"La mecànica del plor "

Llegeixes més que escrius, i tampoc ho fas tant, només quan tens estones tranquil·les després d'haver fet feina. Portes el cansament bé, tot i estar cansat sempre. Penses amb por si et trencaràs però medites en el després de tot i et dius : " havent superat fa temps l'equador ara ja saps com vindran dades", i, tot i no entendre-hi massa en lògiques cartogràfiques saps aturar-te i canviar de feina i fer el necessari amb les hores ben apamades, descobrint com de sobte se'n van tensions invisibles gràcies a un vers, a una mirada cap amunt, a un cop de xapo per acanalar pebroteres o en les mans fent la pinça damunt dues tiges de cireres, tot observant el color com de sang intravenosa , preguntant-te per la seva dolçor quan les mossegues mentre vas omplint el cubell i al teu voltant brunzeixen insectes dins les flors dels acants i et sents tu mateix com qualsevol animal cercant aliment dins aquesta petita veritat calidoscòpica que has llegit avui en una revista, una veritat - diu sobre un principi espriuà  - com la humana veritat vivint esmicolada en fragments petitíssims, on cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. Llegir per escriure, deia també una autora en un programa de llibres, no fa gaire. Així que escrius també una estona, ni que sigui per alimentar-te a la teva manera, mirant d'omplir un buit que saps mig ple de tot allò profitós de capturar en aquesta màquina de fabricar engrunes a la qual t'aferres com aquell nàufrag al tauló surant al mig de les ones. El nàufrag ... 

Se t'acut un títol de novel·la : " La mecànica del plor ". Per ... de moment quedarà aquí.

Segueixen sonant cançons, algunes de les quals, no saps perquè, retornen després de mil anys de no fer-ho, tants, que no saps si potser era alguna altre cançó que potser no vas escoltar mai. Les cançons envelleixen fins que moren. Llavors ressusciten, en un altre mon. Només cal escoltar-les.   

Nespres

 

Avui ha estat un dia d’errors a la feina. De tant en tant hi ha dies així on, no saps com, tot son trucades amb comandes que han sortit malament, errors en materials, repeticions de peces que es trenquen, palets que no es troben, queixes del transport...tot el mateix dia, com si s’hagués arribat a algun topall ocult que provoca un petit terrabastall moderador no sé si de dinàmiques o potser d’energies, o més aviat és que avui és com un d’aquells dies marcats en vermell que surt al calendari del pagès, dies on no s’ha de plantar res i on caldria haver-se quedat al llit i no llevar-se.

 El cas és que, durant l’any, sempre n’hi ha uns quants, de dies així. Ja hi visc resignat, com es resigna un a tantes coses a mesura que es va fent gran. Te n’adones que és inevitable. Errare humanum est, qui no treballa no s’equivoca mai, els cansats fan la feina , paciència ... l’habitual en aquests casos de dir i que no serveix de massa, perquè el que toca és arreglar-ho. Encara sort de les nespres, collides al tard a l’hort. L’arbre n’és ple aquest any, tant, que una branca ha cedit al seu pes. Els vaig collint de mica en mica, la majoria els regalo i alguns me’ls menjo sota mateix de l’arbre, Aquests son els més bons. Enmig de l’hort tot queda minimitzat, fins i tot oblidat, durant una mitja-hora curta, molt curta, la més curta del dia. Passo la mà per les tomaqueres, que van pujant. M’agrada l’olor de la tomaquera, és una olor de primavera tardana, com la flor de l’hortènsia o les mores caigudes de la morera ; com els falciots volant dins un cel entelat i fresc, gens fosc.

 (...)

