Com el boscater vora el Dart del poema, el dia de difunts vaig estar treballant al bosc, vora les Refardes. Un bon cistell, un cistell parsimoniós de bolets trobats aquí i allà, sobretot quan vaig alçar-me fins a la meva particular muntanya màgica, el turó del Rossinyol : fent honor al seu nom , em regala no només rossinyols sota alzines i bruguerars, sinó també alguns carlets i llenega blanca, en una mitja-hora llarga de collir el nèctar dels déus del bosc dins un espai redimit de males collites, de rastres de senglar, supervivent fronterer del foc ja llunyà, en certa manera etern, de la meva esperança de tornar-hi, després d'uns anys de no fer-ho. Serenament soc feliç , més vell però alhora estranyament més feliç davant d’un fet tan simple com el d’ajupir-me i tallar la tija tova amb la navalla, collir i anar cobrint el vímet desempolsegat per l’ocasió. Després baixo per, camí enllà, arribar-me a l’indret on habita el rei dels bolets. L’esclata-sangs m’espera, a punt per a ser tallat, dins un darrer reducte on s’escampa ell i els seus, al lloc de sempre. Aquest any no ha faltat a la cita. Al vespre, pixo vermell fosc. El rovelló em fa justícia.
*******
I
el so de l’aigua a l riuet, el sol furtiu i les petites libèl·lules, volant
damunt breus estades de tardor. Cauen les fulles dels roures, empeses per un vent molt i molt lleuger. Flumen dialis, el déu dels roures, el riu de Zeus. Segueixo venint
per aquí, com si fos un darrer refugi. Somnio altre cop de treballar aquestes
terres, de trencar la terra d’aquests petits camps sense llaurar, d’anar a
vendre en places i mercats, de viure una
altra vida massa tard : pagès, escriptor, fotògraf o jardiner...ningú –
i jo més que ningú altre – m’ha ajudat mai a cercar el meu camí. A Déu gràcies
ara ja sé el que voldria haver estat. Les coses son d’aquesta manera i no hi ha
gaire cosa més a dir sinó marxar content a cercar l’infinit.