Una qüestió de sort

 

I.

- I diu que va ser una furgoneta de la DHL ? –

- Sí – va respondre lacònic- , vaig travessar sense mirar cap amunt del carrer, d’on venia aquella –

- Però també hi havia un tràiler, segons m’ha dit...perdoni però no ho acabo d’entendre –

- El tràiler- respongué pacientment -era aparcat al límit de la tanca metàl·lica de la nau d’on jo sortia, just tenia la cabina al llindar – ja sap lo grosses que son les cabines de tràiler-, fet que m’impedia veure els cotxes que baixaven –

- Però sí podia veure els que pujaven, que precisament eren els del carril primer per on havia de travessar vostè –

-  I no en pujava cap, de cotxe, ja li he dit abans –.

L’home se’l mirà dubitatiu.

- ¿ I doncs ? Si la furgoneta baixava bé ho devia fer pel seu carril, i devia tenir temps de veure-la ...-

- Sí, és clar, si no fos per l’altra furgoneta, aturada just en doble fila al costat del tràiler respongué d’esma en Nèstor -, ja li he dit abans – afegí - per això el de la DHL va haver de virar a l’altre carril i passar entre el camió i aquella just al moment de jo travessar, confiat de que no pujava ningú. I anava ràpid, el carrer és llarg i ample, amb molt bona visibilitat.- digué ell tot finalitzant la seva exposició dels fets, la mirada perduda en aquell prat immens enfront del qual es trobava, resignant-se de la seva mala sort, expressió per la qual, d’altra banda, mai n’havia sigut particularment devot.

Segurament no es tractava de mala sort aquella combinació de fets : era la mateixa que un podia tenir, per posar un exemple, de trobar l’amor de la dona perfecte en el lloc i el moment més inesperats de la seva vida. Si allò li hagués passat de veritat, hauria pensat en la bona sort tinguda i probablement després, l’hauria negat de forma immediata per la idèntica raó que ho feia ara. Les coses, simplement, passaven. Tot i això en Nèstor no tenia clar exactament perquè passaven, les coses. I ara, encara menys.

-   Ostres ! – s’exclamà l’home amb qui parlava – ja és mala sort tot plegat. Un tràiler, dues furgonetes i vostè, en un carrer on mai no passa res. I ara vostè és mort – reblà l’home mirant-se’l sense pena.

Anava a replicar-li sobre tot allò de la mala i la bona sort quan parà esment en la darrera frase que va pronunciar. Es va fixar més en aquell home barbut, llavors : era alt , amb una calba frontal on destacaven dins un rostre colrat pel sol les arrugues gruixudes del front i els cabells que envoltaven aquella cara d’home rústec, rebels i mal pentinats, de color gris. Calçava unes sandàlies tronades i portava un manyoc de claus en una mà grossa i rabassuda, de dits grossos i botits, que feia voltar sobre el seu dit índex amb perícia, tot agafant-les amb el palmell quan parlava. Després de dir la paraula mort, va callar i acte seguit, les va tornar a fer girar mentre mirava al cel, com esperant una resposta.

En Nèstor, llavors, es va fixar en aquella porta, darrera d’ell, una pota de ferro forjat, negre i antiga, dalt de la qual hi havia dues paraules igualment forjades de ferro : change – cambio. No semblava tenir sentit de ser, aquella tanca; si algú volgués entrar  ho podia fer per on vulgués, doncs no hi havia res ni als costats ni al seu darrera, només aquell camp immens i el sol, que ara que s’hi fixava, feia molta estona que estava ponent-se sense acabar de fer-ho, un disc llunyà petit i vermellós, que l’il·luminava sense fer-li perdre la vista. Va tenir la fugaç impressió, llavors, de no tenir consciència del seu propi cos però s’equivocava, car avançà un parell de passes i preguntà per aquell change-cambio de la porta a l’home de les claus. Ell , llavors, baixà el cap i el mirà detingudament.

