Kerkyra forma, junt amb deu illes més, l´arxipèlag de les illes jòniques, i és la que està situada més al nord, en la ruta dels creuers que venen d´Itàlia, un grapat de línies discontínues que travessen els mapes per l´oest de la illa i que emboquen al sudest cap a la mar Egea i Atenes, la capital. En aquest sentit, Corfú esdevé pel viatger que ve d´occident un prefaci,una introducció, un tast a la vasta gernació de illes que trobem més cap a llevant, amb Creta al capdavant. Geogràficament, i acurant més la seva situació, per arribar-hi es sol partir en ferry des de Igoumentisa, port gairebé bé fronterer amb Albània del qual sortim cap a l´illa després d´un llarg trajecte per carretera des d´Atenes, errant la via més ràpida prop de l´istme del Pel.loponès per pujar pel centre, passant per Lefka i travessant part de la serralada de Pindos, amb paisatges d´altitud pirenaica.
Però retornant a Kerkyra, el que sorprèn és el boscatge de la illa, res a veure amb Creta, on hi serem d´aquí uns dies. I dintre d´ aquest boscatge, el fet de que hi destaquen per la seva abundància dues espècies tant mediterrànies com l´olivera i el xiprer. Així s´hi descobreixen en estat natural (i primigeni) tant les primeres, formant boscos sencers semblants als alzinars, de igual alçada a aquelles, les branques per sota les copes formant un entramat fosc com de mil braços esprimatxats, agònics; aquelles formes que tant van impactar Van Gogh per terres franceses. I entremig d´elles, altius i sobris,els segons, creixent escampats, trencant el motllo paisagístic. Invariables al temps, arrelats com a símbol d´acollida que trobem als cementiris, a les cases pairals, i que aquí em porten sentiments de proximitat, poc delimitats, poc clars; esbossos de repòs lligats a la simple contemplació d´aquests indrets i que sense ells , deixarien d´existir per passar a formar part, potser, de l´escenari d´un somni d´estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada