A prop

Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida!
I és camí incert cada matí,
n´és cada vida!

Josep Carner , Cançoneta Incerta ( fragment )

La invitació del seu germà a dinar, feu que en aquell Diumenge de finals de Novembre, Nicolau es retrobés passejant pels carrers de la seva infància . Anava tot sol, deixant que el sol tardà del migdia empal.lidís encara més el seu rostre prim i angulós, la seva mirada blava abandonada a les rareses pacífiques dels Diumenges d´abans de dinar : un home caminant amb un llibre gruixut , entre la mà i el pit, ; un manat de fulles remolinades pel vent al mig d´un carrer buit; o el lleuger flamejar de banderes ( perceptible a l´oïda a pesar de la distància) sota la forma de llençols blancs dalt d´un terrat estret, entre dos edificis de pisos nous de trinca. Els terrats de nova edificació no tenien res dels vells. Ni tan sols es podien veure, envoltats d´una privacitat de gelosies quadriculades, endreçats dalt de façanes de totxana vermella vista. Sobresurtien balcons de baranes inoxidables i vidres fumats blancs, remeses de pulcritud que la llum del sol, creient- ho innecessari, no s´engrescava a saludar. Així la vista d´en Nicolau retornava al carrer que ja moria a l´antiga plaça d´en Mn.Cinto, mentre retenia imatges antigues on ara n´hi havia de noves.

La vella granja encara romania igual, al xamfrà a partir del qual es perdien carrers tortuosos i estrets fins arribar al rovell d´ou de la ciutat. Les antigues voreres , de curta amplada, havien deixat pas a una peatonalització encobridora de l´antic asfalt, alçant la via de tal manera que, els polits i alçats primers graons de marbre blanc dels llindars de les cases es convertien en simples alçapeus. Aquest alçament aparentment tan imperceptible era suficient perquè en Nicolau notés la ciutat un xic més petita, com si en certa forma fos un Gulliver que retornava del país dels Gegants. El cert, però, és que no era més que un dels molts reflexos copsats per una llarga absència, reforçats per una solitud que li obrien uns carrers que sempre havien estat plens de tràfec vital a la seva memòria. Girà el cap, en un altre acte reflex al passar per l´antic establiment, a la planta baixa d´un dels primers blocs de pisos que es varen edificar ja feia una quarentena d´anys. Aquest tenia una porxada oberta que el travessava en tota la seva fondària per un dels seus extrems, deixant a la vista l´estranya visió d´una casa pairal al seu darrera. Mai a la vida hi havia entrat, perquè era un cul de sac de carrer adoquinat on una tanca curta i metàl.lica en limitava el pas, tot i que, atrotinada com estava al seu record, encrostada de pegats de ciment gris, hi trobava a faltar l´espetec vermell dels geranis als dos balcons de dalt, vius al seu imaginari. Ara la façana era de nou arrebossat, abellida d´un to crema a joc amb la pedra acuradament restaurada i polida; els vells balcons havien desaparegut, substituïts per finestres d´alumini d´un to marró fosc. Els adoquins, però, encara enllustraven les soles de les sabates del qui els trepitjava, corbant el pis com si es tractés del llom esquarterat d´un cetaci prehistòric. Almenys així ho associava en Nicolau dempeus del carrer estant, aturat, pensant si podia entrar, sense cap tanca metàl.lica que li ho impedís. Una placa lluïa arran del rètol gran de la granja , on hi llegí: Passatge de les Lletres. No sabia d´aquest nom, com no sabia el que s´amagava a l´altre extrem de la plaça de la vella casa dels Til.lers. Però preferí en aquell moment deixar tancades altres reixes, mantenint així lliures els records del que mai havia vist.

