I.
- I diu que va ser una
furgoneta de la DHL ? –
- Sí – va respondre lacònic- ,
vaig travessar sense mirar cap amunt del carrer, d’on venia aquella –
- Però també hi havia un
tràiler, segons m’ha dit...perdoni però no ho acabo d’entendre –
- El tràiler- respongué
pacientment -era aparcat al límit de la tanca metàl·lica de la nau d’on jo
sortia, just tenia la cabina al llindar – ja sap lo grosses que son les cabines
de tràiler-, fet que m’impedia veure els cotxes que baixaven –
- Però sí podia veure els que
pujaven, que precisament eren els del carril primer per on havia de travessar
vostè –
- I no en pujava cap, de
cotxe, ja li he dit abans –.
L’home
se’l mirà dubitatiu.
- ¿ I doncs ? Si la furgoneta
baixava bé ho devia fer pel seu carril, i devia tenir temps de veure-la ...-
- Sí, és clar, si no fos per
l’altra furgoneta, aturada just en doble fila al costat del tràiler respongué
d’esma en Nèstor -, ja li he dit abans – afegí - per això el de la DHL va haver
de virar a l’altre carril i passar entre el camió i aquella just al moment de
jo travessar, confiat de que no pujava ningú. I anava ràpid, el carrer és llarg
i ample, amb molt bona visibilitat.- digué ell tot finalitzant la seva
exposició dels fets, la mirada perduda en aquell prat immens enfront del qual
es trobava, resignant-se de la seva mala sort, expressió per la qual, d’altra
banda, mai n’havia sigut particularment devot.
Segurament
no es tractava de mala sort aquella combinació de fets : era la mateixa que un
podia tenir, per posar un exemple, de trobar l’amor de la dona perfecte en el
lloc i el moment més inesperats de la seva vida. Si allò li hagués passat de
veritat, hauria pensat en la bona sort tinguda i probablement després, l’hauria
negat de forma immediata per la idèntica raó que ho feia ara. Les coses,
simplement, passaven. Tot i això en Nèstor no tenia clar exactament perquè passaven,
les coses. I ara, encara menys.
- Ostres ! – s’exclamà l’home
amb qui parlava – ja és mala sort tot plegat. Un tràiler, dues furgonetes i
vostè, en un carrer on mai no passa res. I ara vostè és mort – reblà l’home
mirant-se’l sense pena.
Anava a replicar-li
sobre tot allò de la mala i la bona sort quan parà esment en la darrera frase
que va pronunciar. Es va fixar més en aquell home barbut, llavors : era alt ,
amb una calba frontal on destacaven dins un rostre colrat pel sol les arrugues
gruixudes del front i els cabells que envoltaven aquella cara d’home rústec,
rebels i mal pentinats, de color gris. Calçava unes sandàlies tronades i
portava un manyoc de claus en una mà grossa i rabassuda, de dits grossos i
botits, que feia voltar sobre el seu dit índex amb perícia, tot agafant-les amb
el palmell quan parlava. Després de dir la paraula mort, va callar i acte
seguit, les va tornar a fer girar mentre mirava al cel, com esperant una
resposta.
En Nèstor, llavors,
es va fixar en aquella porta, darrera d’ell, una pota de ferro forjat, negre i
antiga, dalt de la qual hi havia dues paraules igualment forjades de ferro : change
– cambio. No semblava tenir sentit de ser, aquella tanca; si algú volgués
entrar ho podia fer per on vulgués, doncs
no hi havia res ni als costats ni al seu darrera, només aquell camp immens i el
sol, que ara que s’hi fixava, feia molta estona que estava ponent-se sense
acabar de fer-ho, un disc llunyà petit i vermellós, que l’il·luminava sense
fer-li perdre la vista. Va tenir la fugaç impressió, llavors, de no tenir
consciència del seu propi cos però s’equivocava, car avançà un parell de passes
i preguntà per aquell change-cambio de la porta a l’home de les claus.
