Química

Vora el camí

l'iris del sol enlluerna

sisens sentits

IA

Per posar alguna cosa, li poso al copilot les paraules Bob Dylan i estranger.

La IA escriu :

I enmig de tot això, em ve al cap una vella cançó de Bob Dylan, sonant llunyana i aliena, gairebé com un estranger que observa la pluja rere el vidre. La seva veu grinyola, plena de records que no són ben bé meus, però que em travessen, donant un sentit efímer a la tarda. Potser tots som, al capdavall, estrangers en les nostres pròpies històries, com Dylan cantant en una llengua que no sempre arribem a entendre del tot.

Em quedo una mica parat. Aquest text es genera – suposo - a partir d’un document que tinc guardat amb unes 150 pàgines escrites, des d’on he fet la consulta al llapis aquest estrellat que em surt sempre a l’esquerra del que vaig escrivint, i que fins ara mai havia utilitzat. M’ho llegeixo dos cops, admirat de l’escrit i , sobretot, del català polit emprat a tal efecte. El primer que noto és que jo no escric amb aquesta perfecció en la construcció de les frases, i menys encara, en la puntuació. El tema ja és una altre cosa, m’agrada això de l’estranger observant la pluja rere el vidre. I això de que som estrangers en les nostres pròpies històries. D’on ho ha tret, tot això ? Ho he escrit algun cop ? Ho ha deduït fent una anàlisi del mig mil·lió de paraules del document ? o només de les darreres deu pàgines ? Mentre em pregunto això em fixo en una altre cosa, que em sobta una mica més , i és  com comença : i enmig de tot això...enmig de què ?

Li pregunto, doncs : enmig de què ?

I em contesta :

Enmig de què? Enmig de tot el que s'ha anat descrivint abans: la tardor que avança, els rituals nous i antics que es barregen al carrer, la sensació d'estranyesa davant els canvis, la solitud observada entre fulles caigudes i animals fugissers, el pas del temps marcat per les generacions i els vincles. És enmig d'aquest mosaic de vivències, memòries i reflexions quotidianes que apareix la cançó de Dylan, ressonant com una veu aliena que connecta amb la pròpia experiència de sentir-se foraster dins la pròpia història.

Després d’aquesta resposta resto inquiet, com si la màquina s’emprenyés una mica amb mi per haver-me d’explicar allò que ja hauria de saber. Al cap i a la fi em respon en base a tot el que tinc escrit aquí. Penso en la famosa computadora  HAL de l’Odissea d’en Kubrick, és inevitable de fer-ho, malgrat les distàncies entre aquesta realitat i aquella de ciència ficció, no tant de ficció com quan es va fer la pel·lícula. La màquina crea una falsa expectativa de vida pròpia, que en el pitjor dels malsons, es fa real.

A pesar d’aquest neguit tinc encara una pregunta més, i no em puc estar de fer-li : quina cançó del Dylan ?

Triga una bona estona a respondre :

Potser podria ser "Like a Rolling Stone", amb aquell to de desarrelament i recerca d'identitat que la travessa, o "Shelter from the Storm", que parla d’aixopluc i de distància. Cap d’aquestes s’esmenta explícitament al text, però ambdues encaixen amb la sensació de ser un estranger darrere el vidre, observant la pluja i el món des de fora, amb una veu que ressona llunyana i propera alhora. El dubte, però, forma part també d’aquesta experiència: potser la cançó no importa tant com el sentiment que evoca.

Respiro alleugerit. Jo no haguera escollit cap de les dues. Tot i això, la IA és espavilada, quan diu que el dubte forma part d'aquesta experiència i  de que potser la cançó no importa. Com que no la sap, se surt de la tangent. Perfecte, aquí s'equivoca, evidentment...o no ? Somric. De moment, i amb això, tanco l’experiment. Que no sigui dit que no l’he utilitzat almenys un cop a la vida, amb coneixement de causa, tot i saber que ja la faig servir sense saber-ho. El mòbil i les seves aplicacions en van plenes, de intel·ligència artificial. 