Decidí endinsar-se pel curt carrer que havia fet tants cops per anar a escola. Era un carrer amable, i no sabia perquè. Potser era la suau corba de baixada sostinguda, un tipus de baixada per gaudir amb bicicleta, de pendent on no cal frenar, i un cop lleuger de manillar és suficient per bressolar tot el traçat : un es deixa anar, acompanyant-lo el soroll del cadenat marxant al ralentí, mentre s´assoleix un punt mort definidor d´un estat breu de felicitat, agermanat a un cert oblit del propi ésser. Pensava que així era, tot i que mai havia anat en bicicleta per aquells carrers plens de trànsit de la seva infància. Buit com era, el natural caminar l´orientava cap a la dreta, i s´adonà que allí tot era igual : la vella casa modernista d´arcades en forma de mig ou, que sempre associava a regnes perduts de contes infantils; la pastisseria de cal Domènech, que seguia amb l´aparador llaminer de coques de vidre, i on es delia davant les figures de xocolata de les mones de Pasqua ; i la ja antiga llibreria Toscana, amb el cancell de doble fulla tancat, encara pintat amb les tres fileres que simulaven lloms de llibres arrenglerats dins una prestatgeria. S´aturà altre cop. La porta esmentada , plena de vida amb els seus colors cridaners, l´atreia d´igual manera ara que abans, com les ganes d´obrir-la amb algunes paraules secretes. Emulant l´Alí Babà dels seus deu anys, ho provà mentalment, quiet, la mirada fixe i concentrada a la fusta.

La resta eren cases de tres i quatre plantes que s´arrenglaraven a banda i banda del carrer, apilades sense ordre, de perfils trencats per on la llum del sol mirava d´arribar a sota de tot. En aquell carrer s´hi respirava bé, els corrents d´aire hi entraven de forma natural, talment es tractés d´una torrentera al mig de dos cingles. Un colom passà per sobre en Nicolau . Copsà el frec del corrent a les seves ales ben aprop del seu cap, mentre sortia disparat enfront seu. Els coloms, vistos així, solitaris, eren bonics de veure. Emperò, a la que deixaven de volar, es convertien en una incomoditat de modals més semblants als dels transeunts sense massa cosa a fer, i en contra de la porugitat pròpia del regne animal, passejaven com gallines en un corral, acostumats com estaven a tenir el dinar a taula cada dia.

L´estretor del carrer s´acabava a la plaçeta del Vi, diminuta amb la seva font de quatre brolladors de pedra vista, del quals sols en funcionava una. Decidí de donar la volta, vist l´hora que era, i ho feu pujant pel carrer de Les Escaletes. Per tot arreu s´hi veien bancs que invitaven a asseure´s una estona i xerrar, a llegir o tant sols a amirar cap amunt, a les ombres negres i precises de balustres tornejades que jeien enmig de parets blanques, entre dues finestres sense enmarcar. La mirada d´ en Nicolau seguia fixe al negre tornejat. L´ombra era clara i franca, permetent de veure-hi el que semblava una gota de pintura rebel, assecada al mig del seu camí ; una petita protuberància en l´arrodoniment de la bola que fermava el passamà. La vista era allí, però el pensament debatia quin era el nom del carrer de la llibreria. No havia parat esment, al tombar, de fixar-se en el nom de la placa, despitat com anava en la mera contemplació de no-res en concret. S´aixecà del banc, i mentre es pujava el coll de la jaqueta de pana per una sobrada ventada, oblidà la qüestió. Mirà el rellotge. Era ja una mica tard. Continuà pujant, i girà pel carrer Indústria, que retornava al xamfrà de la vella granja. Una mica més amunt, estigué a punt de topar amb algú sortint d´un cotxe.

-Perdó, no t´havia vist- Ell aixecà el cap del terra al veure de reüll l´obstacle sobtat.
-No hi fa res. Anava despistat-

En Nicolau la mirà, ara més bé. Ho havia fet per com parlava. Aquell parlar tant propi delatava la procedència del barri per on caminava, de manera incerta.En Nicolau el conservava, com qui conserva un caminar, un decantiment d´ulls, o una piga sota el melic. Per això ella també parà esment en l´home que la mirava, encuriosit. Vinguda d´una aptitud ressucitada per l´entorn nadiu, en Nicolau percebé una familiaritat al seu rostre, a la seva veu, a la seva olor...potser fins i tot a la seva manera de mirar. És curiós el que quatre cases arreplegades durant generacions en forma de carrers arrela un caràcter a la gent que hi ha viscut, tant fort que es manté per més que un se n´allunyi indefinidament.

-Ets de per aqui, oi ? -

-De ben a prop, com tu, no ? -Somrient per primer cop, ella el contemplà, sense mirament de cap mena.

En Nicolau, de cop i volta, s´enrecordà del nom del carrer.

Al Nicolau li agrada explicar-m´ho cada mes de Novembre, quan, després de la passejada, travessem sense presses el passatge de les Lletres , de tornada a casa, l´entrada de la qual queda amagada, just davant la vella masia dels Til.lers. Just a l´antiga rebotiga ...de la Llibreria Toscana.

( un barri de ciutat), Novembre del 2039