un vaixell. I aquesta altre de veure-la salpar. Em falta lleugeresa d’esperit.

·         L’home, em diuen, és professor de tennis. El veig tirant pilotes amb la raqueta al seu gos en un camp que hi ha davant les casetes d’estiu. Així s’estalvia de passejar-lo, em diuen. Això i la piscina, no sembla fer res més durant les vacances, acaben dient. Ens saluda somrient, tot aixecant la raqueta. Sembla feliç.

·         Oli d’oliva en esprai. El que em faltava per veure.

·         Els errors fan de la vida el que una màquina del temps : retornar al passat amb l’esperança d’arreglar el present per millorar el futur.

·         Una feina descansa l’altre, vaig llegir no sé on. Un bon consol pels treballadors, penso mentre pelo unes patates després d’un dia dur a la feina.

 

Ad hoc

 

De sota el ràfec

pren vida el primer matí :

l'ocell ja vola.

Automàtica.30

 

(...)

Antigues travesses de tren fetes graons malgirbats pel rost del pendent de terres flonges cobrint un forat de muntanya d’on antuvi treien pedres per construir cases ; cordes lligant posts fent de passamans dubtosos per on el pas de les mans aixequen grinyols semblants a lamentacions com mals d’ossos d’un cos posant-se en moviment ; aire de disculpa, l’home redreçant natures mortes, canyissars i pinassa, pluridrupes bardissaires compensant tiges com ones, endinsant-se per envair terra ferma. Roques blanques. Malgrat tot respires i veus el mar, imaginant tots els masos damunt la plana voltada de camps llaurats d’on emergeix un campanar voltat de teulades color-terra-rogenca com aquells pseudònims utilitzats per antics combatents ara desconeguts com vells retrats de gent il·lustre que un dia conegueren fama, habitants de topònims incerts, carrers canviants on a les voreres hi creixen les mateixes males herbes dels antics camps , pols d’eres , les flors aquelles de l’altra Venècia, de quan l’orient i l’occident s’embullaven de veus i mirades enmig de canals separant estances encara plenes de sospirs sota els auspicis del gran lleó alat. Quo vadis faltaria dir abans de llençar-te a la carrera per antics alzinars quixotescs de camí cap a aquella darrera derrota a les costes de Barcelona, avui buida de galeres i remers, plena d’estranys vaixells, Babilònia sense torres ni muralles. El mar i les estrelles, el cavaller de la trista figura gravat en bronze i la nit seguint el degoteig constant de la bella font, dolça assassina,  tenaç i constant,

clepsidra

(...)

Tot el temps del mon

 

Fullejava fa uns dies, havent dinat, un llibre sobre el caminar d’un tal Le Breton, antropòleg, sociòleg, etc. A la introducció hi comenta que el llibre en qüestió era el quart que escriu sobre el tema. Hi parla del viatge a peu, de l’abans fins al després, reflexionant sobre temes diversos, tots damunt camins ja força trillats, a mode d’estudi basat en una àmplia bibliografia, que es pot llegir al final i que dóna suport a bona part del llibre. Thoreau, Hazlitt, Stevenson, Walser ... tots hi son. Prou bé per després d’un bon àpat d’aniversari, el dia abans de marxar cap a casa. Una setmana de caminades diàries per la Cerdanya francesa, majoritàriament sol.

El dia abans de l’àpat, pel matí, plovia i es feia tard. Feia una bona randonée, tota una circular de un dia sencer, amb parada per dinar al mateix lloc on el dia després llegiria aquell llibre. Matí i tarda oposats. Plovia i encara em quedava un bon tros de recorregut. Com sempre em pensava que tenia tot el temps del mon. Primera reflexió mentre em queia una pluja que no em molestava massa, però que em feia anar de pressa . El paisatge havia desaparegut com passa sempre que un fa tard, sigui on sigui. Amb pluja tot regalima com quan mires el mon darrera una finestra mullada. Pels camins dels riverians no hi transitava ningú, al cel no hi havia ocells i només predominava a l’ambient la pluja omplint bassals i rierols. El so de l’aigua en un mon buit. Le Breton parla dels moments avorrits del viatger. No sé si serà per lo poc que camino a l’aire lliure però el cas és que l’avorriment no és de cap manera present quan ho faig. I recordo aquella caminada sota la pluja com la d’un heroi una mica talòs, entestat a només fer servir els peus durant uns dies per recórrer distàncies extremadament curtes : podia trucar i que em recollissin al trencall d’Osseja, sense anar més lluny, però això, en certa manera, seria com un petit fracàs a la planificació del dia, consistent tant sols a caminar per senders unint pobles, cadascun dels quals formaven part d’un itinerari amb inici i final en un mateix punt. Així que vaig continuar fins arribar a lloc, fer un bon àpat regat de bona conversa, per seguir la ruta a la tarda.