-Potser sí que no és mala sort, al cap i a la fi ...- mormolà mentre anava fins a la porta, es mirava el manyoc, triava una clau grossa i fosca i l’introduïa pel forat del pany, obrint-la.

-Pots passar, si vols, Nèstor- li digué sense travessar-la ell mateix, la mà agafada als barrots del batent de porta obert.

Sinó fos per les lletres de dalt, el Nèstor, tot seguint les indicacions d’aquell home estrany i corrent a la vegada, al passar pel llindar haguera jurat que aquella porta era com la de casa seva, una casa antiga on la seva família havia viscut els darrers setanta anys. No va tenir temps de finalitzar aquell pensament perquè tot just entrar en aquell camp el sol caigué a plom i tot es feu fosc de repent, com si hagués tancat, de cop i volta, els ulls.

 

II.

 

En un acte reflex, el Nèstor va obrir els ulls i va fer un pas enrere tot girant el cap vers la veu que el cridava. En aquell precís instant passà a tota velocitat una furgoneta de la DHL que pràcticament no va tenir temps de veure però si de sentir a frec del seu cos. Es quedà esglaiat. Va mirar al carrer i va veure la furgoneta parada en doble fila amb els dos ocupants encenent dues cigarretes, aliens a tot el que passava a fora ; va mirar cap a la cabina del tràiler on el conductor seguia absort davant la pantalla del seu mòbil. Llavors girà el cos i es fixà en la persona que l’havia cridat : era un home ja gran, vestia un abric llarg ; era alt i barbut i anava amb bastó, segurament un d’aquests jubilats destinats a caminar per la ciutat cada matí per prescripció mèdica – pensà més tard en Nèstor -. Es van mirar, ell espantat, el vell encara una mica sorprès pel que acabava de passar. S’apropà i assenyalà al terra amb el bastó.

-La clau, se li havia caigut la clau...-

En Nèstor fixà la mirada al terra. La clau, negre i grossa de la porta del carrer de casa seva era allà. No ho entenia. S’apropà i l’agafà, per assegurar-se’n. Efectivament, era la mateixa clau. Sorprès, se la mirà i tot seguit l’home, que somreia. Pensà en un perquè, sempre obria la porta, maquinalment, cada matí i tornava a entrar a casa per deixar-la al clauer de l’entrada, al passadís, abans de tornar a sortir per treure el cotxe. Aquell matí, per alguna raó no ho havia fet, tot i que sempre ho feia. I quan pensava que sempre ho feia era perquè mai s’havia posat la clau a la butxaca i encara ara ho sabia, que l’havia deixat a dins, com sabia que havia conduit el mateix trajecte fins a la feina a pesar de no recordar sovint ni com ho havia fet, absort per les rutines diàries. Potser era això, pensà, com quan al vespre, al buidar-se les butxaques dels pantalons apareixia un clip perdut o un paper rebregat on havia anotat coses seves. Però la clau de fora, i tant grossa...

-Ha tingut vostè molta sort, jove – afegí l’home mentre seguia el seu camí carrer amunt – Molta sort...- afegí mentre en Nèstor, clau en mà, veia com s’allunyava lentament.

-Gràcies ! – cridà llavors mentre maldava per buscar un record que li donés la raó.

L’home aixecà el bastó sense girar-se, fent-li adeu amb l’altra mà. Les coses, també passava que no passaven. A vegades canviaven – algú ho havia dit abans això – per no haver de canviar res.

 La furgoneta aparcada en doble fila ja no hi era i el tràiler, ja maniobrava per entrar a la nau, a punt per descarregar. El carrer quedà desert i en Nèstor, a pesar de tot, mirà dues vegades amunt i avall abans de travessar.

Automàtica.31

Carregues l'oblit amb vetlla

d'antigues guàrdies

vora l'ametller florit.

No el veus.

No veus les branques

arquejant el camí, el cap cot

vers les botes gastades

que avancen, com nues,

per una platja deserta.

Somnies l'aigua sense delit

tot amarant-te de terra

al fons d'un bassal voltat

d'un fang roig: 

moldeges, maldestre,

un Adam nou.

