Nit

Nens pel carrer , disfressats. Juguen a recollir caramels per les cases. Jo pujo cap a la farmàcia, mentre em topo amb ells : petits esquelets, màscares blanques, dimonis i bruixetes de cares pintades de blanc i negre amb carbassetes a les mans, excitats, corrent amunt i avall pel carrer, amb els pares establint recorreguts entre les seves cases, per fer-ho segur, per no incomodar qui no vol participar d'aquests nous ritus, com ho va fer al seu dia el vell Santa Claus que ja treu el cap en alguns llums de Nadal apagats...a la farmàcia hi ha un rètol on hi diu ben clarament que no tenen caramels. A dins la farmaceutica que m'aten ja no porta les ulleres de fa uns mesos, quan semblava una hostessa de ll'1,2,3, ara son més fines ; va més enjoiada, li noto millor cara, segueix acabant dient-me l'alguna cosa més, maco ? de sempre. Encara dec fer cara de nen.  Em desitja una bona castanyada. Una noia eficaç. A fora els nens segueixen corrent amunt i avall, buscant cases. M'atabalen. Més tard trucaran a la meva. Tot de crits del truco o trato barrejats amb el so del timbre, pitjat amb fúria. He tancat les finestres, he baixat les persianes. Fan por, aquests nens, com si vinguéssin d'aquell futur estrany que avui ja és present. La parca vestida de nen. Castanyes i panellets, un parell o tres de cada. Això és el que jo tinc. Els assaboreixo, amb una mica de mistela... i codonyat... i  palosantos... i moniatos. Apa.

Més de nit, a fora, ja no hi ha nens. Finalment algun flautista se'ls ha emportat, ves a saber on. Respiro fons, l'aire no  té re de fred. El fred marxa com les velles tradicions i aquells que ja no han de tornar més,els que han fet el gran viatge i viuen al país de los sin zapatos. Al cel, mitja lluna, tan morta com sempre. 

Èxodes

 

(...) " Abans de l'arribada a Canaan, els jueus ja s'havien enfrontat als filisteus, navegants avesats que van donar nom a Palestina.Els antics jueus anomenaven el Mediterrani mar dels Filisteus"(...)

(...) En temps antics, el poble jueu va ser expulsat de les terres del faraó, que abans els havia esclavitzat.(...) Va haver  d'emigrar de l'est a l'oest amb l'esperança de tornar de nou. (...) Va ser perseguit pertot més que cap altre poble (...).Es cercava a si mateix en un mon que li era aliè. Terra Santa va ser reemplaçada per una vall de llàgrimes(...).

(...) Va venir de nou a l'antiga pàtria, que havia romàs en la memòria llunyana com la terra promesa. Allí, menterstant, s'hi havia establert una altra gent, que havia viscut durant segles a la vora dels dos mars. El palestí també era un poble que havia tastat l'amargor de l'exili i la set de retorn. En aquesta ocasió és inevitable de parlar de Israel i Palestina, que estan exposats al conflicte i que s'enfronten a la divisió. No hi ha cap regla que es pugui fer servir per determinar on acaba la pertinença al lloc on van viure els nostres avantpassats ni per establir com i quan prescriu el dret a aquesta terra. Tot això depèn de la memòria i l'esperança : la memòria que reuneix els descendents i l'esperança que aquests tenen de tornar-hi algun dia.(...) Al costat d'una diàspora gairebé eterna, se n'originava una altra que encara dura. Una desitjava tornar, l'altra se'n va haver d'anar, cadascuna amb la seva memòria i la seva esperança diferents, o més ben dit, oposades. Com conciliar, al capdevall, diferents drets sobre la mateixa terra ? Quan es dibuixa una frontera, sigui quina sigui,sempre queda algú a l'altra banda.(...) En un mateix sòl han crecut dos arbres semítics, l'un al costat de l'altre, adversaris entre ells.(...) El desert no se n'ha fet càrrec. El Mediterrani no els ha pogut ajudar " (...)

Predrag Matvejevic , Breviari Mediterrani ( 2006 ) 

( LaBreu Edicions, 2025,trad. de Pau Sanchís Ferrer )

Nota : els palestins son un poble semita, com els jueus. Per tant, son pobles germans. 