 Tot va seguint el seu curs mentre a l’oficina tot sembla ben bé igual un dia rere l’altre, amb totes aquelles coses que els fan diferents, sense saber-ho. Avui, a diferència d’ahir, m’he dedicat a arreglar coses, a preparar-ne d’altres, i he parlat força, cosa que m’esgota. No he tingut massa temps per a res en concret però al final, no sé com, ho he deixat tot mig controlat. Sol a l’oficina, he escoltat una mica de música mentre endreçava papers i acabava de contestar  correus. Almenys escric alguna cosa, ni que sigui correus electrònics. Després, aquí dins, també hi aboco alguna cosa més, un intent de generar un flux interessant per on seguir el curs dels esdeveniments. Llegeixo una mica els diaris de Bergouniox, i me n’adono de com d’objectiu és explicant tot el que llegeix, la seva vida de mestre, la seva passió pels coleòpters, la pintura, la pesca...; de quan està cansat, dels fills, la dona, germans, amics, del temps que fa ...i a vegades, dins la coherència objectiva purament descriptiva dels fets que conformen la seva vida, algun passatge de gran escriptor : “ em va despertar l’obscura sensació de ser en un altre lloc, la impaciència de recórrer mon “. Podria ser perfectament l’inici d’una gran novel·la, però només és l’entrada al diari d’un divendres d’octubre de 1982. Aquest home tindria ( té ! ) que dedicar-se més a escriure.

 El que faig jo no és un diari, però en conservo la il·lusió quan, cada cert temps, m’agrada explicar les rutines sense entrar massa en detalls, mirant de treure’n algun suc profitós, que alimenti. Si fes un diari em repetiria molt i m’acabaria avorrint. Avui, per exemple, he collit més nespres. Miro el nesprer i segueix molt ple de fruita, com si la que li llevo tornés misteriosament a les branques durant la nit. Com allò de la multiplicació dels pans i els peixos, però amb nespres. Avui també m’he fixa’t en el cirerer, que després de perdre mig cos amb la gomosi, aquest any va ple de cireres. En dos dies moltes han canviat de color. He tapat amb xarxa totes les que he pogut.

 (...)

 I avui he treballat més tranquil, més concentrat, sense masses interrupcions. Tot i això, em falta temps. He anat al súper a fer la compra, hi havia nespres a dos i pico el quilo. Les cireres i els préssecs continuen cars. Vaig ràpid perquè vaig tard, arribo a quarts de nou a casa. Baixar la compra, guardar-la, preparar una mica de sopar, gaudir una estona de la posta de sol, avui ben bonica. Rego les hortènsies, tanco finestrons i m’assec una estona a escriure quatre ratlles. Vaig cansat. Fa bona temperatura, es dorm bé aquests dies, encara no he obert la finestra al vespre. La casa on visc és d’estiu, pensada per viure-hi a l’estiu. Antiga, de sostres alts, orientada de llevant a ponent. Sostre de quatre aigües. Summament tranquil·la, sola dins els seus records.

 Avui no he collit nespres però n’he seguit menjant. El nesprer té uns quinze anys i el vaig plantar jo, d’un pinyol. Va ser el primer arbre de  l’hort. No el deixo créixer massa però tot i així s’expandeix a la seva manera. Ha agafat una forma bonica, amb tot de branques baixes, una mica a l’estil de les figueres o d’aquestes oliveres que es posen ara als patis, de troncs gruixuts i capçada baixa i ample. Tot l’any que li cauen fulles, llargues i seques. Torno als dies, curts i iguals perquè tot més o menys és on ha de ser, jo inclòs. D’aquí les setmanes, els mesos i els anys. Les estacions, repetint-se. L’imprevist sovint és una paraula minúscula com ho és el bategar aquell de la papallona. L’imprevist és escriure tres dies seguits per mirar de treure’n alguna cosa. S’acaba el temps, es fa tard. De moment ni és un final ni tampoc un començament. Com se sol dir, demà serà un altre dia.

 

Solanos

 A l’estanc, un senyor ja gran, a qui li tenen preparada “La Razón” damunt el taulell. Demana uns “solanos” , i per assegurar-se’n de que li donen bé, acompanya el noi que atén avui a la botiga fins a les vitrines on hi ha els puros. L’home és alt i prim i li tremola una mica tot, no fa la fila d’un bon fumador de puros. Mentre paga, penso en la longevitat de les persones. Trenta o quaranta enrere fora mort, aquest home, segurament amb un bon cos per lluir dins el fèretre.