Les flors encara son vives

- semblen ben vives ! -

al sòl pintades de

darrera llum. 

Les veus, les culls...les guardes.

Aixeques la vista entre llevant 

i ponent, la lluna, el sol i altre cop

...les flors... 

blanquejant el seu somni

amb calzes de porpra

com si fos també el teu,

desconegut i proper

com aquella mirada glauca

teixida de matinada.

No queda ja fang

per fer-te una nova...

 Eva.

 

Hivern

Caminant, de tarda, amb fred d'hivern. El marfull tot florit i perfumat obre el paisatge d'ataronjat capvespre. Ametllers joves, florits. Els més grans, amb sàvia d'anys, tot just despunten. A les orelles sona Brasil i el fred travessant el forro polar de sobte es transforma en brisa d'estiu. Penso en el mar i en la vida, bonica fins a la fi. La fascitis plantar sembla que no apareix, noto els peus calents a mitges amb l'esperit, que em fa somriure. Creuo el pas amb el F. i els seus dos gossos, una llauna de cervesa a la mà i la mirada perduda cap al cel, dins el seu rostre ambigu, que tant pot ser de geni com de curt de gambals. De fet - penso -  és el d'algú que no és.  

M'arribo al cementiri i el trobo obert. Em passejo foragitant el temps, fugint com de  la famosa màxima llatina escrita a la font de l'entrada. És un cementiri bonic, no cal dir que també tranquil. Torno cap a casa meditant la frase llegida pel matí que Bergounioux deixa anar com qui no vol la cosa en els seus diaris : "la mort menysprea a qui la ignora ". Millor fer això. Entremig alguns núvols d'en Mesquida. La poesia hi és per allò d'abans també, com la música. De nit, la lluna té forma de gandula. 

Per la carretera

 

Estic perdut cercant un camí, un camí que m’eviti haver de transitar la carretera. A Bourg-madame m’he entretingut en un carrer tot escoltant dues senyores ja grans parlant un català exquisit, amb una pronúncia deliciosa, un petit tresor de conversa entre veïnes de poble on ambdues es posaven al dia de les seves coses, aturades dins un passatge que he pujat i baixat quatre o cinc vegades fent-me el despistat i observant-les de cua d’ull : una de cabells blancs, com acabada de sortir de la perruqueria, tota polida i ben posada ; l’altre, en canvi, mig geperuda, de pell fosca, amb boina calada i l’aspecte d’haver passat una pila d’hiverns molt més rigorosos del que un es podria pensar. Tot i ser molt franceses, parlen la llengua dels seus pares. Aquí, a menys d’un quilòmetre de la frontera, el francès impera. I si no, l’espanyol, o això em pensava jo.

El cas és que se m’ha fet tard i el dia, cap a les quatre de la tarda, ja comença a decaure. Amb cotxe, fora a deu minuts de la casa on m’estic aquests dies; caminant pels chémins de riverians potser trigaré una hora llarga si agafo bé la traça, tot fent volta per Onzès i després agafant el camí de Llívia a Santa Llocaia. Però m’equivoco i el camí que agafo va cap a Ur, per on he passat aquest matí. Me n’adono al cap de mitja hora, arribant a una estació del tren groc i passant sota un pont on al fons, una mica lluny encara, es veu el poble. Tossut, dono mitja volta i torno, per cercar el camí correcte. I acabo anant per la carretera, altre cop cap a Ur, tot esperant trobar un camí marcat que travessa els camps fins a Onzès. Arribo a un trencall que mena a un mas des d’on hauria de trobar el camí en qüestió. A l'apropar-me un gos em mira, s’aixeca i gruny. Jo me’l miro i decideixo donar mitja volta. Em torno a trobar a la carretera quan el sol, definitivament, davalla. I llavors camino mentre es va fent fosc, per la carretera altre cop. És la meva darrera alternativa.