Cita a cegues

 

La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien.

Plovia. L’octubre ja passava com una exhalació, sense temps per lamentacions. Ella ho sabia fer molt bé això d'observar i és que en aquella ciutat plovia poc tot i que, al ser diumenge, va pensar que era el millor dia per fer-ho, només pel fet de la pluja en si, va pensar altre cop a l’obrir el paraigües i posar-se a caminar per sobre aquelles llambordes antigues, d’un color grisenc i fosc. El so dels tacons compassaven el de les gotes caient damunt la lona, la seva figura planava com un vers lliure al mig d’una plaça despoblada d’aparent vida fins que les seves passes s’aturaren davant un bassal, on es desdibuixaven dues imatges, la seva i la d’ell.

S’havien apropat massa, el repicar de les gotes continuava ara sol, damunt els dos paraigües. Aquell so  era demolidor. Va ser ella qui aixecà la vista per copsar aquella veritat d’ulls blaus i freds.  La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien. Era estrany de veure’l allí, en carn i ossos. L’aire inanimat del reflex, en canvi, semblava fer-los més propers del que semblava, quiets, enfrontats dins el bassal, dues realitats equidistants i llunyanes, sempre paral·leles. Les aigües estretes, pensà llavors ell. I la pluja, el so d’aquell repicar de gotes úniques elles, morint-se per tot arreu, configurant la seva història la qual, atzarosa, encara no finia. El rostre fosc i viu alhora d’una proporció aura de corbes llanguides on cap dels dos es coneixia.

Ell va tenir por, por d’aquell descobriment inesperat per part d’ella. El coneixia prou bé per saber-ho només amb una mirada, una de sola. Llavors d’això, només quedava l’esperança d’aquell bassal, fidel a les seves pròpies necessitats fora de culpes, com si fossin dins un teatret de cartró representant tot el que haurien volgut ser. L’amor sense glòria, el llit compartit. Van rodejar aquell bassal, per costats oposats. El repicar dels tacons d’ella va allunyar-se sense el ressò de cap paraula colpidora, sense cap excusa compartida. Ell la podria haver encalçat, si hagués volgut, però el temps passat és el que té, que mai es pot canviar.

Ell l’encalça, l’atura, i li diu que no és veritat allò dels ulls. Ja no plou, és estiu i la ciutat és una altre. Hauria de ser així.  

(Foto: Guido Kulecky)

Feel Free

La llibertat. Al darrer sospir d'aquest setembre escolto, mandrós, el lent discórrer d'aquesta cançó. Jeff Tweedy acaba de fer un triple. Àlbum. Segueix, inalterable, el seu camí de creació. I jo ? Acabo els meus dies mirant de sentir-me lliure, escrivint, llegint, escoltant una cançó que, com diu la lletra, no s'acaba mai. I la cançó s'acaba. Com els meus dies brunyits de demolició sense fer cap soroll de plats trencats. Impressions tardanes plens de fatiga per aquella cosa de la feina feta. Certa sensació de fortalesa, malgrat tot. El llit i el descans. I un nou mes per començar. A saber.

Ambre

 

A vegades, per sobreviure, llegeixo un vers al matí, abans de sortir cap a la fatídica feina. Ho faig per no oblidar. Miro de recordar-lo, llavors, enmig d’aquest traginar – paraula associada al traginer, que era aquell que transportava mercaderies d’un lloc a un altre, que feia un camí que sovint era el mateix, acompanyat d’un o varis matxos ; un camí on segurament devia pensar en tot allò relatiu a la seva feina, amb tots els problemes que li devien sorgir, com li sorgien al pagès o al pescador o el picapedrer o al ferrer o com a mi, avui en dia, dins una oficina amb la meva vida de jornaler, atrafegat perquè tot surti bé i quan cal...- on res del que importa generalment sorgeix i on al final el cansament del dia priva d’aquest ressorgiment que només un vers pot ser capaç de fer, ni que sigui uns segons, uns minuts a tot estirar enmig del dia, quan giro el cap i miro Montserrat al calendari d’aquest mes de setembre, una posta de sol en la qual recitar de pensament

als vagues perfums de l’ambre

vers que tinc que dir dues o tres vegades abans d’agafar les claus del cotxe per no oblidar-lo, tot mirant de recordar, després, una sola paraula...ambre.