Tallats oblidats

Escolto cançons de quan era un jove molt jove. Èxits que gravava en un radiocasset de doble entrada que em permetia primer de gravar les cançons de la ràdio i després confeccionar “àlbums” on enllaçava els temes que més m’agradaven tot en aquelles clàssiques cintes verges de seixanta o noranta minuts. Després les escoltava amb els auriculars connectats a un mini-casset que podia enganxar al cinturó dels pantalons. Com el Kevin Bacon a "Footloose". El radiocasset era vermell , un dels tresors que més recordo d’aquells anys.

Eren altres temps. Avui en dia et pots fer una llista al mòbil en un tres i no res i posar-hi tota la música que vulguis. La que escoltava avui l’he anat omplint a base de memòria, que per aquestes coses no es rovella mai. La preparo per un aniversari de cinquanta anys, per a una festa on hi haurà força gent. Seria la música de fons, tot i que potser no n’hi haurà, de música. M’imagino que ho podria ser. De jovenet m’hauria agradat fer de discjòquei, escoltava molt la ràdio, tot eren programes musicals. De sempre, també, he tingut aquella il·lusió de fer un programa de ràdio, i amb els anys, un programa on mesclar literatura i música. Llegir contes, versos, parlar de vides d’escriptors, explicar coses que trobi interessants, que facin pensar, tot entre temes musicals, tot molt pausat i tranquil. Fragments llegits , cançons , música ... me n’adono que tot això ho he fet una mica dins el blog , al llarg dels anys. És com un premi de consolació.

Encara guardo algunes d’aquelles cintes, tot i no poder escoltar-les. En una d’elles hi vaig posar : tallats oblidats. En aquella època era més romàntic que ara, però la música que escoltava, en general, era més alegre. Era la música del moment, la moderna. Ara l’escolto i n’aprecio coses diferents, apart d’aquelles tornades fàcils de ballar o de cantar : un baix de fons potent, un toc musculós de bateria, lletres que abans no entenia i ara sí  o inclús tota aquella electrònica empallegosa que vaig arribar a avorrir com algun dia s’acabarà avorrint totes aquestes veus distorsionades que s’escolten per tot arreu. Escoltar-les em fa somriure, perquè a pesar dels pesars de tots aquests anys, m’agraden.

I per avui ja s'ha acabat el temps. Fins a la propera. 

Fata Morgana

 

" Després va dir que ara volia veure una pel·lícula amb Grace Kelly i Alec Guiness. Ja l'havia vista ahir, en un altre canal. Grace Kelly era una princesa que estava enamorada del príncep hereu. Per engelosir-lo feia veure que estimava el preceptor. Però resultava que ell ja feia temps que estava enamorada d'ella.

 - El preceptor li diu que és com una Fata Morgana. Diu : veus una imatge bonica i t'hi precipites, però aleshores desapareix i mai no la tornes a veure, mai. I llavors ella també s'enamora d'ell i li fa un petó a la boca. Només un. Però el capellà, que és l'oncle d'ella, diu que, quan un s'adona que és feliç, la felicitat ja ha passat. I acaba casant-se amb el príncep hereu. I el professor se'n va. Perquè diu : ets com un cigne, sempre al llac, majestuós i tranquil. I mai no trepitjaràs la riba. Perquè un cigne, quan va a la riba, sembla una oca estúpida. Ser ocell i no poder volar, somiar una cançó i no poder-la cantar mai. - "

Peter Stamm , "Pluja de gel " ( 1999 ) ( Quaderns Crema, trad. Joan Fotcuberta )

( el qui li diu tot això del cigne és el príncep hereu, i tot plegat qüasi sembla tret de la mateixa realitat que va viure l'actriu ).