No estic perdut, però la sensació és la del rodamons. No em queda sinó seguir la carretera, donant tota una volta llarga fins a la carretera de Llívia i allí, més endavant, agafar la que porta a Caldegas . El cansament ja hi és, avui acabaré fent més de trenta quilòmetres, comença a fer fred i no tinc més paisatge que el dels cotxes passant amunt i avall. M’assec, el peu em fa una mica de mal ; em refredo sense aquell fred del matí al sortir, que m’escalfa ; em canso, m’aturo i continuo, mirant de seguir el petit caminet vora l’asfalt. Cotxes, un darrera l’altre. Em sento estrany i solitari com el qui acaba el dia sense saber on parar. En un moment donat salto dins un camp tot allunyant-me del trànsit : és un camp llaurat, amb grans terrossos de terra que per sort son glaçats, els quals sortejo tot fent d’equilibrista enmig de la profunditat dels solcs, guaret de futures collites. Si algú em mira, qui sap què deu pensar d’aquesta figura saltironejant destins incerts. Encara, després, aprofito els darrers raigs de sol per fotografiar-los, llavors em giro i seguint la tanca que em priva de seguir camp a través, torno a la carretera, on finalment arribo al desviament. Allí, hi trobo un camí més ample per tractors ; el bestiar em mira mentre ja la nit s’avança, em miren sense fixar-se en els cotxes rabents circulant a tota velocitat per el llarg tram  que vorejo, sense saber que hi ha gent com jo dins d’aquells, absents del mon dins el confort dels seus vehicles, com jo que hi he passat tantes vegades. Per les vaques sembla que no hi ha res més que jo, passant vora seu, aixecant el cap i amb parsimònia, seguir amb els seus ulls impertèrrits el meu pas ràpid caminant cap a casa, les mans gelades, el cor calent...l’arbre dorment...jo fent camí, errant fites, seguint vies de tren mig mortes en direcció a estacions tancades . El sender em porta al riu, sense gual per travessar. Em quedo observant les aigües, baixant tranquil·les com si alguna cosa s’acabés aquí ; encara un rètol, on hi diu pesca sense mort. M’imagino l’escena, el pescador tornant el peix al riu, mentre finalment trobo la sortida al camí d’Onzés, on la nit, definitivament, m’atrapa.

Sota la llum de la lluna, ara ja sé per on haig d’anar. Envoltat de foscor, enllaço les mans dins les mànigues del forro polar. Camino ja sol, en silenci, dins ombres. Entre arbres i camps, però, m'hi trobo bé, malgrat la foscor, completa, malgrat no trobar-me ningú, cap soroll de cap animal...res sinó les meves passes. Després veuré les llums de la Cerdanya, llunyanes. I les estrelles. Tranquil, torno d’allí on he vingut. Encenc un bon foc  i em poso a escriure.

 

Al llac de Puigcerdà

 

Feia molt de temps que no veia el llac de Puigcerdà. Hi arribo tot seguint, des d’Ur, el camí a Rigolisa després de creuar breument la carretera i enfilar una avinguda de plataners al mig de la qual hi passa aquella provinent de la capital de comarca .Al final d'aquesta llarga avinguda, l'antic camí es separa de la nova carretera seguint ara la traça de l’antiga sequia de la vil·la, un canal perfectament operatiu després de segles de portar l’aigua cap a aquesta cisterna d’aigua que és el llac, en la mateixa direcció on es dirigeixen les meves passes. Seguint-la, no em puc perdre. Camino, doncs, per aquest camí que abans de l’abans, en èpoques prehistòriques, formava part d’un llac que cobria tota la comarca. En vaig escriure unes ratlles, fa uns quants anys. Totes aquestes coses les aprenc llegint els panells informatius que es troben escampats al llarg i ample de la comarca, situant-me una mica més dintre de la història d’aquesta terra per on transito , d’aquestes restes del mon d’ahir, com l’església de Rigolisa, al costat del mas d’igual nom i que de lluny, del camí estant i amb tot el massís del Puigmal de fons, em recorda amb el seu campanar alt i sobri la figura sòbria i puritana dels primers colons d’Amèrica, amb les seves levites negres, els seus colls blancs i les barbes de capitans de vaixell. Ahab, per exemple. Digueu-me Ismael... aquesta església no respon a aquest món d’ahir d’aquí, però la fa alhora singular, particular per a mi ara que he llençat l’àncora en aquest racó de camí tot pensant en la gran balena blanca. Els rètols informatius em diran, en canvi, que aquest tros de camí en diuen el camí dels Enamorats, perquè es veu que per aquí venien a festejar els d’antes, quan la gent es mirava als ulls i es podien dir t´estimo abans d’anar a pastar vaques o encendre xemeneies dins cases envoltades de neu per totes bandes.