Heartlands

Vull sortir a caminar i, al final, no puc fer-ho. Mentrestant calço les meves botes noves que em vaig comprar a l'Agost - les antigues van perdre la sola a mig camí entre el Puigmal i el Puigmal d'Err - per anar per casa, i escric aquestes línies escadusseres des de la taula de la meva habitació ; sento la comoditat, la lleugeresa dins aquelles, els meus peus resten inquiets, repiquen el terra preguntant-se com és que no, perquè, és diumenge a la tarda i el però ja és massa tard sona a mala excusa, amb aquest rerefons de posta de sol de novembre, amb tot l'horitzó roig mig ennuvolat. Respiro evitant el sospir, els dies moren massa aviat, el temps diuen que s'ho emporta tot i penso que potser també se l'emporta a ell al capdavall. En fi...

He llegit un gran conte aquest cap de setmana, el posaré a la meva inèdita antologia de contes per emmarcar. Es diu "La legió estrangera" i és de la Clarice Lispector i com tots els contes d'aquesta col·lecció meva ho és, precisament i entre d'altres coses, perquè al acabar-lo em pregunto el com s'ho ha fet gelós d'aquesta capacitat inèdita també en mi, per inexistent. Els meus esforços, després de superar el centenar de contes escrits, segueixen sent poc fructífers però almenys m'han servit per poder gaudir d'allò ben escrit, de la dificultat de fer-ho, del geni aliè, dels bons llibres, dels que m'agraden a mi. 

A l'hort encara hi queda un tomàquet per madurar. Avui he tret una mica de mongeta tendra, un enciam i els darrers pebrots italians, que he collit abans d'arrencar-ne la planta, pràcticament sense fulla. Novembre, la poètica dels finals.

Novembre, temps per sortir a caminar, per marxar, per deambular per la terra freda buida de persones, ni que sigui ja a les fosques. Surto a caminar una estona, pel carrer, amb les meves botes noves, que ja voldria una mica més gastades, més velles, sense temps per entremig excessivament llarg per fer-ho. Tornaré. 

Nov., 09

 

Tardor. Pel carrer, trepitjo fulles de plataner damunt les voreres. Cada any igual. Els arbres, de troncs blancs, sense escorça- durant la ja soterrada sequera la van acabar perdent tota-, resten vius i forts. Per aquesta època perd tota la fulla  però encara trigarà uns mesos abans de fer-ho en la seva totalitat ; algunes vegades les veig caure, en un únic i darrer vol ple de fugacitat. Al terra, les més grosses semblen un pergamí on hi ha dipositat el mapa de la seva curta existència, amb les seves tres puntes punxegudes marcant punts cardinals : l’origen, la fi, i al mig, l’àlgid, de quan era estiu. L’hivern acabarà de despullar les seves branques, a l’espera de la primavera, on en brotaran de noves. Totes aquestes que van cobrint els carrers desapareixeran, anònimes i mortes. Només l’arbre sembla recordar-les. L’arbre de la vida, representant el pas de les generacions, la genealogia, els vincles de sang.

Fa un dia de sol radiant i el fred sembla haver tornat, sense massa impertinència. Ahir a la tarda vaig plantar fava a l’hort. . Pel matí , caminant pel bosc en perfecte solitud, dos cabirols em van sorprendre fugint des d’un camp abandonat. Un d’ells es va aturar llavors rere uns esbarzers, i se’m va quedar mirant amb el cap i les orelles ben alçades, durant uns segons, des de la distància que el protegia. Ell – o ella – podria haver estat jo i al revés també i res no hauria canviat massa, sinó fos que jo no tenia ningú amb qui fugir.     

   

 