I què és l’ambre, i a què fa olor l’ambre ? Recordo vagament colors de rovell, però l’ordinador – el de la feina, que protegeixo de la fredor dels números tot fent-li buscar de vegades coses com aquestes de l’ambre – em diu que és una resina fòssil de color groc, castany o vermell clar que sol ser translúcid. L’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa “que sura al mar”, fet que al llegir-lo, em fa pensar en aquells noms dels indis americans, que sempre volien dir alguna cosa relativa al seu caràcter o pròpies d’ella. El seu nom , únic i irrepetible. La paraula, efectivament, va arribar surant pel mar, dels països àrabs i abans, de Pèrsia, d’una llengua anomenada pahlavi.  Els grecs i els romans en deien d’una altra manera, menys poètica : electrum, per la seva capacitat a l'hora d'aguantar electricitat estàtica. La paraula en si - electricitat - ve d’aquest mot que designava l’ambre. Tot i així – segueixo llegint – els grecs en feren un mite, una llegenda, un origen on sempre hi apareix la tragèdia, doncs es diu – temps era temps- que quan Faetont, fill d’Hèlios, va ser assassinat, les seves germanes de dol es van convertir en pollancres i de les seves llàgrimes en va sortir l’ambre. Em quedo, doncs, amb la paraula àrab i el mite grec. La primera font coneguda en català data del s.XIV – Llull, qui sinó ell ? -. Haig de llegir Llull.

I així, en petites ràfegues de temps robades furtivament, m’assabento que, en particular, l’ambre és un resina fòssil, és a dir, que perdura al llarg de milions d’anys , d’aquí que  s’hagin trobat restes d’ambre de fa dos-cents milions d’anys amb restes de flors a dins, o algun insecte, o un esquelet de granota, amb l’ADN intacte. Del Cretaci, de l’època dels dinosaures. I que de resines vegetals n’hi ha moltes, però que la majoria no son tan perdurables i es fan servir per altres coses, com fer planxes de caràcter fenòlic – les conegudes resines fenòliques -, aptes per posar a l’exterior, que aguanten humitats i pluja, aigua de dutxes i algun cop de peu malintencionat. Tinc un tros de tauler a la mà, de resines fenòliques. El faig servir de petjapapers. On treballo en tallem molts, d’aquests tipus de tauler. Ves per a on, que penso mentre me’l miro, una peça petita, quadrada, de cantells negres. : dins seu hi ha una mica de poesia, també. El mon és petit, almenys el meu.

Finalment, divendres. Arribo fins a la Xina : si l’ambre es crema en condicions adequades – diu l’extens article de la Vikipèdia – es produeix oli d’ambre, que emet una fragància característica de fusta de pi . Els xinesos van ser els primers a fer-ho, com moltes d’altres coses. Segles després tenim els perfums d’ambre, on no hi ha ambre, perquè al ser fòssil, produeix molt poca olor i com a pedra preciosa, escasseja. La seva olor prové del làdan, que és una altre resina vegetal, i de la qual se’n deriva una olor càlida, de mesc,  rica i semblant a la mel, i també una mica terrosa. Les aromes d’ambre estan associades a la imitació de l’opulenta calor daurada del fòssil. El sol radiant. Vet aquí el perfum d'ambre. Essència, en diuen també. Es fa difícil d'imaginar si no s'olora de debò : com és una olor càlida i una mica terrosa ? I el mesc ? Al diccionari només diu que té un sabor amarg i que es fa servir com a matèria base en perfumeria. El misteri de l'olor d'ambre se'm revela com el dels versos, que mai s'acaba sabent com és. El vers, dins el poema, fa així :  

(...)

Des meubles luisants

Polis par les ans,

Décoraient notre chambre ;

Les plus rares fleurs

Mêlant leurs ordeurs

Aux vagues senteurs de l’ambre,

Les riches plafonds,

Les miroirs profunds

(...) (*)

Llegeixo, un cop l'he transcrit, el títol :  La invitació al viatge. 

