Fi 2 0 0 9

Bé, el que deia...tot i així,

Foto : la millor de l´any, sens dubte.

Ponent

Dos mil nou, desembre, vint-i-set, entre les cinc i les sis. 5º C.

Sol de ponent, adormint-se a migdia. Cercarà un nou coixí diferent, cada dia de l´any, remontant la serralada cap al nord, mentre duri el fred. Llavors, amb el nou solstici, retornarà als vells estatges, en un camí d´anada i de tornada, altre cop a l´indret on els dies de l´any inicien la lletanía del que gira al seu voltant, del que gira sobre si mateix.

Retornen tots els dies de l´any, i alhora, no ho fan. Res s´acaba, res comença.

Tot passa.

Nadal 09

Si m´enfilo al relleix

Al clar de la foresta,

Tot és tenora i festa :

El temps mor del seu bleix.

No em cal coturn ni vesta

Dins l´absolut que neix.

J.V.Foix

I quan més gran em faig, més petit voldria ser, ni que fos un dia.

Bon Nadal.

( Un segon... silenci )

Sura el floc de neu, en caiguda sostinguda. Observa dins la crisàlide. Un punt lluminós, albirat entre mil cristalls sòl.lids d´aigua. Colors de intuïció : blaus punxeguts, remors de verds, blancs transparents, negres enfonsats. Què hi ha allí al darrera del vel que el protegeix? La matinada lluent del que li és desconegut ? La irisòria bellesa del que és viu? No hi ha moviment, tan sols el front dels matins, de tots els matins del món, fonent-se en un de sol. Portador d´un instant, el floc, en arribar a terra, es fon.

I el silenci, perdura.

Cyrano

Cadència i lletra fonda per acabar d´acabar una altre dia. Miratge de llum : els ulls opacs d´un gos blanc al costat d´un contenidor. La ment s´agafa a la tonada, i a l´acabar, tira enrera, per tornar-la a començar. Un voldria tenir l´esperit com la cançó, i per això la repeteix, al tornar-se a acabar. La ment , fixada en la negror, es deixa seduir, agermanada amb la foscor de la nit.

Cyrano, que deieu sota aquell balcó?

“La nit és agradable. Només veieu la traça
de la llarga negror d´una capa que passa”.

Que en sabieu, de triar les paraules, vell Cyrano: la llarga negror d´una capa que passa. Avui sorgeixen paraules, altre cop, sense massa feina per cercar-les. Les escriuré, si em permeteu, sense ànim d´entristir ningú, poser tan sols a un servidor, que ja li està bé, a aquestes hores de la nit. Escolteu la cançó? La tonada embolcalla el pensament, la tornada del camí que sempre torna a començar. És d´un tal Mark Knopfler. No, el que canta no és ell. És ell sense ser-ho, com vós mateix .

Uns ulls cansats i dil.latats al retrovisor quan obres la porta. El dit que pitja el botó del dial. Aquell dit anomenat cor, tanca el teló del dia, mentre t´apujes el coll de l´abric, tot respirant negror i fredor, ambdues juntes. I el batec, a redós escalfant-se, sense més per oferir.

Un silenci

El fred traspassa el forro polar, el jersei vell de llana, la camisa i la samarreta de cotó blanca, fins encalçar el pit, oxigenant-se amb les primeres inspiracions d´aire fred de la temporada. Les passes són manses, les mans a les butxaques. Quietud a dins el bosc. El corriol gira i enfila dins la roureda. Sense sostre, un grapat de braços suplicants s´alçen al cel gris. Ningú sembla escoltar-los, perquè no criden.Són com estàtues petrificades per algun déu maligne. L´escorça però, es manté ferma, i la vida cal buscar-la arran de terra : els bruguerars verds , la molsa humida, les primeres vermellors del boix grèvol...llinden amb el fons ocre de totes les fulles caigudes.

He dit que l´aire és fred ? Al sortir al roquetar, balconada a ponent, em sorpren la distància presa des del cotxe. La carretera, lluny, talla sense malmetre la petita serralada de turons, alçant-se sense presses, on el trànsit s´hi dibuixa sense so, apareixent i fonent-se als revols que la marquen. Em sorpren la densitat del bosc, amagant tots els camins que transcórren dins seu. Dubto si sabré tornar, però és un dubte dens com el bosc. Un cop dins, és com una lludriguera, i jo la llúdriga que mira de conèixer tots el túnels que la travessen.

He dit que fa fred ? Si, ho he dit. Però el cos ara ja s´ha escalfat, i el fred ja no travessa el pit. En canvi els turons són tapats als seus cims ben humils de sempre. Una boira ha caigut sobre la contrada, densa com el bosc, mantenint-se a certa alçada. Els turons ja no semblen turons. Podríen ser la base d´un cim superb, un cim que sempre resta tapat per la boira. És el què fa no veure les coses, te les fa imaginar com tú vulguis. Rera el roquetar, el bosc segueix pujant, ara d´alzina i pi. Aquest bosc emmudeix el caminar, i és d´olor més forta. Silenci, perquè tan de silenci ? Arribo a un creuament de camins.

Sé on sóc. He errat molts cops el camí per saber-ho del cert. El camí de migjorn em porta a un altre roquetar. Cal fer una petita grimpadeta inicial, fins una nova balconada. En ser-hi, alço el cap, a sobre el morral de pedra. Hi ha unes farigoles, i trossos d´herba...gebrats! Miro el rellotge: tres quarts de dotze. És molt estrany. Ni a la carretera, ni a la fondalada d´on he sortit, ni al llarg de la caminada, enlloc hi he vist ni tan sols un esquitx de rosada. Fa fred, si, però...torno a alçar el cap.

Del nord baixa una boira, ara perfectament visible, portada per un vent que no noto de cap manera. La boira travessa la part alta del bosc. No és prou densa perquè hi vegi com va depositant una lleugera blancor allí on deixa caure el seu mantell, sempre en el sentit d´on bufa. Boira gebradora al migdia. Un pi ho confirma, blanc d´una cara, verd de l´altre. Miro embadalit, certament. La boira es manté cobrint la terra vista del voltant, des d´una distància prudencial, com si el cel hagués baixat uns deu mil metres i es quedés en suspens uns minuts, com mirant si les coses són a punt. És això el que reclamen els roures un cop desfullats ?

Retorno. I el retorn es fa dins un silenci sepulcral. Un silenci pacífic, únic, inesborrable, que fa somriure. La nuvolada s´ha aixecat uns cent metres, ja deu haver olorat prou la terra.Dicta sentència. I cauen els primers flocs, sense presses, mesurats, petits. Sense ser una nevada, neva. I el silenci de neu fa callar totes les veus del bosc. L´hivern és aqui.

Segona mà

Parlar de la Helene Hanff dóna per molt. Jo no la coneixia, fins que vaig trobar “84, Charing Cross Road” dilluns passat a la llibreira on em deixo caure de tant en tant. A la contraportada hi diu:

“Helene Hanff és una escriptora desconeguda que viu a Nova York i fa guions per a la televisió per sobreviure. Frank Doel treballa en una llibreria de vell al número 84 de Charing Cross Road, a Londres. La Helene és espontània i divertida. En Frank és discret i reservat. Viuen en dos mons completament diferents, però comparteixen una passió : els llibres. 84, C.C.R. és la història de la relació que van tenir per carta la Helene i en Frank durant quasi vint anys.”

El llibre, on s´hi recullen part d´aquestes cartes, es llegueix d´una tirada. S´hi parla de llibres, i s´hi parla dels llibres de segona mà. Hanff hi fa reflexions interessants :

“ M´encanten els llibres de segona mà que s´obren per la pàgina que llegia amb més assiduïtat algun lector. El dia que va arribar Hazlitt, es va obrir en “Odio llegir llibres nous”, i vaig cridar “company” a qui sigui que fos l´amo abans que jo.”

M´encanten les inscripcions en els fulls de guarda i les notes al marge, m´agrada la sensació de companyonia en girar les pàgines que algú altre ha girat, i llegir passatges que algú que fa temps que ja no hi és fa que ara jo m´hi fixi”.

Aquestes sensacions, lamentablement, no les he viscut ( tot i que en tinc uns quants, de segona mà) com no sigui que agafi algun llibre propi i hi trobi paperets amb trossos apuntats del que he llegit, o alguna flor entaforada, o alguna fulla d´arboç perduda. O qualsevol objecte que em serveixi de punt : un bitllet d´avió, per exemple, o l´etiqueta d´alguns pantalons que hores d´ara deuen ser a cal drapaire. Tanmateix, n´hi ha uns quants (pocs), poseïdors d´aquesta qualitat tan estranya: s´obren per les planes que m´agrada repassar de tard en tard. Són els indiscutibles de la meva llibreria , i, quan no hi sigui, em faria gràcia que anés a parar a algú com la senyoreta Hanff ( per cert, què se´n deuen haver fet dels seus llibres? ), i es pregunti com devia ser l´antic propietari al qual li agradava tan “El violí de Rotschild” d´en Txèkhov, o “El milagro secreto”, de Borges. Així, llegint Txèkhov- que per si sol és una meravella -, es “llegueix” una altre història, la del qui la va llegir, a partir de punts invisibles , ocasionats per la repetició de la lectura, i a a partir de punts visibles, fets de fragments subratllats o anotacions al marge.

