Cansanci

 

" Si una persona perfecta del planeta Mart baixés i sabés que les persones de la Terra es cansaven i envellien, els tindria llàstima i se'n sorprendia. Sense entendre mai el que hi havia de bo en el fet de ser humà, en el fet de sentir-se cansada, en el fet de fracassar cada dia de cada dia. Tan sols els iniciats entendrien aquest matís de vici i aquest refinament de vida. "

Clarice Lispector, del conte "La imitació de la rosa ", del recull Restes de Carnaval ( Ed. comanegra, 2020 - Trad. J.Domènech / P.Comellas )

Fènix

 

Demà fa anys que va morir el pare. No me’n recordava fins que la M. m’ho ha dit. M’ha sorprès el fet tot i que suposo que és, d’alguna manera, normal.  De seguida he pensat en el fet de fer-se gran, imperceptiblement en el dia a dia però d’una manera evident al fer números, com avui. El dia del seu enterrament vaig veure volant un esparver damunt el cementiri, que és un fet poc comú. Vaig tenir la sensació, potser la voluntat, de que fos, d’alguna manera, el seu esperit mostrant-se abans de partir, qui sap on. En aquell moment que vaig aixecar els ulls només se sentia la feina dels paletes posant la làpida al nínxol. Cada dia, quan torno i vaig a la feina, passo pel costat del cementiri ; la majoria de vegades no hi penso, en ell, però alguna vegada sí. Llavors el saludo, i em somriu.

A la Cerdanya n’hi ha molts d’esparvers. Aquest estiu, a l’arribar,  un camp n'era ple, vora Caldegas. Al passar pel costat amb el cotxe, van anar alçant tots el vol, i va ser una cosa digne de veure. Em vaig passar dies mirant de caçar-ne un al vol, de manera nítida i clara, una d’aquelles fotografies com les que veig al Flickr tant sovint, un primer pla d’una àliga amb tota l’esplendor del desplegar d’ales, el rostre noble d’ulls grossos i inescrutables, sotjant l’horitzó.

No ho vaig aconseguir, el més aproximat va ser un reguitzell d’orenetes i un pardal, que anava saltironejant damunt un sostre i que vaig immortalitzar a l’aixecar ell el seu modest vol.

Vint-i-un dies

 

És la regla del 21. Ho diu una noia que porta tatuada la cama i el braç esquerres amb uns motius que em son difícils de desxifrar a simple vista però que son bonics de veure pel simple fet de la pròpia fermesa de la carn on s’exposen : la noia es veu sana i forta, jove, de pell tibant com la d’un tambor . Amb ella, dues noies més i un gos que els segueix amb cara sorruda, pelatge marró, un gos ben fibrat, ben alimentat i ben educat, que ni es molesta a olorar-me quan passa el grup pel meu costat, camí d’Angostrina. Com que el lloc i el matí son solitaris, sento les seves veus abans de topar-m’hi. Una de les noies, la que sembla menys en forma, es queixa de lo que li costa sortir a fer exercici, i és llavors que l’altra li explica lo de la regla del 21, que consisteix en fer la mateixa cosa durant vint-i-un dies perquè aquesta esdevingui una rutina i , per tant, la fem sense pensar com qualsevol acte al qual ens hem acostumat. Però per aconseguir-ho cal fer-ho durant 21 dies exactes – rebla ella després de saludar-me amb un bon dia exageradament efusiu – i després tot és molt més fàcil. Un cop em sobrepassen les seves veus es perden pel camí que he estat pujant els darrers vint minuts . Van de baixada, i de baixada tot es veu millor.