Segueixo encara l’estela de la sequia una mica més  al llarg del darrer carrer de la vil·la, vorejant camps per on algun cavall roig de pèl blanc em mira. Vora el llac és on s’hi van construir la majoria de cases d’estiueig a començament de segle XX : es tracta de cases grans on hi destaquen les teulades, rematades  de motllures de fusta amb figures geomètriques, com brodats rematant cortines ; sostres tallants de teules de pissarra negre, amb mansardes i petites torres que recorden, d’alguna manera, els casals campestres de les novel·les russes. D’això me n’adono quan finalment arribo al llac i l’observo, amb totes aquelles sobresortint més enllà, un petit skyline on el llac glaçat exerceix d’amfitrió altre cop a la imaginació, transformant-lo en una estepa plena de neu, amb aquell casal de pel·lícula ple de caramelles congelades, prenent forma al fons mentre el trineu, lliscant de sobte en un primer pla, trenca un silenci que només existeix dins la meva càmera, el meu ull observant l’escena abans de pitjar el botó com si fos una claqueta tancant-se dins el meu cervell. L’acció on Pasternak cita als enamorats uns quants dies dins un casal fred, on ell escriurà els seus millors versos.

Vet aquí com, de vegades, la càmera aconsegueix d’allunyar-me del munió de gent que m’envolta, del tràfec de totes aquestes vides alienes passejant com jo, prenent el sol mentre fan l’aperitiu, fotografiant-se amb les tranquil·les aigües mig glaçades de fons, on uns quants ànecs i un parell de cignes adornen el conjunt, fent-lo ben bonic ; deu ser, potser, aquesta negror envoltant la imatge, aïllant-la, protegint-la del temps present, transformant-la a l’instant en record . Deu ser alguna cosa més, potser, un viatge momentani cap a un món que no afirmaré desconegut ni on tot és possible; no, aquest món ja me’l començo a conèixer i haig de reconèixer el fet de que m’hi agrada fer estada perquè pren la seva pròpia realitat, sempre impossible de dur a terme, com somnis de mirada oberta. El gel, el sol i les cases ; el cel blau, el fred i llavors, de sobte, el trineu, lliscant com un miratge damunt el llac. El pas de la vida és com el mirall d’aquest gel, desdibuixant-la i refent-la de manera que una cabellera rossa aconsegueix d’allunyar-se enmig d’un silenci d’estepes blanques.

No cal patir massa tampoc, perquè tot passa tan ràpid com la velocitat aquella de la llum que apreníem de petits : exactament tres-cents-mil quilòmetres per segon. Fet això, vaig encerclant aquest tros de vida per eixir finalment cap al centre de la població, on m’aturaré a menjar una mica.