Malauradament, els nostres temps han anat arraconant i fent desaparèixer les antigues llibreríes de vell. A la ciutat on vaig néixer n´hi havia una de molt curiosa, quasi bé no s´hi podia entrar de les tones i tones de llibres que hi havia amuntegats en llargs passadissos estrets. Literalment, a dins la botiga s´hi havien bastit envans fets de llibres. Un entrava, i tenia al davant una muralla infranquejable a un metre escàs de la porta. Llavors, dins el poc espai d´aquesta entradeta forjada per l´avanç inexaurible dels llibres al llarg dels anys, s´ hi demanava el llibre o l´autor . L´amo, home vell, encorbat, calb ( el prototipus de llibreter de vell ) rumiava i et feia cinc cèntims del que podia trobar. Llavors t´emplaçava a tornar un altre dia, i quan ho feies, tenies uns quants llibres on escollir. Un altre tret curiós de la botiga, és el fet de que tenia la seva pròpia llegenda, com correspon als establiments amb bon pedigrí : es deia que, entre els llibres, s´hi trobava amagada una motocicleta. Ningú no l´havia vist mai, i ni tant sols el vell senyot Grau sabia si hi era o no hi era. El cas, és que farà uns quants anys, al morir aquell, el seu fill feu neteja, i la moto va aparèixer. Va estar uns quants mesos exposada a l´aparador, si no recordo malament.

Ara ja no hi és, ni la moto ni la llibreria, i en les llibreries actuals serien impossibles fets com aquest. Potser , en certa manera, l´esperit mancat de lucre marquetingnitzant d´aquest negocis és el mateix que transmet el llibre, el qual aporta més reflexions : les relacions epistolars ( l´avantpassat del blog ), motiu d´amistats inversemblants ( jo mateix aprecio gent- en l´àmbit professional- amb la qual m´hi he relacionat només per telèfon o fax durant més de deu anys, què dir d´aquest propi espai on escric, que m´apropa a llocs molt interessants, no només físics), la vella Anglaterra ( que Hanff no va trepitjar mai, tot i conèixer-la tant bé), extensió de llocs no visitats vius només a l´imaginari personal. I també de retruc, i curiosament, el post anterior a aquest :

“Quedaràs parat de saber ( de mi, que odio les novel.les) que al final m´he decidit a llegir Jane Austen i que he perdut el cap per Orgull i prejudici, que ara sóc incapaç de tornar a la biblioteca fins que no me´n trobis un exemplar per a mi.”

Prenc nota, senyoreta Hanff. I li deixo aquesta fotografia, de la "vella" York, de regal, malgrat vostè ja no hi sigui. Les seves paraules, fantàsticament, resten per pensar-les i disfrutar-les.

I una cançó també, en honor de Mr. Frank Doel

Travelling

Per casualitats del zapping, ahir a la tarda em vaig topar amb una pel.lícula en una canal de nom tan poc prosaïc com és el canal Intereconomía. Alguna ànima cansada de tants números a la baixa i a l´alça dels parquets bursàtils, caritativa amb els que ploren les seves pèrdues, va decidir emetre "The house of Mirth" ( La casa de l´alegría ), una pel.lícula basada en una novel.la de l´Edith Wharton. Com em passa moltes vegades, la pel.lícula ja era començada, i m´hi va enganxar un llarg travelling, preciós dins un montatge perfecte de imatges i música : una casa buida, els mobles coberts amb llençols blancs, dóna pas a l´exterior, on una pluja enratxada cau sobre les pedres d´una mansió, per seguir el seu viatge a través d´un riu on aigua i pluja semblen tancar un capítol ; aquesta aigua es fusiona després amb la del Mediterrani, amarada per reflexos de llum de capvespre . Finalment, la vista ixent de la proa d´un vaixell, avançant dins un solc trencadís d´escuma blanca, directe a l´inici del següent capítol,que transcórre a Montecarlo. El "Cosi fan Tutte", de Mozart, adoba una posada en escena que em deixa bocabadat ( minuts 1,50 - 5,00 del video ).

Aquestes imatges sense presses són plenes de metàfores visibles, com el ritme d´aquestes pel.lícules, on els diàlegs sovint punyents, carregats de dobles significats, de falses esperançes, es succeeixen linealment i sense pausa, dins una posta en escena preciocista en els paisatges i els entorns, dins els quals es mouen els seus personatges amb aquests vestits llargs i aquests barrets que tant agraden de veure a les dones de certa edat; dins caleses brillants; dins les ciutats emergents de principis de segle; dins les grans mansions per on deambula la cobdícia, la vanitat, la gelosia, i un aire de decadència humana, vinclada als cercles de l´alta burguesía . Escenaris shakeaspearians ideats per una escriptora que els va viure en primera persona, històries de dones enfrontades a les rigideses de classe alta, amors impossibles, drames que acaben com el rosari de l´aurora. Personatges femenins fets a base de sospirs i sanglots amagats, respiracions accelarades, resignacions obligades per gaudir d´una llibertat que les obliga a aïllar-se , i a morir en soledat.

No m´he sentit mai atret per aquesta mena de drames, ni en pel.lícules, ni en llibres. Fa unes setmanes, vaig ensopegar amb " L´edat de la inocència ", i em vaig quedar mirant-la precisament pel mateix tipus de canvis d´escenes, preciosos travellings on en aquest cas, la veu en off del narrador va enllaçant els diversos capítols. Potser hauré d´acabar llegint alguna cosa de l´Edith Warton. El cas però, i resumint, és que en aquesta mena de pel.lícules s´hi respira un aire bucòlic i de permanent "vacanza" que fa adormir-te al sofà sota la mirada llànguida i profunda de la Guillian Anderson ( en aquest cas concret), mentre la pluja i en Mozart, semblants a relíquies d´un altre temps, omplen el silenci del menjador.

Mètode

La setmana ha passat com si m´hagués llevat un Dilluns i em fiqués al llit un Divendres. En aquestes setmanes de contrarellotge laboral, la ment selecciona ben pocs records visibles, i ella mateixa crea un univers paral.lel al voltant del que es va llegint al final del dia. Obrir un llibre a les onze del vespre és fugir voluntàriament del tràfec superficial diari, immergir-se en llocs perduts i en vides desconegudes, en pensaments perduts, en òrbites llunyanes de la meva realitat . I aquesta estona esdevé un paracaigudes quan la cursa esdevé més ràpida , establint uns instants on la vista es queda mirant enlloc, i la ment exerceix el seu dret a esplaiar-se, desestratificant els alts nivells de tensió continguda, com qui baixa el gas del sofregit perquè reposi una mica.

Així vist, “l´altre setmana” es viu en pocs minuts, en poques paraules, i de moments precisos de fugida passatgera. I són tal com segueixen :

Dilluns : “Veig cases solitàries, amb el teulat enfonsat i la vida engrunada. Els cairats les travessen diagonalment i les finestres esbordellades, baden obertes i sense vidres” .

Aquesta frase em manté Dimarts, amb finestres topant a parets engrunades, concretament una finestra pintada blau cel grinyolant, dibuixant una ombra movedissa. I també una carretera estreta enmig de boscos, però aquesta visió, menys. La finestra colpeja més.

Dimarts : “ En veritat,cadascú té la seva pròpia esllavissada : a un se li ha ensorrat un marge al tros, a l´altre se li està desmuntant l´estable, un altre encara recorda la fatiga de l´antiga pedrera. Cadascú té la seva pròpia mísera esllavissada, però mai no és la que interessa a en Giovanni, la gran esllavissada, sobre la qual escriure tres columnes al diari, que potser serà la seva fortuna.”

Dimecres, aquesta metàfora sobrevola les muntanyes de papers de la meva taula i evita desprendiments inminents, mentre la imatge clara d´una esllevissada imaginada al llegir al fragment, dins una vall muntanyosa alpina, es repeteix alguna vegada durant el dia.

Dimecres : “Daban una película de Cantinflas. En la primera fila de la galería, Dámaso rió sin remordimientos. Se sentía convaleciente de sus emociones. Era una buena noche de Junio, y en los instantes vacíos en que sólo se percibía la llovizna del proyector pesaba sobre el cine sin techo el silencio de las estrellas”.

Dijous, la llum dels fluorescents tenen el silenci dels estels sobre un cine sense sostre. I al vespre la lluna és grossa, però, instintivament, la defujo, així com la seva claror.

Dijous : “(...) Sense més esma dins el seu cor que estibar els records del cervell cap a la foguera dels poetes, la que crema els oblits (...).

Divendres, al llindar de la ciutat, em trobo amb un cel bestial .