Ara estic al darrer dia de vacances, estic sol a casa, son les sis de la tarda. Escric al pati del davant, que dona al carrer. Passa gent caminant, els hi sento les passes i les veus com sentia les d’aquelles noies, retalls de converses passatgeres ; acabo de llegir un conte de Borges, que no recordava : “ El jardin de los senderos que se bifurcan “  . Mentre ho feia podia notar la placidesa de la tarda enmig del relat de l’autor argentí, mesclant-se en harmonia paraules amb el pas mandrós del núvols pel cel, el cant de la cigala o la marinada de sud-est,  planant damunt les fulles dels plataners, remetent la seva lleugera frescor al pas pel cos, airejant el pensament i el pas tranquil, tranquil·líssim del temps. El conte l’he recuperat perquè en parlava un article llegit al diari aquest matí, una ressenya d’un altre llibre i un altre jardí, vertebrant històries. Aquest jardí del Borges...feia temps que no llegia Borges. Aixeco el cap i bado com manen els cànons. Defora passa la Sra. B. Amb la seva filla M. parlant de vacances, els hi conec les veus. Reflexioné que todas las coses le suceden a uno precisamente, precisamente ahora ... llegeixo. Ara. Em miro els peus, les espardenyes d’espart que porto posades ; me’n compro unes cada estiu. Les d’aquest any, ara que me n’adono, tornen a estar foradades a causa de les ungles del dit gros de cada peu ; per més que talli l’ungla no ho puc evitar, les tinc una mica deformades i gruixudes. És com un senyal de la fi de les vacances, d’aquest vint-i-un dies a partir dels quals ja hauria d’haver aconseguit que aquelles esdevinguin rutina, segons la teoria de la noia dels tatuatges.  Però em sembla que no. Algun roser ha tornat a florir al jardí, amb roses xiques, com si fossin de propina. Xiulen les merles, com si avisessin algú. S’està bé, aquí.

Aquell dia vaig arribar a Angostrina i d’allí a Ur, per un camí que seguia una sèquia dins un bosc ufanós ; abans l’havia fet d’hivern, els arbres eren buits i l’aigua gelada. Ara l’aigua corria mansa i transparent i la mateixa sèquia feia del camí un petit túnel de verdor i silenci, per on els raigs de sol feien petites lluminàries, per on algunes papallones aixecaven el vol al meu pas, per on semblava discórrer jo dins un estiuet allunyat potser fins i tot de mi mateix. Era l’ara aquest dels segles de Borges. Per la tarda tornava a casa, just ahavien passat onze dies de vacances.

A fora tot sembla passar una mica més ràpid, perquè els llocs visitats son molts i diferents ; el temps es mira d’aprofitar millor i tot i la rapidesa, el mon estranyament es mou més lent i l’oblit de les rutines s’allunya més dels dies laborables que no pas dels de cap de setmana. Pel matins segueixo llegint mentre esmorzo, per exemple. “Al far “, de la Virginia Wolf. L’he gaudit llegint-lo mentre tothom dormia encara. O mig estirat a la gandula, després d’un dia de caminada, després d’un bany a la piscina d’aigua ben freda. A fora encara m’hi puc estar uns dies, però no masses. A casa no passen aquestes coses, em puc fins i tot avorrir i per solucionar-ho, llegeixo un conte de Borges i em poso a escriure una estona al pati, avui que molts encara estan de vacances. No escric mai al pati sinó és ara, a l'Agost.

Me dije adiós al espejo, diu el protagonista del conte. Que bo.

Constància

 

La vida és com un mosaic d’experiències, va dir ( qui ? ) tot mantenint la mirada fixada en aquella taula feta de petits trossos de pedres de colors sense mirar res, pensant en els anys passats com qui mira les fotografies al mòbil lliscant el dit cap avall tot cercant una data a la velocitat del que ja no hi és, els ulls ploraners de joventut ( perduda ), pupil·les aquoses ( qui sap si ...) respongué sense adreçar-se a ningú en concret, potser a si mateix – tot i que seria massa previsible – o al mon sencer – i això seria massa presumptuós -, més aviat– respongué – perquè ella no va ser  - va pensar – , és com un trencadís.

P.D. Seguir escrivint, a pesar de tot.

Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)

Santander. Notes ( II )

 

(...) El tamariz és un arbre de tronc nuós , de fulla caduca la qual, ara a l’estiu  despunta prima i molt verda, un arbre semblant a la mimosa. És per tot arreu de la ciutat, als jardins i parcs públics. Al camí de ronda que mena al far del Cabo Mayor, aquests adopten formes allargassades, adaptades al mur de pedra que les protegeix : els admiro en un punt on s’entra en un jardí perfectament endreçat, molt anglès, ple de parterres de flors- hortènsies, tot és ple d’hortènsies també - estenent-se a banda i banda d’una escalinata que baixa enmig d’una porxada de columnes cobertes de verd ; vora el mur, entre dos d’aquests arbres d’aire ancestral, la vista del mar i part de les platges que hem deixat enrere, la ciutat, és d’una placidesa absoluta. El dia és diàfan, quasi bé mediterrani. Una merla m’observa des de la branca d’un pi, un home esmorza en una taula de pic-nic, una dona remena el mòbil estirada damunt una tovallola sota l’ombra del mur, sospira rere les ulleres de sol, la vida aquí és igual que arreu però amb la sensació d’anar més al ralentí, com si hi hagués un decalatge de minuts respecte al que hauria de ser un temps normal i homogeni, constant   ... la idea suposo que sorgeix per la pròpia inèrcia de la vacança, del paisatge i potser no tant de la gent. El cas és que hi és. Segueixo el camí del camí, dins aquest mena de jardí botànic que menarà ben aviat altre cop a l'inicial, assolellat, seguint la ruta damnut la pedra. Després d’un parell de giragonses, d’una pujada a un petit turó, unes quantes passes baixant per enfilar tot seguit un petit mirador, que sorgeix de repent. Des d’allí, la vista emmudeix qualsevol comentari : el Cabo Mayor, el mar i a sobre, el far. Des d’aquell dia a Montrose, fa vint anys, que no veia un far. (...)  

Santander. Notes ( I )

 

(...)  Surto de l’hotel i m’apropo fins a una àmplia terrassa damunt la platja, enfront la qual la llum del matí cristal·litza les aigües envoltant l’illa de Moura, petita i abrupte, amb un far al capdamunt. Primeres fotografies del dia, de la sorra, de l’aigua, el seu perfil i el far, sempre hipnòtic ; de la gent, dels primers banyistes passejant per la sorra : perfils encara ombrívols en la distància, amb el fons de tessel·les llambregant que els fan semblar figures com d’una altre dimensió, una mena de terra de pas cap a una eternitat amable, a temporal, on les petjades s’esborren ràpidament i el destí no importa massa, només l’aire fresc del matí i el so de les ones, que mai s’acaba. Alguna cosa així, suposo, molt diferent de tota la multitud apilada sota el sol de les tres de la tarda, al llarg i ample de les platges de Santander, des de El Sardinero fins al Palau de La Magdalena. Molta gent que a primera hora del matí eren perfectament definibles dins la tranquil·litat d’una ciutat tranquil·la de persones tranquil·les, amb el pas de les hores es converteixen en una massa compacte de caps i cossos sota l’acoloriment de centenars de para-sols, difuminant-se fins allí on arriba la vista. Aquí, un dia de sol en ple estiu es fa difícil de trobar, i la gent l’aprofita a balquena.  (...)

 

Dia 30

 

Dia 30. De juny. S'acaba el mes i demà, ja Juliol. Fa calor, no cal dir-ho, és del que tothom parla. Ahir, per passar-la una mica, vaig pujar per la tarda al Montcau, a mil metres d'alçada. L'aire no era ni fresc ni calorós, l'aire era un migjorn temperat, de treva. Ningú per enlloc, ni cotxes al pàrquing ni a la carretera es veien de dalt estant. Sol al mon, envoltat d'espai obert, amb vistes, com sempre, d'horitzó vast. Tornant des de Coll d'Eres em topo amb una noia passejant al gos, que s'atura a olorar-me. Milú ! , li diu ella. El gos és com el Milú famós i em fa gràcia l'evidència del nom. Avui en dia Tintín ja no és el que era abans, d'aquí el nom, suposo. Abans els gossos es deien Dick o Duck o Buck, sempre acabaven amb ck. El camí fa unes giragonses ben agradables, tot tocades per les ombres de quarts de vuit de tota la roca que s'alça a les meves espatlles. El sol traspassa capçades d'alzines, dos corbs rauquen al cel mentre ara, la vista es dilata pacíficament sobre turons i roca, en amable i senzilla davallada sense massa fi, quan el dia ja no és una promesa però tampoc és un adeu definitiu. La ment no pensa massa, el cos camina i enfila la darrera part com qui surt d'un cinema, després de veure una bona pel·lícula. Ara és l'ara d'abans, és clar. Ara.