Nit

Nens pel carrer , disfressats. Juguen a recollir caramels per les cases. Jo pujo cap a la farmàcia, mentre em topo amb ells : petits esquelets, màscares blanques, dimonis i bruixetes de cares pintades de blanc i negre amb carbassetes a les mans, excitats, corrent amunt i avall pel carrer, amb els pares establint recorreguts entre les seves cases, per fer-ho segur, per no incomodar qui no vol participar d'aquests nous ritus, com ho va fer al seu dia el vell Santa Claus que ja treu el cap en alguns llums de Nadal apagats...a la farmàcia hi ha un rètol on hi diu ben clarament que no tenen caramels. A dins la farmacèutica que m'atén ja no porta les ulleres de fa uns mesos, quan semblava una hostessa de ll'1,2,3, ara son més fines ; va més enjoiada, li noto millor cara, segueix acabant dient-me l'alguna cosa més, maco ? de sempre. Encara dec fer cara de nen.  Em desitja una bona castanyada. Una noia eficaç. A fora els nens segueixen corrent amunt i avall, buscant cases. M'atabalen. Més tard trucaran a la meva. Tot de crits del truco o trato barrejats amb el so del timbre, pitjat amb fúria. He tancat les finestres, he baixat les persianes. Fan por, aquests nens, com si vinguéssin d'aquell futur estrany que avui ja és present. La parca vestida de nen. Castanyes i panellets, un parell o tres de cada. Això és el que jo tinc. Els assaboreixo, amb una mica de mistela... i codonyat... i  palosantos... i moniatos. Apa.

Més de nit, a fora, ja no hi ha nens. Finalment algun flautista se'ls ha emportat, ves a saber on. Respiro fons, l'aire no  té re de fred. El fred marxa com les velles tradicions i aquells que ja no han de tornar més,els que han fet el gran viatge i viuen al país de los sin zapatos. Al cel, mitja lluna, tan morta com sempre. 

Èxodes

 

(...) " Abans de l'arribada a Canaan, els jueus ja s'havien enfrontat als filisteus, navegants avesats que van donar nom a Palestina.Els antics jueus anomenaven el Mediterrani mar dels Filisteus"(...)

(...) En temps antics, el poble jueu va ser expulsat de les terres del faraó, que abans els havia esclavitzat.(...) Va haver  d'emigrar de l'est a l'oest amb l'esperança de tornar de nou. (...) Va ser perseguit pertot més que cap altre poble (...).Es cercava a si mateix en un mon que li era aliè. Terra Santa va ser reemplaçada per una vall de llàgrimes(...).

(...) Va venir de nou a l'antiga pàtria, que havia romàs en la memòria llunyana com la terra promesa. Allí, menterstant, s'hi havia establert una altra gent, que havia viscut durant segles a la vora dels dos mars. El palestí també era un poble que havia tastat l'amargor de l'exili i la set de retorn. En aquesta ocasió és inevitable de parlar de Israel i Palestina, que estan exposats al conflicte i que s'enfronten a la divisió. No hi ha cap regla que es pugui fer servir per determinar on acaba la pertinença al lloc on van viure els nostres avantpassats ni per establir com i quan prescriu el dret a aquesta terra. Tot això depèn de la memòria i l'esperança : la memòria que reuneix els descendents i l'esperança que aquests tenen de tornar-hi algun dia.(...) Al costat d'una diàspora gairebé eterna, se n'originava una altra que encara dura. Una desitjava tornar, l'altra se'n va haver d'anar, cadascuna amb la seva memòria i la seva esperança diferents, o més ben dit, oposades. Com conciliar, al capdevall, diferents drets sobre la mateixa terra ? Quan es dibuixa una frontera, sigui quina sigui,sempre queda algú a l'altra banda.(...) En un mateix sòl han crecut dos arbres semítics, l'un al costat de l'altre, adversaris entre ells.(...) El desert no se n'ha fet càrrec. El Mediterrani no els ha pogut ajudar " (...)

Predrag Matvejevic , Breviari Mediterrani ( 2006 ) 

( LaBreu Edicions, 2025,trad. de Pau Sanchís Ferrer )

Nota : els palestins son un poble semita, com els jueus. Per tant, son pobles germans. 

Cita a cegues

 

La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien.

Plovia. L’octubre ja passava com una exhalació, sense temps per lamentacions, tot i la pluja, amiga ancestral d'elles. Ella ho sabia fer molt bé això d'observar i és que en aquella ciutat plovia poc tot i que, al ser diumenge, va pensar que era el millor dia per fer-ho, només pel fet de la pluja en si, va pensar altre cop a l’obrir el paraigües i posar-se a caminar per sobre aquelles llambordes antigues, d’un color grisenc i fosc. El so dels tacons acompassaven el de les gotes caient damunt la lona, la seva figura planava com un vers lliure al mig d’una plaça despoblada d’aparent vida fins que les seves passes s’aturaren davant un bassal, on es desdibuixaven dues imatges, la seva i la d’ell.