Pura realitat que trenca el pas anodí dels dies de supervivència a base de ficcions llegides. Però una cançó sona. Una cançó, l´altre clau on m´agafo en setmanes com aquesta. I té la virtut, mentre el roig d´aquesta bèstia es dilueix en dia, de repartir un parell de calfreds al moll de l´espinada.

I el darrer text, amb la veu de l´Eddie Vedder, compagina tots dos móns, complementaris, necessaris per continuar : “Rise, life is in motion”. Així de fàcil.

I el Divendres s´acaba, amb ganes d´escriure.

A prop

Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida!
I és camí incert cada matí,
n´és cada vida!

Josep Carner , Cançoneta Incerta ( fragment )

La invitació del seu germà a dinar, feu que en aquell Diumenge de finals de Novembre, Nicolau es retrobés passejant pels carrers de la seva infància . Anava tot sol, deixant que el sol tardà del migdia empal.lidís encara més el seu rostre prim i angulós, la seva mirada blava abandonada a les rareses pacífiques dels Diumenges d´abans de dinar : un home caminant amb un llibre gruixut , entre la mà i el pit, ; un manat de fulles remolinades pel vent al mig d´un carrer buit; o el lleuger flamejar de banderes ( perceptible a l´oïda a pesar de la distància) sota la forma de llençols blancs dalt d´un terrat estret, entre dos edificis de pisos nous de trinca. Els terrats de nova edificació no tenien res dels vells. Ni tan sols es podien veure, envoltats d´una privacitat de gelosies quadriculades, endreçats dalt de façanes de totxana vermella vista. Sobresurtien balcons de baranes inoxidables i vidres fumats blancs, remeses de pulcritud que la llum del sol, creient- ho innecessari, no s´engrescava a saludar. Així la vista d´en Nicolau retornava al carrer que ja moria a l´antiga plaça d´en Mn.Cinto, mentre retenia imatges antigues on ara n´hi havia de noves.

La vella granja encara romania igual, al xamfrà a partir del qual es perdien carrers tortuosos i estrets fins arribar al rovell d´ou de la ciutat. Les antigues voreres , de curta amplada, havien deixat pas a una peatonalització encobridora de l´antic asfalt, alçant la via de tal manera que, els polits i alçats primers graons de marbre blanc dels llindars de les cases es convertien en simples alçapeus. Aquest alçament aparentment tan imperceptible era suficient perquè en Nicolau notés la ciutat un xic més petita, com si en certa forma fos un Gulliver que retornava del país dels Gegants. El cert, però, és que no era més que un dels molts reflexos copsats per una llarga absència, reforçats per una solitud que li obrien uns carrers que sempre havien estat plens de tràfec vital a la seva memòria. Girà el cap, en un altre acte reflex al passar per l´antic establiment, a la planta baixa d´un dels primers blocs de pisos que es varen edificar ja feia una quarentena d´anys. Aquest tenia una porxada oberta que el travessava en tota la seva fondària per un dels seus extrems, deixant a la vista l´estranya visió d´una casa pairal al seu darrera. Mai a la vida hi havia entrat, perquè era un cul de sac de carrer adoquinat on una tanca curta i metàl.lica en limitava el pas, tot i que, atrotinada com estava al seu record, encrostada de pegats de ciment gris, hi trobava a faltar l´espetec vermell dels geranis als dos balcons de dalt, vius al seu imaginari. Ara la façana era de nou arrebossat, abellida d´un to crema a joc amb la pedra acuradament restaurada i polida; els vells balcons havien desaparegut, substituïts per finestres d´alumini d´un to marró fosc. Els adoquins, però, encara enllustraven les soles de les sabates del qui els trepitjava, corbant el pis com si es tractés del llom esquarterat d´un cetaci prehistòric. Almenys així ho associava en Nicolau dempeus del carrer estant, aturat, pensant si podia entrar, sense cap tanca metàl.lica que li ho impedís. Una placa lluïa arran del rètol gran de la granja , on hi llegí: Passatge de les Lletres. No sabia d´aquest nom, com no sabia el que s´amagava a l´altre extrem de la plaça de la vella casa dels Til.lers. Però preferí en aquell moment deixar tancades altres reixes, mantenint així lliures els records del que mai havia vist.

Decidí endinsar-se pel curt carrer que havia fet tants cops per anar a escola. Era un carrer amable, i no sabia perquè. Potser era la suau corba de baixada sostinguda, un tipus de baixada per gaudir amb bicicleta, de pendent on no cal frenar, i un cop lleuger de manillar és suficient per bressolar tot el traçat : un es deixa anar, acompanyant-lo el soroll del cadenat marxant al ralentí, mentre s´assoleix un punt mort definidor d´un estat breu de felicitat, agermanat a un cert oblit del propi ésser. Pensava que així era, tot i que mai havia anat en bicicleta per aquells carrers plens de trànsit de la seva infància. Buit com era, el natural caminar l´orientava cap a la dreta, i s´adonà que allí tot era igual : la vella casa modernista d´arcades en forma de mig ou, que sempre associava a regnes perduts de contes infantils; la pastisseria de cal Domènech, que seguia amb l´aparador llaminer de coques de vidre, i on es delia davant les figures de xocolata de les mones de Pasqua ; i la ja antiga llibreria Toscana, amb el cancell de doble fulla tancat, encara pintat amb les tres fileres que simulaven lloms de llibres arrenglerats dins una prestatgeria. S´aturà altre cop. La porta esmentada , plena de vida amb els seus colors cridaners, l´atreia d´igual manera ara que abans, com les ganes d´obrir-la amb algunes paraules secretes. Emulant l´Alí Babà dels seus deu anys, ho provà mentalment, quiet, la mirada fixe i concentrada a la fusta.

La resta eren cases de tres i quatre plantes que s´arrenglaraven a banda i banda del carrer, apilades sense ordre, de perfils trencats per on la llum del sol mirava d´arribar a sota de tot. En aquell carrer s´hi respirava bé, els corrents d´aire hi entraven de forma natural, talment es tractés d´una torrentera al mig de dos cingles. Un colom passà per sobre en Nicolau . Copsà el frec del corrent a les seves ales ben aprop del seu cap, mentre sortia disparat enfront seu. Els coloms, vistos així, solitaris, eren bonics de veure. Emperò, a la que deixaven de volar, es convertien en una incomoditat de modals més semblants als dels transeunts sense massa cosa a fer, i en contra de la porugitat pròpia del regne animal, passejaven com gallines en un corral, acostumats com estaven a tenir el dinar a taula cada dia.

L´estretor del carrer s´acabava a la plaçeta del Vi, diminuta amb la seva font de quatre brolladors de pedra vista, del quals sols en funcionava una. Decidí de donar la volta, vist l´hora que era, i ho feu pujant pel carrer de Les Escaletes. Per tot arreu s´hi veien bancs que invitaven a asseure´s una estona i xerrar, a llegir o tant sols a amirar cap amunt, a les ombres negres i precises de balustres tornejades que jeien enmig de parets blanques, entre dues finestres sense enmarcar. La mirada d´ en Nicolau seguia fixe al negre tornejat. L´ombra era clara i franca, permetent de veure-hi el que semblava una gota de pintura rebel, assecada al mig del seu camí ; una petita protuberància en l´arrodoniment de la bola que fermava el passamà. La vista era allí, però el pensament debatia quin era el nom del carrer de la llibreria. No havia parat esment, al tombar, de fixar-se en el nom de la placa, despitat com anava en la mera contemplació de no-res en concret. S´aixecà del banc, i mentre es pujava el coll de la jaqueta de pana per una sobrada ventada, oblidà la qüestió. Mirà el rellotge. Era ja una mica tard. Continuà pujant, i girà pel carrer Indústria, que retornava al xamfrà de la vella granja. Una mica més amunt, estigué a punt de topar amb algú sortint d´un cotxe.

-Perdó, no t´havia vist- Ell aixecà el cap del terra al veure de reüll l´obstacle sobtat.
-No hi fa res. Anava despistat-

En Nicolau la mirà, ara més bé. Ho havia fet per com parlava. Aquell parlar tant propi delatava la procedència del barri per on caminava, de manera incerta.En Nicolau el conservava, com qui conserva un caminar, un decantiment d´ulls, o una piga sota el melic. Per això ella també parà esment en l´home que la mirava, encuriosit. Vinguda d´una aptitud ressucitada per l´entorn nadiu, en Nicolau percebé una familiaritat al seu rostre, a la seva veu, a la seva olor...potser fins i tot a la seva manera de mirar. És curiós el que quatre cases arreplegades durant generacions en forma de carrers arrela un caràcter a la gent que hi ha viscut, tant fort que es manté per més que un se n´allunyi indefinidament.

-Ets de per aqui, oi ? -

-De ben a prop, com tu, no ? -Somrient per primer cop, ella el contemplà, sense mirament de cap mena.

En Nicolau, de cop i volta, s´enrecordà del nom del carrer.

Al Nicolau li agrada explicar-m´ho cada mes de Novembre, quan, després de la passejada, travessem sense presses el passatge de les Lletres , de tornada a casa, l´entrada de la qual queda amagada, just davant la vella masia dels Til.lers. Just a l´antiga rebotiga ...de la Llibreria Toscana.