Ell , llavors, baixà el cap i el mirà detingudament.
-Potser sí que no és
mala sort, al cap i a la fi ...- mormolà mentre anava fins a la porta, es
mirava el manyoc, triava una clau grossa i fosca i l’introduïa pel forat del
pany, obrint-la.
-Pots passar, si
vols, Nèstor- li digué sense travessar-la ell mateix, la mà agafada als barrots
del batent de porta obert.
Sinó fos per les
lletres de dalt, el Nèstor, tot seguint les indicacions d’aquell home estrany i
corrent a la vegada, al passar pel llindar haguera jurat que aquella porta era
com la de casa seva, una casa antiga on la seva família havia viscut els darrers
setanta anys. No va tenir temps de finalitzar aquell pensament perquè tot just
entrar en aquell camp el sol caigué a plom i tot es feu fosc de repent, com si
hagués tancat, de cop i volta, els ulls.
II.
En un acte reflex, el
Nèstor va obrir els ulls i va fer un pas enrere tot girant el cap vers la veu
que el cridava. En aquell precís instant passà a tota velocitat una furgoneta
de la DHL que pràcticament no va tenir temps de veure però si de sentir a frec
del seu cos. Es quedà esglaiat. Va mirar al carrer i va veure la furgoneta
parada en doble fila amb els dos ocupants encenent dues cigarretes, aliens a tot
el que passava a fora ; va mirar cap a la cabina del tràiler on el conductor seguia
absort davant la pantalla del seu mòbil. Llavors girà el cos i es fixà en la
persona que l’havia cridat : era un home ja gran, vestia un abric llarg ; era
alt i barbut i anava amb bastó, segurament un d’aquests jubilats destinats a
caminar per la ciutat cada matí per prescripció mèdica – pensà més tard en
Nèstor -. Es van mirar, ell espantat, el vell encara una mica sorprès pel que
acabava de passar. S’apropà i assenyalà al terra amb el bastó.
-La clau, se li havia
caigut la clau...-
En Nèstor fixà la
mirada al terra. La clau, negre i grossa de la porta del carrer de casa seva
era allà. No ho entenia. S’apropà i l’agafà, per assegurar-se’n. Efectivament,
era la mateixa clau. Sorprès, se la mirà i tot seguit l’home, que somreia. Pensà
en un perquè, sempre obria la porta, maquinalment, cada matí i tornava a entrar
a casa per deixar-la al clauer de l’entrada, al passadís, abans de tornar a
sortir per treure el cotxe. Aquell matí, per alguna raó no ho havia fet, tot i
que sempre ho feia. I quan pensava que sempre ho feia era perquè mai s’havia posat
la clau a la butxaca i encara ara ho sabia, que l’havia deixat a dins, com
sabia que havia conduit el mateix trajecte fins a la feina a pesar de no
recordar sovint ni com ho havia fet, absort per les rutines diàries. Potser era
això, pensà, com quan al vespre, al buidar-se les butxaques dels pantalons
apareixia un clip perdut o un paper rebregat on havia anotat coses seves. Però la
clau de fora, i tant grossa...
-Ha tingut vostè
molta sort, jove – afegí l’home mentre seguia el seu camí carrer amunt – Molta sort...-
afegí mentre en Nèstor, clau en mà, veia com s’allunyava lentament.
-Gràcies ! – cridà llavors
mentre maldava per buscar un record que li donés la raó.
L’home aixecà el
bastó sense girar-se, fent-li adeu amb l’altra mà. Les coses, també passava que
no passaven. A vegades canviaven – algú ho havia dit abans això – per no haver
de canviar res.
La furgoneta aparcada en doble fila ja no hi
era i el tràiler, ja maniobrava per entrar a la nau, a punt per descarregar. El
carrer quedà desert i en Nèstor, a pesar de tot, mirà dues vegades amunt i
avall abans de travessar.