L'apagada

Volia escriure sobre com s’escriu a la llum d’una espelma, a mà, com segurament devien fer molts escriptors en temps passats. A la tarda vaig preparar espelmes tot improvisant canelobres. A casa encara tenim espelmes, de quan la llum marxava més sovint. M’imaginava les lletres, les paraules, apareixent sota la meva mà, a l’ombra d’aquesta i la del bolígraf – no tenia ploma i vaig estar buscant-ne alguna però  les que tenia encara dins calaixos ignots li mancaven tinta -, creant frases bellugadisses, amb vida pròpia ; m’imaginava escriure alguna cosa bona i autèntica, sense voler-ho, simplement pel fet d’aquesta llum dins la fosca més absoluta, sense cap soroll dels habituals, sense probablement res. La nit apropant-se semblava dir-m’ho, mentre cuinava una truita tot observant les darreres llums del dia. Ho tenia tot preparat i inclús pensava, com em passa sovint, en l’inici d’alguna conversa amb tu, a la cuina, sopant amb la llum de les espelmes. En els rostres foguejats com meridians on només es veu la meitat de les coses i l’altre meitat podrien ser el so de les nostres veus, els petis gots de vi alçant-se, alguns silencis i alguns somriures amb certa brillantor als ulls, de pupil·les generoses. La fosca irisant les mirades. Sentia tot això i pensava en com seria escriure a la llum d’una espelma, sense tu, com sempre faig. No hauria de pensar en gaires coses més després, sinó en anar a dormir i prou. Res de pantalles obertes ni músiques sonant, potser les planes dels llibres pendents d’acabar, ara que ja ha passat Sant Jordi. O uns versos, o aquella paraula, quintà, que podria ser quarter allí on no hi ha res. Llegir-la al costat d’una flama per apagar-la després, tot fermant-la amb els dits, com es feia en temps passats.

Pensava en tot això quan va tornar la llum, allí on havia quedat encesa. Llavors vaig sentir una alegria que va allunyar les ganes d’escriure, amagant-les allí on deixem les plomes i les espelmes. I no se’m va acudir de que, de fet, podria escriure a la llum d’una espelma sempre que volgués. Només caldria apagar els llums, treure l’espelma i escriure. Llavors he pensat que no seria igual, per la raó aquesta dels temps passats, que només es poden reviure quan les circumstàncies ens obliguen a fer-ho. És com una mena de tirania, amagada dins la comoditat de una bombeta elèctrica, d’un endoll, d’una pantalla plana. Seria, ben mirat, absurd, sinó fos que hi hagués una apagada general, com la d’ahir. Seria somiar, com em passa amb tu de vegades. 

( parèntesi )

Divendres Sant. 

Escric a la cuina. Son vora dos quarts d’onze del matí. Pau i silenci, trencat per sons habituals avui fent de protagonistes : la caldera engegant-se encara per escalfar la casa, el vell rellotge de paret coent els segons impertorbablement. Rere la finestra el til·ler de la casa veïna – on no hi viu ningú de fa anys – amt tot el fullam ja fet, més verd que mai. La primavera avança. Avui tota la família és lluny d’aquí, excepte la mare que dorm a la seva habitació. Fa un dia esplèndid, d’aquells de cel blau , on el més calent és, mai millor dit, dins l’aigüera buida. No tinc cap mena de pressa : m’he llevat, he obert finestres, he deixat fer al sol la seva feina ; cap trànsit al carrer, poca fressa de veïns, la majoria son fora. Em preparo un cafè amb llet, trec la mel : està dura com un roc, la poso al bany maria una estona i mica en mica es va desfent, liquant-se dins tota un textura de colors rovellosos, al fons del qual s’hi manté encara una massa sòlida clara, com si fos el seu cor fonent-se lentament. Agafo una cullera i me’n preparo una bona dosi ben plena dins la tassa que fumeja lleugerament. Remeno i començo a llegir un conte d’un llibre que em va arribar ahir, titulat “Pluja de gel”, d’un autor suïs, Peter Stamm. Me’l llegeixo sencer, hi parla d’una noia i tres amics, de com aquesta noia no fa res però enamora, potser només perquè és una dona sense rumb aparent, a qui li agrada molt dormir. Al conte hi surt una illa també, plena de platges solitàries d’hivern, de fred i vides mig trencades. Es llegeix bé. M’agrada llegir a la cuina, escriure-hi també, en dies així. 