( un barri de ciutat), Novembre del 2039

Afegit

A vegades guardo fotografies que trobo per blogs perduts i les guardo perquè em semblen interessants, perquè m´agraden, o simplement, per fer-ne un bon ús quan s´escaigui.

Avui he llegit un post, al bloc de la Pilar ( "A encesa de llum"), on parla de la violència de gènere.

Aquest post és una extensió d´un altre, i he trobat que no em costava gens de fer-lo.

"Així passa la glòria del món"

La naturalesa s´expressa tal com és, sense defugir crueses ni belleses. Una fulla d´arboç ( arbust de tronc prim i nervut, de fruit dolç i flonjo, vermell que trenca el verd del bosc en les primeres escomeses de la tardor), té la virtut de reflectir-ne les dues qualitats a l´hora, i no cal res més que una ullada casual perquè es desencadeni en un instant tot un acte cognitiu adormit al subconscient, una revelació de forma i color que és art i filosofia a la vegada.

Els detalls són precisos : una artèria principal i uns vasos que hi neixen de més grans a més petits, seguint l´elíptica sempre imperfecte del contorn vital,el limbe sotmès a pautes genèriques que alhora enmarquen una individualitat de perfils propis, natural al què és viu. S´aprecien gràcies a la llum que les assenyala com si es tractés d´una radiografia. La llum, aquest element inherent i tant important a la pintura i en l´art en general, accentúa la dicotomia de colors : sobre el verd s´hi aboca aquella, com un vell bastió a defensar; l´ocre mig ombrívol, el va tenyint de necessària victòria. I la fulla d´arboç nuant-les, creant aquesta imatge de transició, de progressiva i possessiva tardor.

Transicions vistes dins dualitats cromatiques. I a partir d´aqui ja es pot començar a jugar a fer metàfores, a filosofar, a interpretar...a pensar. Com mirar un quadre, escoltar una música o llegir un llibre, la natura deixa anar la seva música, la seva veu, la seva plasticitat, en una fulla caiguda. Tampoc cal caure en obvietats aparents, ni en falses gravetats ennegridores. Algú va dir allò de que si hi ha llum, també hi ha ombra, i qui en negui alguna d´elles volent-ne només una, és que és un neci . Dualitats que ens defineixen.

Tendint al meu propi tarannà, de vena nostàlgica i fibra en excés obsedida, em retorna al magí una sentència clàssica per definir la situació: “Sic transit gloria mundi”. Llatinades com aquesta les vaig aprendre d´un vell pirata de filosofia decididament estoica, que les deixava anar cada cop que el seu vaixell s´enfonsava inexorablement. Agafat a un tauló de fusta, sentenciava entre dos personatges més : el capità renegaire de la seva mala sort, i l´atalaiador de pell bruna còmplice de la resignació del vell secundari de la funció. Tots tres, uns autèntics supervivents d´un món que, mai millor dit, se´ls enfonsava cada dos per tres.

Llatinades com aquesta fan somriure altre vegada mentre es recull la fulla caiguda . La fulla ara descansa dins un llibre, planxant l´orella a les paraules que hi ha escrites, naufragis dins restes de naufragis.

Nota a la vinyeta del còmic: l´atalaiador de pell bruna és al darrera de l´ona, just entre la bandera i l´inici del màstil. El que passa és que no es veu, vist així.

Però vaja, si aixequem una mica el cap...

Reflexos d´aigües tardanes

L´aigua sembla coure un caldo de natura caiguda dins una espessor de gelatina.

Tanca l´aigua fosca un quadre de pàtina envernissada; la fulla ja dorm, al seu darrer estatge.

I en un bassal molt petit, el reflex d´un roure, d´un cel d´estiuet de Sant Martí.

Fotografíes : Pica de la Font Freda i bassal a una torrentera dels vessants de la vall de Mura.

R.

Tots mirem de recordar com era . I com era? El cas és que no el recordo. Miro de fer un retrat robot a partir dels detalls de la seva persona . Però no hi ha manera.

El J. hi cau :- ostres, ja sé qui era !- Fa cara de sorpresa, els ulls oberts, com si li hagués caigut un vel dels ulls.

La M.D. ho té més clar : -Jo no el coneixia- I segueix fent, com si res.

La M.J. escolta la descripció i fa cara de patiment. És inútil, tampoc sap qui era. -I entrava aqui al despatx?- Si que entrava, el J. segur que el recorda, venia molt sovint.- Llavors tots giren la cara cap a mi. Faig cara de pòquer. Ara podria dissimular, dient – Ah si, em sembla que si...-Però el cas és que no. I el P. I el M. semblen decebuts, però insisteixen : -Si home, no massa alt, una mica calb, no era gran,quaranta-tres o quaranta-quatre...Ah, era el nebot del L. El L. si que sé qui és. Miro d´establir-hi una referència.-No devia entrar massa sovint, si només decarregava- que penso.

No l´identifico.Mentrestant segueixen els comentaris dels fets :-Ja feia mig any que l´havien despatxat, no hi entenia massa de fusta. Només els hi feia de xòfer.(...) I la dona fa un parell de mesos que el va abandonar (...).Va treure el gos a passejar, es va ficar a casa, i avui l´han trobat, penjat (...).

Perquè aquesta necessitat ara de saber com era ? Jo n´hi sabia que l´havien despatxat. I en canvi, bé el devia haver vist més d´un cop, i més de dos. I el vaig oblidar com oblido la majoria de persones que van apareixent i desapareixent dins les rutines laborals. Una temporada els veus dia si i dia també, i de repent, s´esfumen. Quanta gent he conegut d´aquesta manera? Centenars, sens dubte. I ara tothom s´escarrassa a mirar de recordar-lo, de saber qui era; més que res, identificar-lo físicament. Com una estranya recança, meitat morbosa, meitat pietosa. Com si el fet de no visualitzar-lo el comdemnés encara més en la seva desgràcia.

Ja fa dos dies, i encara miro d´enrecordar-me´n. Però no. Al despatx ningú ha dit res més. Un altre història d´algú a qui mai he conegut. I el P., que em diu: -” Pobre R. La cabeza es muy mala, muy mala”- I la cara se li tenyeix d´amargor quan m´ho diu.

I bé calia algú que el recordés d´alguna manera, que deixés una empremta, per petita que fos. Es veu que era un home afable, “bonachón”, de bon tarannà; no massa espavilat, un tret que fa a les persones generalment més simples, però més honestes; potser la mena de persones que s´enfonsen més aviat. Tracto d´entendre com se li cau el món a un home en pocs mesos. I miro a la N., embarassada de vuit mesos al meu costat, tocant-se les costelles que la panxa rodona li apreta. Fa aquella cara que fan tant sols algunes dones embarassades, una lluïsor als ulls i a la pell de vitalitat perenne, d´un misteri difícil d´esbrinar.

Gira la cara i em mira, somrient: -Ai, les costelles, com me les noto.-

Si me´n recordo, Dilluns li porto un coixinet-

The Kinks,"Misfits" - del disc d´igual nom (1978)

Vent de Novembre

Avui fa dia de vent, al Vallès. Aqui no en veiem sovint, de ventades tant llargues. Són ratxes que van i venen, branzides inconstants que remenen les branques dels plataners, dels pins, que fan cruixir els silenciosos xiprers. Les fulles voleien pel carrer. Avui és un dia per passejar pels carrers dels pobles i ciutats, abrigat amb el coll de la jaqueta amunt, les mans a les butxaques.No és pas dia d´anar al bosc o a la muntanya. Fa un vent que esbulla cabells; l´aire és nítid i clar; el sol il.lumina amb tonalitats ocres els espais més anodins fent-los vius, tangibles, enmarats d´aquesta llum de tardor que és pur cristall.

Si, m´agrada aquest vent d´avui. Afila el pensament amb un punt de salvatgia melangiosa, sense que procedeixi cap protocol per esbargir-lo, sense disimul, sense por de perdre res. Un “Bon dia” al carrer a algú conegut es fa amb força, impetuosament, còmplice d´un cert agosarament. El pas és ferm, les espatlles premudes dins l´escalfor de l´abric; el cap aixecat, olorant canvis, anades i vingudes, moviment constant de fons transparents.

Tarda. Darreres llums. Graq apareix, des de “Les aigües estretes”, per il.luminar el meu capvespre particular:

“Si hi ha una constant en la manera que tinc de reaccionar als accidents de l´ombra i de la llum que es distribueixen capritxosamnet tot al llarg del pas d´un dia és pròpiament el sentiment de joia i de calor,i, més encara potser, de promesa confusa d´una altra joia encara per venir, que no se´m separa mai del que anomeno, a falta de millor expressió, calma tardana (...) la calma crepuscular arran d´horitzó, més lluminosa, més càlida(...) Potser també ( la imatge del dia cap al capvespre representa ordinàriament el curs de la vida) la suggestió optimista d´una aturada possible en el declivi, i fins i tot d´una inversió del curs del temps, es produeixi en la nostra íntima percepció per aquesta regeneració, per aquest rejoveniment del sol de la tarda.”

I el cel de Novembre, a la nit, és més bell, fred i distant. És hora d´anar cap a dins, i escoltar el vent com mira d´emportar-se un munt de coses al seu pas.

Pensament en cru

Desballestat el darrer somni, neix l´esperança, orfe de si mateixa.

Epitafis

Vaig entrar a l´església cercant frescor i una mica de pau fora del bullici dels carrers de l´Alguer en ple mes d´Agost, just havent dinat. Les esglésies a Itàlia solen romandre obertes, algunes ( ara ho recordo) amb cortines en comptes de portes, i són belles d´admirar. Aquesta de l´Alguer ( no recordo el nom) no era la més bonica de totes, però em vaig topar amb un epitafi, en un dels laterals, entre la sagristía i l´altar major. Una inscripció sepulcral, esculpida dins una làpida d´estil barroc, de marbre rosat i blanc, combinant els colors en sanefes de motius florals que enmarcaven un escut d´armes i dues llegendes, a sobre i a sota, corresponent a la de sota la frase que em va cridar l´atenció : “Y tu hermano, mira por ti y vive como hombre que has de morir. Que yo fui como tu eres, y tu serás como yo soy”.

“...Y tu serás como yo soy”. Em vaig asseure en la tranquilitat del silenci de la nau. No sé els altres, però a mi sempre m´han impressionat els missatges que provenen del passat, i més d´un passat que tinc a tocar d´ull. És com quan llegeixes a un escriptor mort fa anys i t´interpel.la en primera persona, amb un “ i tu, estimat lector...”. O alguns ulls que t´observen rera una vella fotografia, algú que tenia la teva edat quan li varen fer i vas conèixer poc abans de que morís i desaparegués per sempre més.

Era el darrer dia de viatge, i, en certa manera, un comiat que desconeixia llavors. Avui, dia de Tots Sants, digueu-li Halloween si voleu; o simplement, primer de Novembre, recordo l´epitafi. N´hi ha de molt bonics, n´hi ha que són literatura, microhistòries de vides en quatre paraules, consells,alguns d´ irònics ( ara em ve al cap el del Grouxo Marx : “perdoneu que no m´aixequi”). Són retrats, herències dels qui varen ser. La llàstima és que avui en dia hi hagi tanta gent que s´incineri, perquè la pols de les cendres s´emporta paraules belles... i làpides evocadores.

Però tampoc tot s´acaba aqui. Fa dos dies, vaig rebre el disc del Roger Mas, “ Les cançons tel.lúriques”, que em té bastant distret, ensimismat diria. Preciosa tria del poemari verdaguià “Al cel”. Hi ha un tema adequat pel dia d´avui, un contrapunt optimista, almenys musicalment.

Voleu que vos la cante?

En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
més ara canto i ric:
canto les glòries que espero
per los treballs que passí,
en lo camp de les espines
les flors que espero collir.
Companys meus de captiveri
no voleu cantar amb mi?
Los que plorau entre els pobres,
los que frisau entre els rics,
los que els dies del desterro
contau per los del neguit,
los passos per les caigudes,
los instants per los sospirs,
los que estau amb lo front núvol,
los que teniu lo cor trist,
voleu que jo vos la cante
la cançó del Paradís?

Pels que estau amb lo front núvol, o lo cor trist...

Creuaments a la T1

Una dona de rostre saludable, d’ulls petits i clars, inquiets. Llueix una cabellera arrissada color coure , lligada per dalt en una cua que li dona aspecte de nimfa clàssica de tragèdia grega, caient-li per l’esquena sobre una peça de cotó negre de màniga llarga tot dibuixant dos serrells triangulars  damunt una llarga faldilla del mateix color que li arriba als peus, coberts amb botes punxegudes de mig taló, de to beix fosc. Ben mirat, l’angulositat dels trets, més aviat allargassats i prims, i la manca de qualsevol joia a cap, coll i mans, fa pensar en una fetillera que cerca descobrir l’ineluctable fat d´algú dins les restes d’una tassa de te o als palmells de les seves mans.

( Heus aquí el canal per on sembla haver de discórrer el fat de la colla que espera : la porta automàtica obrint-se i tancant-se, immutable i freda; individus que surten, buscant ulls coneguts; impacients, cansats la majoria. Salutacions, petons, abraçades...gent que marxa, gent que espera).

 

S’està dreta, creua els braços. Després d’una estona, es mou girant el cap i s’estira cap un costat. Es torna a quedar quieta, excepte la punta del peu dret, que repica al terra mentre segueix mirant la porta. No porta bossa, ni mòbil, quan els mòbils ja són omnipresents : les músiques es barregen amb la lectura de missatges, amb les converses, fetes a mitja veu en un àmbit on l’espera crea una tensa calma, atenta sempre a la porta, que s’obre i es tanca. Sovint hi ha algú que la trenca. La Mari Carmen, per exemple, que és d’aquelles persones que instintivament criden quan parlen per telèfon, sabedores de que la persona amb la que parlen és força lluny i potser no els sentiria.

-Manooolo – diu ella- soy la Mari Carmen. Sustamos aqui en el aeropuerto desde las cinco y media y no apareces. ¿ donde paras, niño de mi arma? Llámame - Plega el mòbil color granat, mentre avança el seu cos menut i rabassut cap a la filera de caps que esperen rere la barana metàl·lica, seguida pel marit, un home d’actitud beatífica que no diu ni ase ni bèstia. Passen pel costat d’un home ja gran, amb impermeable verd i port aristocràtic : amb gorra clàssica de pana semblaria un ajuda de caça de la reina d’Anglaterra. Mira cellut, en un gest que sembla instaurat al mig del front, les mans a les butxaques. Camina a mig camí dels més impacients de la barana i els que s’ho miren del darrera, una terra de ningú on no hi ha una posició definida. Es creua amb la fetillera, que segueix neguitosa. Una altre dona, prop d´ells, sembla indicar algú el camí per trobar-se : -¿Ves un cuadro blanco con un ninot verd corrents?-.

( El qui es fixi en aquest retall de conversa podrà alçar el cap i adonar-se’n que el sostre és força ple de ninots verds corrents. Són les indicacions de la direcció de les diverses sortides d’emergència, perfectament visibles. Apareixen al llarg i ample de la immensa nau de la terminal, blanca de parets i sostre, asèptica, lluminosa i neta. No hi ha vistes de l´exterior, l´entrada és lligada al pàrquing de nou plantes perfectament endreçat al voltant d´un celobert central on els cotxes donen voltes i més voltes pujant i baixant per rampes que fan pensar en aquells garatges de joguina on es dipositava el cotxet dalt de tot i aquest baixava tot d’una fins sortir disparat cap enfora. Tret que aquí, s’ha de pagar abans de fer-ho. Aquesta manca de lligam amb l’exterior acaba d´afinar la impressió de domini de l’edifici sobre la persona, de subordinació funcionarial, de governabilitat manifestament amagada dins una sumptuositat que no fa més que refermar-la).

 

La fetillera ha passat a un segon pla, arrecerant l’esquena en una de les columnes. Un home de mitja edat mou el cos fixe al terra, com un saltamartí, cantant un vell bolero. Li sona el telèfon: - Ay, mamita, ponte en oración, que D. ya sangra - es lamenta, mentre “ l´ay mamita “es repeteix davant la impassibilitat de la mosso d’esquadra que s’apropa xino-xano i es palplanta al mig de la terra de ningú. Es cala la gorra i observa, carregada amb tots els estris de la feina penjats de l’ampli cinturó negre: pistola reglamentària, guants, xiulet, manilles, una porra llarga que li sobrepassa el genoll, i el fatídic llibre de “receptes”, disposat a reduir el dèficit administratiu. Mentrestant, l’aristòcrata sembla canviar de posició amb la fetillera, que decidida, s’incorpora al grup del més impacients, els braços definitivament fixats a la barana metàl·lica.

L’aristòcrata, dret, impertorbable com semblaria haver de ser per la seva condició, es deixa anar subtil i contingudament. Observa a banda i banda i s’adona que ningú para esment. En un tres i no res però, es veu en l’obligació d´iniciar una estudiada fugida , davant els efluvis que el metà diposita al seu voltant i que el delaten indefectiblement. La policia no hi fa res; és més, desapareix de la terra de ningú dirigint-se cap a la zona dels bars. Una noia bruna, alta i ben feta, apareix aixecant un portafolis. Vesteix un vestit jaqueta on els pantalons s’ajusten als malucs ben emmarcats; sense necessitat de talons, el seu cos és d’una gràcia d´espiga daurada a ple estiu. Somriu amb llavis molsuts a una colla d’executius sèniors que surten encorbatats i amb ganes d’anar a l’hotel. I així desapareix del petit escenari de clatells que miren les portes com s’obren i es tanquen.