Gràcies, Charles Baudelaire.

(*)(...) Llustrosos moblats ,/ pels anys pentinats,/ens ornarien la cambra ; /flors de rars colors/ mesclant les sentors/als vagues perfums de l’ambre,/opulents plafons,/ els miralls pregons,/ (...)

 

 

Cansanci

 

" Si una persona perfecta del planeta Mart baixés i sabés que les persones de la Terra es cansaven i envellien, els tindria llàstima i se'n sorprendia. Sense entendre mai el que hi havia de bo en el fet de ser humà, en el fet de sentir-se cansada, en el fet de fracassar cada dia de cada dia. Tan sols els iniciats entendrien aquest matís de vici i aquest refinament de vida. "

Clarice Lispector, del conte "La imitació de la rosa ", del recull Restes de Carnaval ( Ed. comanegra, 2020 - Trad. J.Domènech / P.Comellas )

Fènix

 

Demà fa anys que va morir el pare. No me’n recordava fins que la M. m’ho ha dit. M’ha sorprès el fet tot i que suposo que és, d’alguna manera, normal.  De seguida he pensat en el fet de fer-se gran, imperceptiblement en el dia a dia però d’una manera evident al fer números, com avui. El dia del seu enterrament vaig veure volant un esparver damunt el cementiri, que és un fet poc comú. Vaig tenir la sensació, potser la voluntat, de que fos, d’alguna manera, el seu esperit mostrant-se abans de partir, qui sap on. En aquell moment que vaig aixecar els ulls només se sentia la feina dels paletes posant la làpida al nínxol. Cada dia, quan torno i vaig a la feina, passo pel costat del cementiri ; la majoria de vegades no hi penso, en ell, però alguna vegada sí. Llavors el saludo, i em somriu.

A la Cerdanya n’hi ha molts d’esparvers. Aquest estiu, a l’arribar,  un camp n'era ple, vora Caldegas. Al passar pel costat amb el cotxe, van anar alçant tots el vol, i va ser una cosa digne de veure. Em vaig passar dies mirant de caçar-ne un al vol, de manera nítida i clara, una d’aquelles fotografies com les que veig al Flickr tant sovint, un primer pla d’una àliga amb tota l’esplendor del desplegar d’ales, el rostre noble d’ulls grossos i inescrutables, sotjant l’horitzó.

No ho vaig aconseguir, el més aproximat va ser un reguitzell d’orenetes i un pardal, que anava saltironejant damunt un sostre i que vaig immortalitzar a l’aixecar ell el seu modest vol.

Vint-i-un dies

 

És la regla del 21. Ho diu una noia que porta tatuada la cama i el braç esquerres amb uns motius que em son difícils de desxifrar a simple vista però que son bonics de veure pel simple fet de la pròpia fermesa de la carn on s’exposen : la noia es veu sana i forta, jove, de pell tibant com la d’un tambor . Amb ella, dues noies més i un gos que els segueix amb cara sorruda, pelatge marró, un gos ben fibrat, ben alimentat i ben educat, que ni es molesta a olorar-me quan passa el grup pel meu costat, camí d’Angostrina. Com que el lloc i el matí son solitaris, sento les seves veus abans de topar-m’hi. Una de les noies, la que sembla menys en forma, es queixa de lo que li costa sortir a fer exercici, i és llavors que l’altra li explica lo de la regla del 21, que consisteix en fer la mateixa cosa durant vint-i-un dies perquè aquesta esdevingui una rutina i , per tant, la fem sense pensar com qualsevol acte al qual ens hem acostumat. Però per aconseguir-ho cal fer-ho durant 21 dies exactes – rebla ella després de saludar-me amb un bon dia exageradament efusiu – i després tot és molt més fàcil. Un cop em sobrepassen les seves veus es perden pel camí que he estat pujant els darrers vint minuts . Van de baixada, i de baixada tot es veu millor.