 Després m’he dutxat i mentre ho feia, m’he fixat en l’ombra de la finestra, reflectida en les rajoles de la paret, borrosa, il·luminant-se de manera intermitent segons la llum traspassava les fines branques del pruner que s’estenen just darrera d’aquella. En silenci. M’he eixugat i he pensat en totes aquestes coses, i en d’altres, com la llum travessant el passadís d’est a oest i jo travessant-la a ella, dins aquests quefers d’agradosa solitud. He pensat en aquesta idea de seguir escrivint sense cap propòsit ni destinació, dins aquest rumb de paraules ; he pensat que mentre segueixi passant, mentre la mare encara dormi a la seva habitació i després s’aixequi i em digui bon dia, és que encara puc viure en aquesta casa plena d’àngels amagats, com si algun dispeser desconegut me’n donés permís, sense haver de pagar cap lloguer per fer-ho.

Narcisos

 

Diumenge, per la tarda. Camino cap La Castanyera, a trobar els narcisos. Hi son, escampats al llarg de la serra abrupta i solellada, direcció mestral. Canutillos, em sembla que algú me’n va dir un dia. De tija llarga i verda, de flor groga, perfumada amb dolça intensitat, la llum les esbandeix des de ponent, tot de poms encesos per una llum, avui, poc transparent, lletosa. M’assec en un tros de roca i deixo que l’aire fresc arrissi el moment de pacífica letargia. Vaig en màniga curta i no cal pas gaire més. Bec un llarg glop d’aigua i trec la càmera. Montserrat de cara, més enllà de la turonada ; al darrera, el Montcau, com un submarí emergint de la terra. Recupero el pols a la fotografia, faig proves, vario velocitats i enfocs amb diferents programes. De les vint o trenta fotos que faig n’aprofitaré dues o tres. No disposo de massa temps, ja son vora les set i tinc que tornar. Ho faig xino-xano. Vora la Coma d’en Vila una àmplia estesa d’ estrepa, a punt per florir. Centenars de capolls tancats : després dels narcisos primerencs ja els hi toca a ells. Entremig, els malves de les farigoles i els blaus dels romanins. Verdaguer en estat pur transitant per aquest vell camí ple de balconades, amb vistes a mar i als Pirineus, si l’aire fos més clar. Lo mig del mon, que diria la Vernet.  Avui només s’entreveu la llunyania, com un futur incert. A la bassa de La Mata hi trobo una parella passejant el gos. Perquè hi deu ser, aquesta aigua ? pregunta ella. Potser pels incendis, contesta ell. Més avall hi regaven els horts, on avui només hi resten fruiters silvestres i camps llaurats pels senglars, davallant esgraonadament fins al pàrquing en perfecte harmonia. La masia ha estat , finalment, acabada de restaurar. És gran però no especialment bonica; no pas com, més amunt, l’ermita, on abans hi he pujat ; he mirat per la reixeta amb forma de creu de la porta cap a l’interior : la petita capella és buida d’imatges, només hi resta el forat a la paret on hi havia una petita custòdia amb una volta pintada on encara hi resten unes paraules llatines glossant  la glòria de Déu.

 La porta és bonica, força antiga. Pico amb la nansa de ferro forjat, menuda, el gruix de la fusta. Em contesta un so de fa segles, auster, impertorbable, fins i tot dur, però agradable a la oïda com ho és el tacte de l’escorça de l’alzina, o el perfum dels narcisos, o el fred suau aquest al cos quan s’acomiada d’un al mes d’Abril.

Enigma

 

És la veu poètica

que mai s'arriba a entendre

dins una imatge.