( Els destins que uneix la porta que s´obre i es tanca , vides com línies paral·leles que es creuen tant sols una vegada, unides per l’atzar de les arribades de vols que no s’han fet mai, de possibles retards que allarguen l’absurd lligam d’una espera, que neixen i moren al pas de les portes que s´obren i es tanquen  davant mons enfrontats, desconeguts i potser mítics sinó fos pels avions, delimitant distàncies ).

 

Els personatges van trobant el seu passaport a la llibertat : la fetillera, la que sembla una amiga o una germana; l´aristòcrata, la filla i el net ( al trobar-los, no para de somriure, el gest cellut desaparegut davant la visió del nen que riu ); la Mari Carmen, “al niño de su arma”, que es deixa petonejar sonorament; i la “mamita”, que fon el rostre plorós al pit del seu saltamartí.

La mosso d´esquadra s’ho mira tot sense massa esma, i mirant l’hora, badalla, esperant la fi del seu torn. I si hi hagués un fil musical en aquests sostres tant alts, podria ser que s’escoltés la veu d’en Sabina, vora la porta d’arribades, oficialitzant el retrobament de totes aquestes vides lligades per aquesta solitud de poeta , perdut dins un aeroport.

 

Cants de tardor, primaveres latents

Em diu un conegut que per aquesta època, a la tardor, el rossinyol és quan millor canta. Encuriosit, li demano la raó, doncs de sempre recordo el seu cant, nocturn i solitari, durant la primavera ( un cant per embaladir-se i fer enmudir el silenci de les nits primaverals). L´home em mira mig sorneguer, i m´explica allò de la primavera, que la sang altera ; és a dir, que el rossinyol mascle té un cert neguit provocat pel natural desig de l´època. Es veu que això provoca un cant amb masses decibelis, més entrebancat i menys melòdic, segons el parer de les fines oïdes dels experts en la matèria. Fent servir un símil, seria com el Joey Ramone ( e.p.d.) cantant el “What a wonderful world” del Louis Armstrong ( e.p.d. també).

Dijous, després de les plujes, el dia neix clar i nèt, sense rastres de pol.lució, transparent i fresc, nèt i polit. Restes de núvols d´aurores rosades mentre pujo la persiana. I un rossinyol cantant quan obro la finestra, dins el silenci del carrer buit i l´aire fresc penetrant als pulmons d´aquest petit tenor.

La nit abans m´adormia amb un conte de Dino Buzzati, un conte trist que parla de desitjos frustrats , i del qual deixo un fragment:

“Voldria passejar amb tu, un dia de primavera, amb el cel de color gris i encara alguna vella fulla de l´any anterior arrossegada pels carrers pel vent, als barris dels afores; i que fos diumenge.En indrets així, sovint sorgeixen pensaments malenconiosos i grans;i a certes hores, deambula la poesia, unint els cors d´aquells que s´estimen. A més, neixen esperances que se saben expressar, afavorides pels inmensos horitzons de darrera les cases, dels trens que se´n van, dels núvols del nord.”

"Invitacions supèrflues", del recull "Seixanta contes", (1958)

Així deambulava la poesia a l´obrir la finestra, i neixien esperances per expressar. Esperances sense pretendre desitjos, doncs és ben cert el que es diu de que "no desitgis, i seràs l´home més ric del món". I el món, perquè no, aquella hora, era certament una meravella.

Firmaments

“Tinc observat, en canvi, que les persones que poseeixen el sentit del ridícul pensen, davant del firmament, que no saben res de res. Per a una determinada classe de persones, les inmensitats són perilloses, perquè les disparen devers una verbositat inconscient, manicomial. A d´altres persones, aquests contactes les aturen, les frenen, les precipiten a un mutisme salubre i greu”.

Josep pla, “Les Hores” (1953)

Al mirar la volta del firmament, em segueix sorprenent que dos ulls de pocs centímetres de longitud abastin un univers d´amplada mesurable en mil.lions d´anys llum.

Quinze graus

Un rovelló. Si, que l´és. El miro sorprès, avui encara no esperava caçar-ne cap. De fet, m´he arribat al lloc perquè per aquestes èpoques m´hi apropo dues o tres vegades, i aquest any, degut a la calor, ni ho he provat. Però al sortir del meu petit “Mitsu”, el termòmetre marca uns convenients cinc graus centígrads. Sóc en una fondalada solitària a mig camí de cap lloc en concret on un rierol esprimatxat denota la poca pluja que ha caigut els darrers dies. Si vull trobar alguna cosa, caldrà buscar en zones obagues, de cara nord, on la humitat abunda més.

El camí que agafo marxa paral.lel a uns camps abandonats que porten a un casal igualment abandonat, on antigament s´hi guardava la maquinària de pagès. Aquests camins de carro on l´herba separa el pas d´antigues roderes són bonics de fer, xino-xano. El cistell sembla estar de més, però la vista busca als marges, entre l´herba alta. No s´hi veu gaire cosa, algun pinetell de primeria, més mort que viu. O sigui que respiro l´aire fresc del camp i la vista s´escampa cap als boscos del davant, i el Pirineu al fons, mig encalitxat. Cal travessar el conreu abandonat, per tal de remenar el bosc que davalla en forma de turons des de la carretera de Talamanca. El sòl és dur, sense aquella esquarteramenta de fa uns anys, que feia semblar que s´atravessava un petit mar d´olors penetrants. Em miro la terra, quiet. Fa sorolls diminuts : tijes tallades de velles espigues abandonant les rigideses dels freds nocturns, posant-se a lloc. És un paratge que no s´ha mogut en dècades, tret de la terra sense treballar. No hi ha lloc més bonic que un camp de blat a la primavera, i un camí de carro al costat, i una masia al fons. I un riu. Per afegir-hi, que no quedi.

Però, vaja, és un rovelló. Tusto la terra humida,la molsa que li fa de coixí; el retiro i l´oloro a punta de nas de forma intensa. Me´l miro. L´any passat no se´n van fer, i, per mi, com que no hi hagués hagut tardor. Olorant-lo, la sento altre vegada, bé i que sembli una bajanada. Però és així, com el fet que aquesta nit he dormit com un sòc, ben calentonet amb el meu pijama d´hivern, la meva manteta, i el meu edredó. Quan es dorm així, és que el fred ja ha arribat, i un es transforma en una mena d´ós que busca recer després d´un estiu massa llarg. Una mena d´atavisme primitiu, que, francament, m´agrada, perquè va d´acord amb la pròpia natura de les coses, de la qual jo en formo part, malgrat les comoditats ho impedeixin cada cop més.

En trobo uns quants més, al voltant del primer. I després hi afegeixo unes potes de perdiu, realment gustoses, que faran la primera truita de la temporada. No sóc molt ambiciós. L´art de caçar bolets és qüasi bé com l´art de la guerra, i sempre cal preveure una derrota. Trobar el suficient per una truita el primer dia, ja es tot un èxit per mi, així que abandono al cap de dues hores. El bosc és massa eixut encara.

Torno, trascollant Estenalles. El sol de quarts de dues escalfa el suficient per tenir la finestra tres dits avall, escoltar la Kate Rusby i disfrutar de les giragonses de la carretera ombrejada d´alzines fosques i roures que ja no verdejen tant com fa uns dies. Tornen els quinze graus de calma, les truites de bolets , els ritmes suaus de folkies del nord, i la pau d´ un cel potser massa blau.

Kate rusby & John McCuskar, "Music from the motion picture Heartlands" (2003)

Aprendre a contemplar

A voltes dels dos darrers posts, em trobo avui al suplement Cultura/s un article titulat “El valor de la contemplació”, amb el que Joan Nogué fa una breu reflexió sobre el tema. M´interessa quan diu que “ la contemplació com experiència geogràfica ha estat molt vinculada a la sacralització de l´espai, a paisatges amb un elevat valor simbòlic, però un pot sentir aquesta mateixa experiència en espais quotidians i anodins”.

Nogué cita també Proust : “ el veritable viatje no consisteix tant en descobrir nous llocs com en ser capaços de mirar d´una altre manera”. I en aquest sentit explica allò de que la contemplació és una experiència existencial diferent a la simple mirada, una interacció de l´observat amb l´observador en un procés intern i personal, on és difícil ponderar el pes d´aquells dos.

Parla també de la mirada educada , aquella que fa referència als paisatges que coneixem i lliguem a certs sentiments : una posta de sol a les Seychelles, el Matthenhorn nevat, els boscos de Maine a la tardor, Montserrat en la llunyania, el Sahara, París a la primavera...paisatges que venen amb guia d´instruccions, preparats ja per la seva contemplació, predisposats a certs estats d´ànim. En aquest sentit, Nogué parla de l´eclosió de paisatges sense discurs, sense imaginari col.lectiu, sense educar. Uns paisatges no condicionats ni dirigits, on la contemplació esdevé un autèntic aprenentatge. I torno als paisatges quotidians i anodins, que no tenen perquè ser els nostres, poden ser els de qualsevol ciutat, poble o món ben allunyat; poden ser també els d´aprop; poden ser objectes. I mai se sap perquè ens atrauen a nosaltres i només a nosaltres.