 

 

Ur

 

A l’arribar a Ur, venint de Llívia, s’hi entra passant per un bonic pont de pedra , petit i corbat, que travessa el també petit i curt riu d’Angostrina, nom d’una població no gaire lluny d’aquí. M’aturo al centre del pont,  em trec la motxilla, d’allí una mandarina i me la menjo descansant de l’hora llarga que porto caminant. El dia – com tots els que passaré aquí dalt a la Cerdanya – és radiant, potser massa i tot : el sol brilla, el cel és ben blau i el fred s’aguanta perfectament a poc que un es mogui una mica. Ara el noto a la cara, als ulls tancats tot mesclant el gust de la nectarina a la boca mentre escolto el riu, circulant vall enllà. No hi ha neu, només gebre i algun caramell de gel a redós de les obagues, fet que no impedeix a l’aigua baixar alegre o això em sembla, una alegria potser més d’acord a l’estat d’ànim del moment. El riu flueix com aquest flow que diuen ara els més joves quan tot va com ha d’anar i un se sent bé. L’aigua davallarà fins un altre riu, després fins a un o dos  pantans, més tard seguirà el seu curs fins al mar, i d’allí potser una part d’aquesta aigua que passa sota els meus peus davallarà altre cop en forma de pluja, picant cercles dins gorgs al centre dels quals ballarà una gota, un instant, ignorant tots aquest passats marins d’on diuen que arrelà un dia la vida.

Vaig bé, em dic mig burleta tot pensant en els meus vagareigs mentre acabo el darrer grill saborós, com els fruits aquells. Entro llavors dins el poble, de carrers estrets fins una font que avui trobo seca, antic abeurador de bestiar. Entre pedra i ombra, arribo a la carretera que parteix en dos el bourg francès. L’església roman al seu lloc, aliena al tràfec de cotxes anant amunt i avall. Massa soroll, així que giro cua però tot baixant per un altre carrer, avall tot cercant un tros de llum. El trobo en un petit pati on els rosers han perdut tota la fulla. Al davant, una petita entrada fosca a una, suposo, petita casa de poble, encabida enmig d’un mur. Seguint-lo, sorgeix l’esquena d’un casal, força gran. Una balconada central hi destaca, quasi bé de punta a punta de paret, al pis central ; dalt i baix dos balcons més petits l’hi fan joc, dins una façana que si no fos perquè només té una petita entrada en un costat de la planta baixa, podria semblar ben bé la principal, la qual no he sabut veure. Hi ha un pati sense cap mena de vegetació fins la tanca final que dona altre cop a la carretera, en l’inici del poble si un ve amb cotxe, des de Bourg-Madame. Em fixo en les fines baranes de ferro forjat, bellament tornejades, ben conservades a pesar de l’aire deixat de la resta del casal, vingut a menys, deteriorats com tants d’altres, masos sense feina per fer, antics senyors morts. Vagarejo altre cop dins la meva tête, que diria un d’aquí : Ur també era el nom d’una antiga ciutat a Mesopotàmia, una ciutat d’esplendorosa vitalitat fa uns cinc mil anys, avui engolida pel desert. Per allí uns diuen que hi va haver un gran diluvi, d’altres que hi va néixer el pare Abraham, aquell a qui Déu va demanar de sacrificar el seu fill...

Tot i això la casa em mira, com el riu i l’església, i es fa bonica, acaronada pel sol i els seus tons clars. Mirant-la me n’adono que no he vist ningú pels carrers, com si Ur fos un poble sense veïns.  Dos ciclistes es paren al meu costat, parlant en català. Aquests tampoc son del poble.

 

Bon Nadal

... i Feliç Any Nou ...

Versions

“You are always on my mind “ del Willie Nelson en bucle , l’he escoltada aquesta tarda unes quantes vegades per mirar d’aïllar-me de tot el trànsit de converses intranscendents que les dones de l’oficina mantenen de forma regular i esporàdica alhora – una capacitat ambivalent del fluir d’aquelles sempre sorprenent d’entendre per un pobre home com jo -, omplint els pocs moments de silenci inútilment profitosos per a la concentració pròpia de la feina a pesar d’estar dins un despatxet aparentment separat de la resta dels quefers de les sis dones amb les quals comparteixo oficina. M’he quedat sol. L’oïda les sent, aquestes converses, i les va enganxant al vol com qui decideix de seguir el camí d’una gota de pluja caient del ràfec d’una teulada, i després una altre, i un altre caient totes dins un bassal i així mentre el cap no segueix la línia de treball que hauria de seguir, i d’aquí la música en bucle i la cançó. “ You are always on my mind”.

