" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


3/10/09

Cau una fulla

La cítara acompanya i acompanyarà fins al final, amb un so peculiar i monòton, d´una melodia fàcil de xiular, i que si es pensa fredament, sembla que no tingui que encaixar en l´àmplia avinguda del cementiri vienès. No és una melodia trista ni alegre; no és tampoc melangiosa, més aviat tira a lacònica, a quelcom que es pot eternitzar sense cap mena de sentiment visible, com ho seria una pedra sobre la superfície de la lluna, inamovible durant mil.lions d´anys.

Tanmateix, encaixa. El Holly Martins es mira el rellotge i musita : - Dos quarts de tres-, i puja al jeep militar on el Calloway l´espera. Potser recorda la mateixa hora en què la va conèixer, fa uns dies, al mateix lloc, a la mateixa tomba, al mateix enterrament de la mateixa persona.

El jeep arrenca, i les creus de fons cobren moviment mentre en Calloway murmura : - M´hauré d´afanyar si has d´agafar aquell avió- Al final sempre algú té que agafar un avió, i no tés ganes de fer-ho, perquè sempre hi ha una dona que ha de marxar o s´ha de quedar, com és el cas.

-Calloway, podràs fer alguna cosa per l´Anna?-
-Faré el que podré, si ella em deixa-

El jeep passa pel seu costat, que camina dreta amb la cara inalterable, mirant endavant. El Holly es gira i se la mira mentre la seva figura es va empetitint. El seu rostre és com el d´ella, inalterable, com la cítara que segueix sonant. Els arbres a banda i banda es deixen veure alts i esprimatxats, qüasi bé sense fulles. En Martins fa un gest al militar perquè pari.

-Espera. Deixa´m baixar-
-Bé, no tens molt de temps.-
-Un no pot marxar, sense més. Si us plau-
Aquest si us plau denota una certa súplica.

El jeep s´atura. En Holly agafa la seva maleta, i baixa.

-Sigues sensible, Martins.-
-Mai he sigut un home sensible, Calloway-
afirmació falsa però que s´adiu a l´aparent fredor del personatge. Els sentiments afloren continguts, subtils i acords a la realitat de la fi que transcórre a un cementiri, com el gest condescendent d´en Calloway, un gest del qui veu inútil la cosa i marxa flegmàtic cap a casa.


En Holly Martins s´apoia en un carro, esperant-la. El pla es manté sobre l´avinguda, ell a un costat i ella ara apropant-se com feia res s´allunyava, fruit de la decisió de l´amant frustrat. La seqüència trancórre sense més, només alguna fulla que cau, que no saps ben bé d´on cau, perquè els arbres són ja despullats ; potser és aquella darrera fulla que es resisteix fins al final, que veiem agafada a la branca amb aire de derrota inminent, esperant el darrer cop de vent.

Ella avança, les mans a les butxaques de la gavardina, mirant endavant. És, si voleu, la fulla que ja ha estat arrencada. Passa davant d´ell sense donar-li cap opció. I ell se la mira i no mira de fer res, tant sols es despedeix, mentre la figura femenina desapareix rera la càmera. Aquesta però aguanta, i en Holly treu una cigarreta i l´encén.En Holly Martins, la darrera fulla que cau. I la cítara segueix sonant, fins al final.

Cada any hi ha alguna fulla que em recorda aquest darrer minut de pel.lícula. Aquest any ja l´he vista. : va volar i es va aturar a la meva retina just quan passava davant del parabrises del cotxe, un dia a la tarda, en una avinguda no tant maca com aquella del cementiri vienès.



"The third man" (1949). Carol Reed (Dir.) Joseph Cotten (H.Martins),Alida Valli (Anna Schmidt), Orson Welles (Harry Miles), Trevor Howard ( Major Calloway). Basada en una novel.la de Graham Greene

4 comentaris:

neus ha dit...

:)

PS ha dit...

Fa tants anys que no he vist aquesta pel·lícula que ja ni la recordava.
Hi ha una cosa que m´ha cridat l´atenció, una estranya coincidència, la noia té el mateix nom (amb alguna petita diferència de pronuncia) que Hanna Schmitz, la protagonista de "The Reader", un dels films que més m´ha tocat la fibra en el del darrer any.

Aquesta escena , sense el so de la cítara no seria el mateix.

Estranger ha dit...

Ara que la tinc al blog, no em puc estar de passarme-la cada cop que hi entro. Per mi és de lo millor que he vist en cinema.I la cítara és fantàstica. En una pantalla més gran, no té desperdici, com tota la pel.lícula.

Marisa ha dit...

Non entendo moito
o catalán, de todas
formas agradézoche
o teu comentario
no meu curruncho.

Unha aperta.