El tema principal del suplement versa sobre la figura del músic John Cage, del qual Nogué inclou una cita també : “The music never stops, we just stop listening” ( “la música mai s´atura, som nosaltres que parem d´escoltar”). Escoltar i contemplar, al meu entendre, no requereixen massa concentració : quan es vol escoltar, s´escolta; i quan es vol contemplar, es contempla. Un s´hi ha de trobar i adonar-se´n, vet-ho aqui. Perquè s´ha de creure que la música mai s´atura, i per tant, sempre és allí, a punt per descobrir-la.

I com que la música és un fil infinit, i com que he parlat de París a la primavera ( aposta ), i com que la veu d´aquesta dona té quelcom que me la fa escoltar vulgui o no vulgui. I finalment, com que hi ha un saxo primer, i una trompeta després, que sorgeixen del no res i em semblen d´una exquisitesa sublim ( tinc l´oïda massa educada amb aquest tema), deixo que la Sarah Vaughan m´acabi el post. Per si algú la vol escoltar...

inclosa al disc "30 aniversario del Festival de jazz de Vitoria-Gasteiz" (2006)

Panoràmica

Recentment he descobert un programa que permet unir fotos en format panoràmic. Casualment, aquest matí se m´ha presentat una bona ocasió per provar-lo, just quan era, si no m´erro, al pujol que hi ha tot sortint del revol de la Guineu. Bona vista, d´esquerra a dreta : Montserrat, amb el Castellsapera al davant, i tota la serra de l´Obac fins al Montcau, que és el més pelat de la dreta. Tota ella direcció ponent. Bona matinal del dia del Pilar.

Ben mirat

La llum de l´ocàs vetlla la cafetera, n´il.lumina les arestes platejades que li dónen aquest aire de tòtem, inmòvil a sobre la taula. Amaga dins seu el caliu que traspua la seva base llargament cremada, marcada a foc del color de l´elixir que s´hi fa sense queixa, amb sobrietat de bon artesà. És alhora elegant, d´una elegància primigènia i natural, com la dels còdols que el riu ha treballat durant anys i anys al seu cabal. És altiva, d´una altivesa d´orgull generacional. Alhora és senzilla de tracte, tant senzilla com el reflex de la llum de l´ocàs on hi ensopega la meva mirada perduda, sorpresa de veure-la avui tant formosa, com una joia acabada de polir.

És curiós com quan la llum que li dóna més tard, la del fluorecent blanc de la cuina, li retorna l´aire metàl.lic i fred del ferro colat, la negror de la seva base, els seus defectes que el contrallum esvaït amagava sota una capa de vida sobtada. És curiós la bellesa que m´ha destil.lat durant una estona una vella cafetera, sense res aparentment bell per oferir-me. Ben mirat, qualsevol objecte, qualsevol animal, qualsevol lloc, qualsevol persona...ben mirat, és ben curiós.

Una matinada més

"Quan es mostrà al matí, amb dits de rosa, l´Aurora" (Homer)

Mig endormiscat miro la lluna en una matinada d´aquesta setmana, pot ser que fos la del Dilluns. És un disc perfecte, blanc tot ell, amb quatre traces dolces asalmonades que la subratllen. Sembla que algú hagi fet un forat a un cel de paper i quedi la paret del darrera al descobert, esperant que algú altre la torni a pintar de blau.

Començar el dia així em fa pensar en coses bones, i penso, per exemple, que avui podria enganxar tots els semàfors en verd. És un petit joc que practico de tant en tant. Quan entro a la primera rotonda de la ciutat, ja veig el primer. Està en verd. No accelero, perquè això seria fer trampes. Mentre m´hi vaig apropant em passen cotxes a tota pastilla que si que en fan, de trampes. Just quan travesso la ratlla blanca veig el groc de reüll. I el segon, que és una cinquantena de metres més avall, és verd també. El torno a passar al moment que canvia de color. Llavors ve el pont de la via del tren. El tren passa ràpid, direcció Barcelona. Aquest pont és el pont dels “Porfin”, perquè sovint s´hi veuen llençols penjats on, escrit amb sprays hi posa la frase coneguda del Por fin se casan, i a sota, els noms dels afortunats i la data del feliç event. Però un cop passat el pont ja apareix el tercer semàfor, que, bingo!, és verd també. El passo somiant que avui és el meu dia. El problema és el quart i el cinquè, que no van coordinats. Depèn totalment del nivell de trànsit, que mica en mica i a mesura que es va baixant l´avinguda, és cada cop pitjor. El primer el passo, però ho faig massa tard, perquè el segon se´m posa groc quan sóc massa lluny i...després, vermell. Vaja, cagada pastoreta. Avui, tampoc és el meu dia.

La resta del trajecte torna a ser com sempre, i ja no em fixo massa en els semàfors. Busco el cd on hi tinc la cançó del Knopfler, però no me la poso encara. Al vespre, m´adono que algú s´ha menjat un trosset de lluna mentre m´espero rera un altre vermell.Pot ser que ja no sigui Dillluns. I veig una terraseta on quatre magrebins fan el darrer cafè del dia, i una noia en una cadira de rodes baixant per l´acera amb un nadó als braços, besant-li el caparronet. I un equatorià amb gorra de bèisbol apoiat a l´entrada del locutori, esperant algú o a ningú. I un gitano creuant un pas de zebra amb la seva filla, que fa explotar sonorament una bombolla de xiclet, mentre veig algun bassal a les vores del carrer: avui a la tarda ha plogut , ho copso en la fresca que m´entra per la finestra. El semàfor es posa verd, i el Knopfler canta allò de and something´s going to happen / to make your whole life better / your whole life better one day.

I mentrestant, avanço.

del disc "Sailing to Philadelphia" (2000)

"I va pondre´s el sol, i ombrejaven tots els camins" (Homer)

Cau una fulla

La cítara acompanya i acompanyarà fins al final, amb un so peculiar i monòton, d´una melodia fàcil de xiular, i que si es pensa fredament, sembla que no tingui que encaixar en l´àmplia avinguda del cementiri vienès. No és una melodia trista ni alegre; no és tampoc melangiosa, més aviat tira a lacònica, a quelcom que es pot eternitzar sense cap mena de sentiment visible, com ho seria una pedra sobre la superfície de la lluna, inamovible durant mil.lions d´anys.

Tanmateix, encaixa. El Holly Martins es mira el rellotge i musita : - Dos quarts de tres-, i puja al jeep militar on el Calloway l´espera. Potser recorda la mateixa hora en què la va conèixer, fa uns dies, al mateix lloc, a la mateixa tomba, al mateix enterrament de la mateixa persona.

El jeep arrenca, i les creus de fons cobren moviment mentre en Calloway murmura : - M´hauré d´afanyar si has d´agafar aquell avió- Al final sempre algú té que agafar un avió, i no tés ganes de fer-ho, perquè sempre hi ha una dona que ha de marxar o s´ha de quedar, com és el cas.

-Calloway, podràs fer alguna cosa per l´Anna?-
-Faré el que podré, si ella em deixa-

El jeep passa pel seu costat, que camina dreta amb la cara inalterable, mirant endavant. El Holly es gira i se la mira mentre la seva figura es va empetitint. El seu rostre és com el d´ella, inalterable, com la cítara que segueix sonant. Els arbres a banda i banda es deixen veure alts i esprimatxats, qüasi bé sense fulles. En Martins fa un gest al militar perquè pari.

-Espera. Deixa´m baixar-
-Bé, no tens molt de temps.-
-Un no pot marxar, sense més. Si us plau- Aquest si us plau denota una certa súplica.

El jeep s´atura. En Holly agafa la seva maleta, i baixa.

-Sigues sensible, Martins.-
-Mai he sigut un home sensible, Calloway- afirmació falsa però que s´adiu a l´aparent fredor del personatge. Els sentiments afloren continguts, subtils i acords a la realitat de la fi que transcórre a un cementiri, com el gest condescendent d´en Calloway, un gest del qui veu inútil la cosa i marxa flegmàtic cap a casa.

En Holly Martins s´apoia en un carro, esperant-la. El pla es manté sobre l´avinguda, ell a un costat i ella ara apropant-se com feia res s´allunyava, fruit de la decisió de l´amant frustrat. La seqüència trancórre sense més, només alguna fulla que cau, que no saps ben bé d´on cau, perquè els arbres són ja despullats ; potser és aquella darrera fulla que es resisteix fins al final, que veiem agafada a la branca amb aire de derrota inminent, esperant el darrer cop de vent.

Ella avança, les mans a les butxaques de la gavardina, mirant endavant. És, si voleu, la fulla que ja ha estat arrencada. Passa davant d´ell sense donar-li cap opció. I ell se la mira i no mira de fer res, tant sols es despedeix, mentre la figura femenina desapareix rera la càmera. Aquesta però aguanta, i en Holly treu una cigarreta i l´encén.En Holly Martins, la darrera fulla que cau. I la cítara segueix sonant, fins al final.