Ara estic al darrer dia de vacances, estic sol a casa, son les sis de la tarda. Escric al pati del davant, que dona al carrer. Passa gent caminant, els hi sento les passes i les veus com sentia les d’aquelles noies, retalls de converses passatgeres ; acabo de llegir un conte de Borges, que no recordava : “ El jardin de los senderos que se bifurcan “  . Mentre ho feia podia notar la placidesa de la tarda enmig del relat de l’autor argentí, mesclant-se en harmonia paraules amb el pas mandrós del núvols pel cel, el cant de la cigala o la marinada de sud-est,  planant damunt les fulles dels plataners, remetent la seva lleugera frescor al pas pel cos, airejant el pensament i el pas tranquil, tranquil·líssim del temps. El conte l’he recuperat perquè en parlava un article llegit al diari aquest matí, una ressenya d’un altre llibre i un altre jardí, vertebrant històries. Aquest jardí del Borges...feia temps que no llegia Borges. Aixeco el cap i bado com manen els cànons. Defora passa la Sra. B. Amb la seva filla M. parlant de vacances, els hi conec les veus. Reflexioné que todas las cosas le suceden a uno precisamente, precisamente ahora ... llegeixo. Ara. Em miro els peus, les espardenyes d’espart que porto posades ; me’n compro unes cada estiu. Les d’aquest any, ara que me n’adono, tornen a estar foradades a causa de les ungles del dit gros de cada peu ; per més que talli l’ungla no ho puc evitar, les tinc una mica deformades i gruixudes. És com un senyal de la fi de les vacances, d’aquest vint-i-un dies a partir dels quals ja hauria d’haver aconseguit que aquelles esdevinguin rutina, segons la teoria de la noia dels tatuatges.  Però em sembla que no. Algun roser ha tornat a florir al jardí, amb roses xiques, com si fossin de propina. Xiulen les merles, com si avisessin algú. S’està bé, aquí.

Aquell dia vaig arribar a Angostrina i d’allí a Ur, per un camí que seguia una sèquia dins un bosc ufanós ; abans l’havia fet d’hivern, els arbres eren buits i l’aigua gelada. Ara l’aigua corria mansa i transparent i la mateixa sèquia feia del camí un petit túnel de verdor i silenci, per on els raigs de sol feien petites lluminàries, per on algunes papallones aixecaven el vol al meu pas, per on semblava discórrer jo dins un estiuet allunyat potser fins i tot de mi mateix. Era l’ara aquest dels segles de Borges. Per la tarda tornava a casa, just havien passat onze dies de vacances.

A fora tot sembla passar una mica més ràpid, perquè els llocs visitats son molts i diferents ; el temps es mira d’aprofitar millor i tot i la rapidesa, el mon estranyament es mou més lent i l’oblit de les rutines s’allunya més dels dies laborables que no pas dels de cap de setmana. Pel matins segueixo llegint mentre esmorzo, per exemple. “Al far “, de la Virginia Wolf. L’he gaudit llegint-lo mentre tothom dormia encara. O mig estirat a la gandula, després d’un dia de caminada, després d’un bany a la piscina d’aigua ben freda. A fora encara m’hi puc estar uns dies, però no masses. A casa no passen aquestes coses, em puc fins i tot avorrir i per solucionar-ho, llegeixo un conte de Borges i em poso a escriure una estona al pati, avui que molts encara estan de vacances. No escric mai al pati sinó és ara, a l'Agost.

Me dije adiós al espejo, diu el protagonista del conte. Que bo.

Constància

 

La vida és com un mosaic d’experiències, va dir ( qui ? ) tot mantenint la mirada fixada en aquella taula feta de petits trossos de pedres de colors sense mirar res, pensant en els anys passats com qui mira les fotografies al mòbil lliscant el dit cap avall tot cercant una data a la velocitat del que ja no hi és, els ulls ploraners de joventut ( perduda ), pupil·les aquoses ( qui sap si ...) respongué sense adreçar-se a ningú en concret, potser a si mateix – tot i que seria massa previsible – o al mon sencer – i això seria massa presumptuós -, més aviat– respongué – perquè ella no va ser  - va pensar – , és com un trencadís.

P.D. Seguir escrivint, a pesar de tot.

Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)