Ara ja s'ha acabat. Hora i mitja i el darrer mes de temporada enfront, sempre ple de feina i de vida portes enfora. Les finestres son ben obertes. La nit no és fosca, la lluna en quart creixent i la lluca, acabada de florir, ben blanca, l'il·luminen. Els petits dracs s'esmunyen paret amunt tot sentint la grava cruixint sota els meus peus, la flor de baladre perfuma lleugerament l'escalfor latent del dia. S'acaba Juny i no he comprat encara orxata però ja m'he anat a banyar a la piscina, he pres una mica el sol i he vist ,amb aire despistat, algun cos de dona com qui no vol, com el frec al pit de la cançó. I llegeixo la petita història d'un home retirat al camp, reconstruint un mural sobre el Judici final en una petita església al nord d'Anglaterra. Delícies d'estiu. 

Veus joves passen pel carrer, veus joves carrer amunt que es perden ...

 

"La mecànica del plor "

Llegeixes més que escrius, i tampoc ho fas tant, només quan tens estones tranquil·les després d'haver fet feina. Portes el cansament bé, tot i estar cansat sempre. Penses amb por si et trencaràs però medites en el després de tot i et dius : " havent superat fa temps l'equador ara ja saps com vindran dades", i, tot i no entendre-hi massa en lògiques cartogràfiques saps aturar-te i canviar de feina i fer el necessari amb les hores ben apamades, descobrint com de sobte se'n van tensions invisibles gràcies a un vers, a una mirada cap amunt, a un cop de xapo per acanalar pebroteres o en les mans fent la pinça damunt dues tiges de cireres, tot observant el color com de sang intravenosa , preguntant-te per la seva dolçor quan les mossegues mentre vas omplint el cubell i al teu voltant brunzeixen insectes dins les flors dels acants i et sents tu mateix com qualsevol animal cercant aliment dins aquesta petita veritat calidoscòpica que has llegit avui en una revista, una veritat - diu sobre un principi espriuà  - com la humana veritat vivint esmicolada en fragments petitíssims, on cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. Llegir per escriure, deia també una autora en un programa de llibres, no fa gaire. Així que escrius també una estona, ni que sigui per alimentar-te a la teva manera, mirant d'omplir un buit que saps mig ple de tot allò profitós de capturar en aquesta màquina de fabricar engrunes a la qual t'aferres com aquell nàufrag al tauló surant al mig de les ones. El nàufrag ... 

Se t'acut un títol de novel·la : " La mecànica del plor ". Per ... de moment quedarà aquí.

Segueixen sonant cançons, algunes de les quals, no saps perquè, retornen després de mil anys de no fer-ho, tants, que no saps si potser era alguna altre cançó que potser no vas escoltar mai. Les cançons envelleixen fins que moren. Llavors ressusciten, en un altre mon. Només cal escoltar-les.   

Nespres

 

Avui ha estat un dia d’errors a la feina. De tant en tant hi ha dies així on, no saps com, tot son trucades amb comandes que han sortit malament, errors en materials, repeticions de peces que es trenquen, palets que no es troben, queixes del transport...tot el mateix dia, com si s’hagués arribat a algun topall ocult que provoca un petit terrabastall moderador no sé si de dinàmiques o potser d’energies, o més aviat és que avui és com un d’aquells dies marcats en vermell que surt al calendari del pagès, dies on no s’ha de plantar res i on caldria haver-se quedat al llit i no llevar-se.

 El cas és que, durant l’any, sempre n’hi ha uns quants, de dies així. Ja hi visc resignat, com es resigna un a tantes coses a mesura que es va fent gran. Te n’adones que és inevitable. Errare humanum est, qui no treballa no s’equivoca mai, els cansats fan la feina , paciència ... l’habitual en aquests casos de dir i que no serveix de massa, perquè el que toca és arreglar-ho. Encara sort de les nespres, collides al tard a l’hort. L’arbre n’és ple aquest any, tant, que una branca ha cedit al seu pes. Els vaig collint de mica en mica, la majoria els regalo i alguns me’ls menjo sota mateix de l’arbre, Aquests son els més bons. Enmig de l’hort tot queda minimitzat, fins i tot oblidat, durant una mitja-hora curta, molt curta, la més curta del dia. Passo la mà per les tomaqueres, que van pujant. M’agrada l’olor de la tomaquera, és una olor de primavera tardana, com la flor de l’hortènsia o les mores caigudes de la morera ; com els falciots volant dins un cel entelat i fresc, gens fosc.