Continuo

Després de potser - i és que el temps passa ràpid, segons amb quines coses feies d'habitud abans, potser dels abans també...d'aquells abans...i continuo - més de quinze anys de no trepitjar una sala de cine, fa un parell de dijous vaig quedar amb un bon amic per anar a veure " A complete unknown ", pel·lícula que volia veure en pantalla gran, com manen els cànons : el vell Bob, quan era jove, molt jove. Vam comprar les entrades a una màquina que hi havia a l'entrada - ja no hi havia aquella taquillera ja gran al costat d'aquella més jove i guapa, la noia que podria haver estat la veïna del costat de casa de la que un es podria haver enamorat de seguida de fer els quinze anys , sense anar massa lluny, posem Nova York, per exemple...i continuo- i vam entrar a la sala on es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi havia, vam seure en un còmode seient, vam veure una infinitat d'anuncis per, finalment, iniciar-se el film. 

Al principi em va costar seguir l'amplitud de la pantalla - porto ulleres progressives i tanta pantalla és difícil d'abastar, com si els ulls no poguessin seguir tota la seqüencia de les primeres escenes, com em passa a vegades de veure moviments inapreciables fora de l'abast dels vidres que no sé ben bé a què atribuir...fujo d'estudi...continuo - però de mica en mica la història em va absorbir, com el talent aquest que es fa dir Timothée Chamelet, un nano jove que fa de Dylan com si fos el Dylan que imaginava, sense conèixer - mai, és clar, i en això resideix el magnetisme d'un bon actor que fora del plató es veu com algú totalment diferent i evidentment, fora de la meva època, que podria ser - de fet ho és - l'actual, un actor amb bigotet, alt i prim, somrient i amable, gens petulant, que no coneixia però que contesta a les preguntes amb intel·ligència i naturalitat, un actor amb un toc kitch, elegant, seductor sense haver d'arrufar ulls ni amagar res d'importància aparent i desconeguda fruit d'algun passat tempestuós, no, és un actor jove, feliç,  ambiciós també, una persona amb un caràcter proper d'alguna manera al Bob Dylan d'aquells primers anys ... i continuo - qui era en realitat, en Bob Dylan, personatge al qui només li ha preocupat la música que feia i la manera d'interpretar-la dalt d'un escenari.

El meu amic, que no és fan absolt del de Duluth com jo, em va dir que la pel·lícula havia estat bé , que al final, però, renega del folk per electrificar-se, de fet es cansa de cantar "Blowin in teh wind" com el Llach es va cansar de cantar "L'estaca" o el Van Morrison de la "Brown eyed girl". A veure, em diu, si aquella cançó els va fer famosos doncs que després no vagin renegant d'ella com si fos un fill il·legítim... - el meu amic és un fan de l'Springsteen, que ho canta tot i més i a sobre és un paio collonut - jo li faig entendre que des de bon començament, la pel·lícula ja parla de l'interès del Dylan per explorar les diverses músiques que va escoltant, del country al blues, passant pel rock i el folk, és clar..i el Woddy Guthrie, raó per la qual viatja cap a N.Y. D'altra banda,impacta quan al festival de Newport presenta una "cançó nova" i es posa a cantar "The times they`re changing " - i totes les lletres subtitulades, tota aquesta poesia de paraules i d'estrofes amb les quals expressa el que el seu cap veia i sentia, amb una capacitat única i inconscient de crear una meravella rere una altra...i continuo - i de seguida la gent coreja aquest himne i se't posa una mica la pell de gallina quan els seus coetanis se'l miren com allò que no volia ser, un profeta - anys més tard escriurà una cançó, "False prophet" on dirà jo no soc un profeta fals, jo només faig el que faig...i continuo - i només volen d'ell que continuiï igual, que segueixi igual, que tot evolucioni cap a aquest tot igual que ells sembla que ja han canviat - i aquí rau la visió realista de l'assumpte del Dylan, que ja va veure que tot allò s'acabaria com es van acabant tantes coses com ara s'acaba tot i tot torna a començar sense iniciar-se, en el fons res ... i continuo -, quan en realitat, la cosa va cap a aquell "Like a rolling stone" on ja pregunta com et sents, com et sents essent a complete unknown, like a rolling stone...i bé doncs...

Cal continuar. S'obren els llums i la pel·lícula s'acaba. M'ho he passat bé.