Fou una bona tarda, després de la pluja. El cel s’obrí i el sol aclarí el panorama, el paisatge i la gent, que aparegueren com els cargols. El corb feia de vigia damunt l’atalaia d’un arbre frondós ; la terra transpirava certa flonjor, l’aire fresc es respirava millor ; el pensament del temps desapareixia amb el caminar agradós, tranquil i benigne. Tot semblava a lloc, com si la tarda retornés totes les reflexions dels erudits moderns, resumits en aquesta bonica frase que diu que tot viatge és el camí mateix, i allò de que–  citant Le Breton a Antonio Machado- caminante no hay camino / se hace camino al andar -. No sé si és això, però. La poesia d’un exiliat no és la mateixa com la d’algú com jo. Emular Graq, per exemple, quan pren notes al seu llibre “A lo largo del camino” o al magnífic llibre que és “ Les aigües estretes” és un bell objectiu al qual m’he dedicat durant anys sense saber si em portaria a algun lloc. Suposo que  escriure és una manera de caminar, cal posar-se les botes, agafar la motxilla i veure per on tiraràs el dia que et poses a fer-ho. Llavors sorgeixen idees, records, potser una mica de poesia i tot. o algú amb qui parles de la lumière, com la senyora francesa que s’atura tot fixant-se en com faig una fotografia a la capçada d’un arbre sobresortint d’un petit turó de camp, acabat de segar. Té la cara plena d’arrugues fortes dins un rostre saludable. Va amb un gosset que després de bordar-me unes moments m’olora i m’accepta, tot entenent que no soc perillós. Em diu que l’any passat va fer un reportatge sobre les marmotes, a Porté, o almenys això és el que jo entenc, mentre parlem en un català-francès-francès-català prou bo. Tant ella com jo, doncs ambdós hi posem voluntat. Vet aquí com acabem parlant de la llum i de l’eté i la fotografia. S'acomiada tot mencionant  la pau d’aquella tarda tot caminant sense fer soroll pel terra humit. Del lloc, del moment. Jo somric i assenteixo, tot pensant en aquest matí sota la pluja. Tot canvia, fora lloc, fora d’hores, una mica a fora de tot.

Ara pinto una paret del menjador. He tret quadres i fotografies , he apartat mobles, he rascat els trossos vora les esquerdes, tot arrencant algunes tires de pintura antiga. La paret és buida, amb totes les marques deixades pel pas del temps. Com els dies d'abans de la pluja, quan tot era sec, el cel potser massa blau i a les nits encara feia calor. Em volten el cap aquestes coses veient la paret buida, així que aturo la feina i em poso a escriure, amb la voluntat d’endreçar un excés de pensaments.

Com sempre que faig vacances, tinc tot el temps del mon per fer-ho.

Lluna plena

 

Va sortir al pati. Volia veure la lluna, avui havien dit a la televisió que  era plena. No la va veure per enlloc tot i la nit, molt clara. Només la seva ombra, reflectida sobre el pedrís enmig d’una llum argentada va atendre la seva mirada : era una ombra allargassada, deformant el seu cos de vella en un altre de corbes més suaus i plenes. Es va quedar quieta mirant aquella ombra seva, transformada com per art de màgia. No gosava moure’s, tot esperant qui sap què. Sinuosa, era igual de difosa d’aquella altre imatge  mig entelada reflectida dins l’espill de la cambra de bany, quan s’eixugava després d’una llarga dutxa, feia ja temps. Va recordar en com les gotes d’aigua davallaven ràpides per la seva pell fins l’estora, gaudint d’un darrer trajecte final. Cabals com rieres sense aigua, omplint-se en nits de tempesta. Com llavors seguia sent el seu cos- va pensar sense consol- igual al de la lluna seguint els seus cicles, ara nova, ara vella.

Les ombres, amb els anys, s’havien convertit en les seves millors amigues. La lluna era plena, havien dit a la televisió. Llavors la vista es va aturar en una altra ombra, la  del seu bastó, convidat de pedra d’aquell petit miratge. Potser ja n’hi ha prou, mormolà sospirant una miqueta.  Al girar-se per tornar a entrar a casa, de reüll, va somriure breument cap al cel amb la murrieria pròpia de la gent de la seva edat, quan veu algú més jove amb més vida per endavant.