L’E. parla de llibres, d’una saga que està seguint d’una dona-detectiu. El primer llibre li va agradar molt – no sé què d’una gitana - però el segon està sent molt truculent i macabre, segons diu, i l’ha abandonat a les quaranta pàgines i això – rebla- li fa molta ràbia, perquè el primer llibre era boníssim. No puc evitar, llavors, d’imaginar com és un llibre com aquest,  la seva grandària, número de planes,  enquadernació, tipus de lletra, en el que hi posa a la guarda...l’intranscendent d’aquest tipus de lectures, la utilitat que tenen com a eina d’evasió, sempre millor que qualsevol inutilitat viral vista en la pantalla d’un mòbil. Entremig, faig feina, els errors de la qual sorgiran d’aquí uns dies i em faran preguntar on tenia el cap quan vaig escriure aquella xifra o vaig errar al acotar una distància dins un planell. Penso, seguint la remor de les veus femenines, en la meva prepotència per pensar en tot això dels best-sellers, en si em preguntessin ara si jo llegeixo i què llegeixo i els hi digués que uns contes de Faulkner, magníficament escrits i llegits al pas adequat de la tortuga que soc quan una lectura és bona, em com preguntarien que qui és en Faulkner i de què van els seus contes i jo possiblement tornaria enrere i no diria en Faulkner, potser diria Baxauli, o Cabré o l’Alba Dedeu i la seva conformista, i els hi podria explicar la història d’una dona atrapada per l’olor a pollastre o la d’un pare mirant pel seu fill...o inclús podria dir-les i heu llegit a Joël Dicker ? i potser quedaria bé i tot. O millor encara, no llegeixo massa i prou...” You are always on my mind “ sento repetir altre cop.

Podria ser valent, em dic després. Sabeu de Kafka, Dostoievxki o Bulgàkov ? Txèkhov ? Tolstoi, Kundera, Hrabal ? heu llegit mai Pla? Aldecoa ? Delibes, Matute ? McCullers, Mondiano ? Heu gaudit amb Tabuchi, Balzac o Calvino ? Uns versos ni tant sols de Salvat-Papasseit o Carner ? Jane Austen ? un conte de Calders ? Pedrolo ? Twain, Steinbeck, Hemingway ? Conrad, potser ? Stevenson, Borges , Gracq ? Sóc un petulant ? Així i tot, segueixo enfilant, després de la saga poden venir tots aquests i molts més encara, només és qüestió de temps. Jo vaig començar amb  la tira d’en Camus del Cavall Fort, on no deia res de res. M’agrada llegir, diu l’E. “ You are always on my mind ”.

Em pregunto llavors – mentre segueixo treballant tot seguint els compassos dels violins de la cançó – per totes les novetats i les recomanacions que al migdia he llegit en un article d’un diari digital fetes pels propis editors en referència a títols publicats per altres editorials. Un munt de llibres, molts d’ells desconeguts per a mi, la majoria d’escriptors vius dels quals en canten meravelles de com escriuen, com jo faig en els meus quaderns, a mà, per després polir-los a l’ordinador. Penso en si ningú sabrà mai d’aquest interès segurament real per la frase ben construïda, per la història explicada, pel factor humà ; en si de debò és important – necessari ? – aprofundir massa o tant, potser, en originalitats encobertes.

“ You are always on my mind”, torna la cançó i l’escolto i llavors, definitivament, deixo d’escoltar totes aquestes converses intranscendents, les quals fan passar el temps més ràpid a les dones de l’oficina. Acabaran parlant d’elles mateixes i les seves cabòries, compartint existències entre rialles i amabilitats disfressades de falses voluntats pròpies. Versions més bones o dolentes de personatges literaris descrits mil-i-una vegades al llarg dels segles. Quatre acords, una melodia i unes altres veus que canten un mateix tema. Com l’energia, que es transforma constantment, tot és ara i res, que deia en Vinyoli.