Cada any hi ha alguna fulla que em recorda aquest darrer minut de pel.lícula. Aquest any ja l´he vista. : va volar i es va aturar a la meva retina just quan passava davant del parabrises del cotxe, un dia a la tarda, en una avinguda no tant maca com aquella del cementiri vienès.

"The third man" (1949). Carol Reed (Dir.) Joseph Cotten (H.Martins),Alida Valli (Anna Schmidt), Orson Welles (Harry Miles), Trevor Howard ( Major Calloway). Basada en una novel.la de Graham Greene

Por

Al Sr. Mestres el dominava un cert pànic cada cop que havia d´arrencar el full del calendari. Preferia obertament veure la majoria dels dies tatxats amb l´aspa negre que marcava amb un singular sospir d´alleujament cada vespre abans de ficar-se al llit . La tranquilitat del mes s´esdevenia sobretot a partir de les dues darrers setmanes, quan per fi la rutina de veure sempre la mateixa fotografia de rigor ( la d´aquest mes era la d´ una platja solitària assetjada per un fort onatge d´escuma blanca ) i els números ja mig finiquitats, semblaven aprimar el seu neguit. Era com si ,veient-lo, el pitjor ja no hagués de passar fins que arribés al seu encontre el fatídic dia u, el dia en què havia de passar pàgina.

En el fons, es tractava d´ una imposició indefugible. Aquella imposició l´obligava a encarar un mes nou, buit i perillós, inmensament llarg. La impressió de que tot el que havia aconseguit es convertia en no-res li corcava el cervell, li feia un nus a la gola que s´allargava a l´estómac aspre, i reeixia als dits amb tremolors sobtades i incontrolables.

El Sr. Mestres mirà de no pensar-hi, mentre tatxava el trenta i completava la sèrie. El quadre era magnífic, tot acabat. Un somriure de felicitat li planà a la cara, com el del presoner que se sap lliure al marcar el darrer pal a la paret de la seva cel.la.

Apagà el llum, i va tenir el somni més dolç de tot el mes, just quan començava l´altre. El full, en la foscor de la paret, encara era ple.

Colin Hay, "Overkill" - del disc "Man at work" (2003)

El filòsof trist : aprenentatge

En aquestes hores de més tranquilitat, aprofito per traspassar i endreçar fotos de la càmera a l´ordinador. Em surten algunes fotos de fa poc, altres que em semblen fantàstiques...i que evidentment no he fet jo. De tant en tant, en guardo alguna de les que surten a l´Astronomy Picture of the day. I remenant als arxius, em surt una de l´aurora boreal. Em fa pensar en un ball de llum, com el dels estornells que aquesta setmana he recordat de manera col.lateral. I en el mateix ball en si, i de retruc, en la nit i en la lluna. Vaja, els protagonistes de la meva setmana blocaire.

Però avui tenia més aviat la intenció d´escriure sobre rius, quan he vist aquesta foto, que si que és meva.


Hi havia un filòsof grec, apodat “el trist”, de nom Heràclit d´Efes, que deia allò de que ”tot flueix, res s´està quiet”. Cercant a la xarxa, però, m´ha sortit aquesta frase seva, que trobo més poètica, més d´acord a la tristesa que se li atribueix : “ Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som “.

Quan mirem un grup d´estornells volant, o la lluna mig somrient, quan les connexions s´activen dins el cervell, i un va a parar a llocs desconeguts on hi ha aurores boreals, o coneguts com el fluir estàtic d´un riu...som i no som a la vegada, creuem i no creuem els mateixos rius (¿?). No sé si anava per aqui el filòsof, però em penso que puc entendre la seva tristesa davant una pregunta sense resposta.

Filosofar és com pitjar el “pause” una estona. Com mirar una instantànea.

I el cavall és només una excusa per la cançó, que té un contrapunt de filosofia desèrtica, sense aigua.

"Horse with no name"- America ,del disc "History : America´s Greatest Hits" ( 1975 )

Condicional

Seuria amb l´esquena tocant l´escorça, a redós de la única ombra visible. La vista es podria perdre en la llunyania de l´ asfalt estret, aquell que ens separaria i ens aproparia, que traçaria una linea suau de destí inacabat. També la podria alçar i miraria de sentir la protecció d´una quietud invisible, d´un suport silenciós inamovible, palpable i continu. Llavors me n´adonaria, i m´aixecaria.

M´aixecaria i de bell antuvi, no l´abraçaria . Potser la meva mà dreta li subjectaria la cintura amb finura i amb l´esquerra li premeria una de les seves mans, i ballariem cloent la mirada. Ella riuria, perquè movent-se, el vent li acariciaria els cabells i jo la sentiria. Obriria els ulls; veuria la seva nova bellesa : descobriria el fons del fons de la seva ànima, sempre amagada; i llavors és quan les sangs es desvetllarien. Libariem ofrenes d´aigua sota la pluja, i amb el sol rejovenit, l´ombra romandria dins l´ombra. Encabat una gota s´equilibraria a la darrera de les darreres fulles, i jo la veuria. I dins la gota ens aixecariem, ballariem, riuriem, mirariem, descobririem i romandriem. I no ploraria, si finalment davallés i la terra eixuta la fes seva.

Si m´hagués assegut sota l´ombra d´aquella vella alzina.

The Shadows-de la banda sonora de la pel.lícula "The Deer Hunter" (1978)

Microrelat : desFIci

No volia sentir aquell rumor d´aigua caient a fora. Per això, engegà la ràdio i augmentà el volum del so dels dos altaveus. L´òpera havia arribat a la seva fi, i una pluja d´aplaudiments tronà dins la petita estança que habitava. Irremisiblement vençut, abaixà el volum, cercà Haydn i s´assegué vora el vidre, que ja regalimava.

Lligams de cues de tempesta

Ara que ja plou, el cel cada dia és diferent. Particularment són aquells cels esqueixats de cua de tempesta, de núvols que viatjen a remolc mig despistats, els que em deixen amb la mirada enlaire més estona. És quan la pluja encara regalima per tot arreu, i el sol designa ,amb el caprici còmplice dels restes de la nuvolada , trossos de terra on deixar caure la seva brillantor.

Si és quan la tarda s´esllangueix en vesprada, prop de Caldegas, m´adono com el peu s´aixeca de l´accelarador involuntàriament i ralenteixo la marxa del cotxe per portar-lo al marge de la carretera tot aturant-lo. Llavors surto i giro tres-cents seixanta graus sobre mi mateix, palplantat al mig de la carretera. L´aire humit està al punt idoni, com tot el que m´envolta, impregnant l´ànim del que més em sadolla : formar part d´un estat de posterioritat, d´anar al darrera dels trons, de la pluja, de tot, com els núvols que desfilen després de la tempesta, seguint les petjades de la memòria.

I mentre plou, torno a llegir a les tardes. I la pluja uneix dos llibres que he començat fa poc. Un és un recull de contes, i el primer se´n diu “Los Inmortales”. Parla de la pluja :

“(...) la frescura del aire y el rumor atareado de la lluvia me despertaron. Corrí desnudo a recibirla. Declinaba la noche ; bajo las nubes amarillas la tribu, no menos dichosa que yo, se ofrecía a los vívidos aguaceros en una especie de éxtasis. Parecían coribantes a quienes posee la divinidad.Argos, puestos los ojos en la esfera, gemía; raudales le rodaban por la cara ; no sólo de agua, sino ( después lo supe ) de lágrimas. Argos, le grité, Argos.

Entonces, con mansa admiración, como si descubriera una cosa perdida y olvidada hace mucho tiempo, Argos balbució estas palabras : Argos, perro de Ulises. Y después, también sin mirarme : Este perro tirado en el estiércol.

Fácilmente aceptamos la realidad, acaso porque intuimos que nada es real. Le pregunté qué sabía de la Odisea. La práctica del griego le era penosa; tuve que repetir la pregunta.

Muy poco, dijo. Menos que el rapsoda más pobre. Ya habrán pasado mil cien años desde que la inventé.

Borges, en aquesta història del personatge que cerca la ciutat dels inmortals, fa servir la pluja com a element de tornada, de record per aquest Homer mil.lenari. I llegint-lo, la sensació és semblantment lligada a la viscuda al mig de la carretera, fa una setmana. I penso en lo de Argos, ese perro tirado en el estiércol. I en com el poeta, dins el conte, es troba convertit en el més humil dels seus personatges creats. A més d´extraure que, certament, viure mil cent anys probablement no serveixi per a res, potser per la intuició de que res no és real com diu al parlar d´acceptar la realitat.

L´altre llibre, lligat al del Borges és, naturalment, l´Odissea , en la traducció d´en Carles Riba. D´aquest en porto pocs versos, els suficients per mirar d´imaginar com devia ser la mirada de Pal.las Atenea, la dels ulls clars.

Als cels d´aquests dies de Setembre, entre llums i aiguats i núvols mig trencats, els antics déus homèrics sembla que em donin esboços de respostes. El món sotraga altre cop, i s´aixeca amb el so dels trons de rerafons.