S’havien apropat massa, el repicar de les gotes continuava ara sol, damunt els dos paraigües. Aquell so  era demolidor. Va ser ella qui aixecà la vista per copsar aquella veritat d’ulls blaus i freds.  La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien. Era estrany de veure’l allí, en carn i ossos. L’aire inanimat del reflex, en canvi, semblava fer-los més propers del que semblava, quiets, enfrontats dins el bassal, dues realitats equidistants i llunyanes, sempre paral·leles. Les aigües estretes, pensà llavors ell. I la pluja, el so d’aquell repicar de gotes úniques elles, morint-se per tot arreu, configurant la seva història la qual, atzarosa, encara no finalitzava. El rostre fosc i viu alhora d’una proporció àuria de corbes llànguides on cap dels dos es coneixia.

Ell va tenir por, por d’aquell descobriment inesperat per part d’ella. El coneixia prou bé per saber-ho només amb una mirada, una de sola. Llavors d’això, només quedava l’esperança d’aquell bassal, fidel a les seves pròpies necessitats fora de culpes, com si fossin dins un teatret de cartró representant tot el que haurien volgut ser. L’amor sense glòria, el llit compartit. Van rodejar aquell bassal, per costats oposats. El repicar dels tacons d’ella va allunyar-se sense el ressò de cap paraula colpidora, sense cap excusa compartida. Ell la podria haver encalçat, si hagués volgut, però el temps passat és el que té, que mai es pot canviar.

Ell l’encalça, l’atura, i li diu que no és veritat allò dels ulls. Ja no plou, és estiu i la ciutat és una altre. Hauria de ser així.  

(Foto: Guido Kulecky)

Feel Free

La llibertat. Al darrer sospir d'aquest setembre escolto, mandrós, el lent discórrer d'aquesta cançó. Jeff Tweedy acaba de fer un triple. Àlbum. Segueix, inalterable, el seu camí de creació. I jo ? Acabo els meus dies mirant de sentir-me lliure, escrivint, llegint, escoltant una cançó que, com diu la lletra, no s'acaba mai. I la cançó s'acaba. Com els meus dies brunyits de demolició sense fer cap soroll de plats trencats. Impressions tardanes plens de fatiga per aquella cosa de la feina feta. Certa sensació de fortalesa, malgrat tot. El llit i el descans. I un nou mes per començar. A saber.

Ambre

 

A vegades, per sobreviure, llegeixo un vers al matí, abans de sortir cap a la fatídica feina. Ho faig per no oblidar. Miro de recordar-lo, llavors, enmig d’aquest traginar – paraula associada al traginer, que era aquell que transportava mercaderies d’un lloc a un altre, que feia un camí que sovint era el mateix, acompanyat d’un o varis matxos ; un camí on segurament devia pensar en tot allò relatiu a la seva feina, amb tots els problemes que li devien sorgir, com li sorgien al pagès o al pescador o el picapedrer o al ferrer o com a mi, avui en dia, dins una oficina amb la meva vida de jornaler, atrafegat perquè tot surti bé i quan cal...- on res del que importa generalment sorgeix i on al final el cansament del dia priva d’aquest ressorgiment que només un vers pot ser capaç de fer, ni que sigui uns segons, uns minuts a tot estirar enmig del dia, quan giro el cap i miro Montserrat al calendari d’aquest mes de setembre, una posta de sol en la qual recitar de pensament

als vagues perfums de l’ambre

vers que tinc que dir dues o tres vegades abans d’agafar les claus del cotxe per no oblidar-lo, tot mirant de recordar, després, una sola paraula...ambre.