 (...)

 Tot va seguint el seu curs mentre a l’oficina tot sembla ben bé igual un dia rere l’altre, amb totes aquelles coses que els fan diferents, sense saber-ho. Avui, a diferència d’ahir, m’he dedicat a arreglar coses, a preparar-ne d’altres, i he parlat força, cosa que m’esgota. No he tingut massa temps per a res en concret però al final, no sé com, ho he deixat tot mig controlat. Sol a l’oficina, he escoltat una mica de música mentre endreçava papers i acabava de contestar  correus. Almenys escric alguna cosa, ni que sigui correus electrònics. Després, aquí dins, també hi aboco alguna cosa més, un intent de generar un flux interessant per on seguir el curs dels esdeveniments. Llegeixo una mica els diaris de Bergouniox, i me n’adono de com d’objectiu és explicant tot el que llegeix, la seva vida de mestre, la seva passió pels coleòpters, la pintura, la pesca...; de quan està cansat, dels fills, la dona, germans, amics, del temps que fa ...i a vegades, dins la coherència objectiva purament descriptiva dels fets que conformen la seva vida, algun passatge de gran escriptor : “ em va despertar l’obscura sensació de ser en un altre lloc, la impaciència de recórrer mon “. Podria ser perfectament l’inici d’una gran novel·la, però només és l’entrada al diari d’un divendres d’octubre de 1982. Aquest home tindria ( té ! ) que dedicar-se més a escriure.

 El que faig jo no és un diari, però en conservo la il·lusió quan, cada cert temps, m’agrada explicar les rutines sense entrar massa en detalls, mirant de treure’n algun suc profitós, que alimenti. Si fes un diari em repetiria molt i m’acabaria avorrint. Avui, per exemple, he collit més nespres. Miro el nesprer i segueix molt ple de fruita, com si la que li llevo tornés misteriosament a les branques durant la nit. Com allò de la multiplicació dels pans i els peixos, però amb nespres. Avui també m’he fixa’t en el cirerer, que després de perdre mig cos amb la gomosi, aquest any va ple de cireres. En dos dies moltes han canviat de color. He tapat amb xarxa totes les que he pogut.

 (...)

 I avui he treballat més tranquil, més concentrat, sense masses interrupcions. Tot i això, em falta temps. He anat al súper a fer la compra, hi havia nespres a dos i pico el quilo. Les cireres i els préssecs continuen cars. Vaig ràpid perquè vaig tard, arribo a quarts de nou a casa. Baixar la compra, guardar-la, preparar una mica de sopar, gaudir una estona de la posta de sol, avui ben bonica. Rego les hortènsies, tanco finestrons i m’assec una estona a escriure quatre ratlles. Vaig cansat. Fa bona temperatura, es dorm bé aquests dies, encara no he obert la finestra al vespre. La casa on visc és d’estiu, pensada per viure-hi a l’estiu. Antiga, de sostres alts, orientada de llevant a ponent. Sostre de quatre aigües. Summament tranquil·la, sola dins els seus records.

 Avui no he collit nespres però n’he seguit menjant. El nesprer té uns quinze anys i el vaig plantar jo, d’un pinyol. Va ser el primer arbre de  l’hort. No el deixo créixer massa però tot i així s’expandeix a la seva manera. Ha agafat una forma bonica, amb tot de branques baixes, una mica a l’estil de les figueres o d’aquestes oliveres que es posen ara als patis, de troncs gruixuts i capçada baixa i ample. Tot l’any que li cauen fulles, llargues i seques. Torno als dies, curts i iguals perquè tot més o menys és on ha de ser, jo inclòs. D’aquí les setmanes, els mesos i els anys. Les estacions, repetint-se. L’imprevist sovint és una paraula minúscula com ho és el bategar aquell de la papallona. L’imprevist és escriure tres dies seguits per mirar de treure’n alguna cosa. S’acaba el temps, es fa tard. De moment ni és un final ni tampoc un començament. Com se sol dir, demà serà un altre dia.