“You are always on my mind “, del Ryan Adams i la Norah Jones, segueix sonant per un darrer cop.

 

Com una ploma al caure

 

El son feia la feina i des de la ment la boira

s'estenia com tornassol cap a la lluna ;

penjava rutilant del cel quan vaig baixar, la pluja,

i vaig trobar-me esquist trencat, no gaire,

sota la pressa trèmula de l'aigua.

Brillava molt ; vaig collir una pissarra

plana i rodona com un gorg, i jo hi llançava

tota la força, com si volgués vorejar l'ànima.

I no hi ha re tan recte com el traç d'aquella pedra

sobre la llum tentinejant de l'aigua ;

es va enfonsar com una ploma al caure,

que es creu que és el seu pes pro se li escapa.

Alice Oswald ,  Dart  (2002) ( Ed. Jardins de Samarcanda, 2024 )

trad. Jaume Coll Mariné

El temps que passa

Més coses sobre el temps que passa. Divendres passat va fer cent anys de la mort de Puccini. Va morir un vint-i-nou de novembre de 1923. Pensant-ho bé, no fa tant, quan passes dels cinquanta els segles passats, en certa manera, s’apropen a la realitat d’un mateix, com si un ja formés part de la història. La raó, suposo, és que a aquestes edats ja et pots imaginar d’una forma preclara de què va tot això de la teva vida en comparació a la l’existència d’alguna altre cosa com l’univers, per exemple ; o de la terra mateixa com a planeta, donant voltes al sol, orbitant dins una de les infinites galàxies existents, que és una cosa inabastable com és ben sabut per tothom.  També però, com la vida d’un gos, per posar un altre exemple, comparant-la amb la vida humana a un nivell més baix, comparació menys bèstia que la de l’univers però més propera a la bèstia que em mira, un quisso de dos anys, un gos salsitxa menut que prova de pujar a la meva falda tot alçant les seves potetes damunt els meus genolls.

Estem a Can Poble amb els amics de sempre, fent un esmorzar de diumenge després d’una breu caminada. El gos respon al nom de “Maco” i el seu amo,  l’Enric,  ens explica que aquest dos anys que té ara son com trenta-dos dels nostres(*). A aquesta edat un encara pensa el mon girant més o menys al voltant d’un mateix, sense cap final aparent sinó és el dels altres, el dels “grans”, sempre vist amb pietat condescendent, amigable i fins i tot fraternal, però igualment ple de commiseració, vist des de la llunyania tant de la infància com de la vellesa, en aquell punt mig de seguretat força infal·lible en relació al concepte del “ més tard o més d’hora”, pel qual tot encara és possible per la simple inconsciència dels anys, els quals no passen a la velocitat que inevitablement, acabem per treure dins la conversa entre tall i tall de botifarra.

I entremig, el gos, sota la taula, mirant-me amb ulls rodons i petits, clars, inquiets; estoics com deia l’Auster però sense aquell punt ombrívol que tant bé definia com la mirada que ve acompanyant l’home des de fa quaranta-mil anys. No, el gos em mira i sembla voler dir-me alguna cosa relacionada amb tot això del temps, dels anys i els animals i l’univers, de la brevetat i l’eternitat de tot plegat. D’estar a la vora de ser un digne perdedor. De Puccini també, que he estat escoltant tota la setmana per la ràdio. El quisso em mira i tremola i jo que li acaricio el cap mentre el sol apareix finalment dissipant boires matineres. Li dic a l’Enric sinó tindrà pas fred, i ell que treu un petit anorac amb quatre forats per les quatre potes i li col·loca, quedant el seu llarg llom perfectament tapat. Se’l queda en braços i ell em mira, potser perquè encara l’observo tot esperant una resposta.

Potser és que és massa jove per donar-me-la.

(*) Els gossos maduren molt ràpidament els dos primers anys d'edat, per després alentir l'envelliment respecte els homes quan es fan més grans.