I què és l’ambre, i a què fa olor l’ambre ? Recordo vagament colors de rovell, però l’ordinador – el de la feina, que protegeixo de la fredor dels números tot fent-li buscar de vegades coses com aquestes de l’ambre – em diu que és una resina fòssil de color groc, castany o vermell clar que sol ser translúcid. L’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa “que sura al mar”, fet que al llegir-lo, em fa pensar en aquells noms dels indis americans, que sempre volien dir alguna cosa relativa al seu caràcter o pròpies d’ella. El seu nom , únic i irrepetible. La paraula, efectivament, va arribar surant pel mar, dels països àrabs i abans, de Pèrsia, d’una llengua anomenada pahlavi.  Els grecs i els romans en deien d’una altra manera, menys poètica : electrum, per la seva capacitat a l'hora d'aguantar electricitat estàtica. La paraula en si - electricitat - ve d’aquest mot que designava l’ambre. Tot i així – segueixo llegint – els grecs en feren un mite, una llegenda, un origen on sempre hi apareix la tragèdia, doncs es diu – temps era temps- que quan Faetont, fill d’Hèlios, va ser assassinat, les seves germanes de dol es van convertir en pollancres i de les seves llàgrimes en va sortir l’ambre. Em quedo, doncs, amb la paraula àrab i el mite grec. La primera font coneguda en català data del s.XIV – Llull, qui sinó ell ? -. Haig de llegir Llull.

I així, en petites ràfegues de temps robades furtivament, m’assabento que, en particular, l’ambre és un resina fòssil, és a dir, que perdura al llarg de milions d’anys , d’aquí que  s’hagin trobat restes d’ambre de fa dos-cents milions d’anys amb restes de flors a dins, o algun insecte, o un esquelet de granota, amb l’ADN intacte. Del Cretaci, de l’època dels dinosaures. I que de resines vegetals n’hi ha moltes, però que la majoria no son tan perdurables i es fan servir per altres coses, com fer planxes de caràcter fenòlic – les conegudes resines fenòliques -, aptes per posar a l’exterior, que aguanten humitats i pluja, aigua de dutxes i algun cop de peu malintencionat. Tinc un tros de tauler a la mà, de resines fenòliques. El faig servir de petjapapers. On treballo en tallem molts, d’aquests tipus de tauler. Ves per a on, que penso mentre me’l miro, una peça petita, quadrada, de cantells negres. : dins seu hi ha una mica de poesia, també. El mon és petit, almenys el meu.

Finalment, divendres. Arribo fins a la Xina : si l’ambre es crema en condicions adequades – diu l’extens article de la Vikipèdia – es produeix oli d’ambre, que emet una fragància característica de fusta de pi . Els xinesos van ser els primers a fer-ho, com moltes d’altres coses. Segles després tenim els perfums d’ambre, on no hi ha ambre, perquè al ser fòssil, produeix molt poca olor i com a pedra preciosa, escasseja. La seva olor prové del làdan, que és una altre resina vegetal, i de la qual se’n deriva una olor càlida, de mesc,  rica i semblant a la mel, i també una mica terrosa. Les aromes d’ambre estan associades a la imitació de l’opulenta calor daurada del fòssil. El sol radiant. Vet aquí el perfum d'ambre. Essència, en diuen també. Es fa difícil d'imaginar si no s'olora de debò : com és una olor càlida i una mica terrosa ? I el mesc ? Al diccionari només diu que té un sabor amarg i que es fa servir com a matèria base en perfumeria. El misteri de l'olor d'ambre se'm revela com el dels versos, que mai s'acaba sabent com és. El vers, dins el poema, fa així :  

(...)

Des meubles luisants

Polis par les ans,

Décoraient notre chambre ;

Les plus rares fleurs

Mêlant leurs ordeurs

Aux vagues senteurs de l’ambre,

Les riches plafonds,

Les miroirs profunds

(...) (*)

Llegeixo, un cop l'he transcrit, el títol :  La invitació al viatge. 

Gràcies, Charles Baudelaire.

(*)(...) Llustrosos moblats ,/ pels anys pentinats,/ens ornarien la cambra ; /flors de rars colors/ mesclant les sentors/als vagues perfums de l’ambre,/opulents plafons,/ els miralls pregons,/ (...)

 

 

Cansanci

 

" Si una persona perfecta del planeta Mart baixés i sabés que les persones de la Terra es cansaven i envellien, els tindria llàstima i se'n sorprendia. Sense entendre mai el que hi havia de bo en el fet de ser humà, en el fet de sentir-se cansada, en el fet de fracassar cada dia de cada dia. Tan sols els iniciats entendrien aquest matís de vici i aquest refinament de vida. "

Clarice Lispector, del conte "La imitació de la rosa ", del recull Restes de Carnaval ( Ed. comanegra, 2020 - Trad. J.Domènech / P.Comellas )