Flor de Gener

Vet-la aquí, rosada com l´aurora, l´hortènsia d´hivern. Neix entre rosers de branques pelades, geranis esgrogueïts i terra endurida pel fred. No té mancançes, la seva bellesa s´aferma més dins el paisatge més blanc i més negre de l´any. La finor dels pètals, la suavitat acampanada de les seves formes,el brot que els subjecta, configuren una elegant mostra d´orfebreria natural. El to malva és delicat sense ser estrident, ben bé com el blanc d´un ciclàmen. Són colors freds que posats en flor esdevenen càlids.

Mirar-la és la inconsciència del subconcient amagat dins nostre, la subjectivitat de l´incomprensible fet realitat, l´atzar d´un munt d´àtoms retrobats al pic de l´hivern.

El que dóna un dia

.
( Una bufanda sobre un banc buit de fusta davant d´una estació. )

Un ametller.

Un cirerer.

Un electró.

Un arc de sant martí.

(Una cançó.)

(Un semàfor en verd.)

Tell me : what´s going on ?

( un post ).

Sobre la vellesa

"Per l´astúcia i la força, i les urpes, i pels anys que no té sinó ell, on la Llei romangués massa oberta, llei serà la paraula del Vell ".

R. Kipling, de "El Llibre de la Jungla" ( 1894 ).

Un regal Inesperat (3a. Part)

La maqueta de tren. Un gran llençol blanc la tapava, però era fàcil endevinar-la allí sota, intacta. Podia recórrer l´àmplia orografia per on transcorria el traçat de la via, amb tots els petits detalls que la definien, només seguint amb la mirada els plecs de la tela, com si fos cec i seguís amb el dit un conte escrit en Braille : els turons verds del darrera, per on discorria el túnel, al nivell més elevat; l´estació, al davant, amb el seu pas a nivell i les llums de fre alçades a banda i banda, i el cap d´estació, que vaig descobrir perquè encara mantenia el braç alçat amb la bandera vermella ( un punt elevat, minúscul, que sobresortia en punxa enmig de la caiguda blanca que tapava el sostre de l´edifici ); al mig, arbres dispersos, alguna caseta: un espai de pendent i mides estudiades perquè el tren llisqués sense por a descarrilar, en un traçat de corbes àmplies i lleugeres giragonses.

Ja tant sols faltava posar-lo en marxa. Es feia a través d´un botó, instal.lat a l´exterior, sobre el sòcol de la finestra.Un moment després de fer-ho, el tren engegava de l´estació estant i remontava el lleu pendent fent una essa molt suau, encarant l´entrada del túnel. Llavors desapareixia dins els turons verds, en un traçat recte que el feia sortir amb una lleugera sorpresa del qui el veia, com un vell truc de màgia, i retornava ràpid altre cop a l´estació, seguint la ruta contrària a la que havia fet de pujada, per l´altre cantó. Abans d´acabar el recorregut però, un resort amagat a la via engegava un enginy que movia els fils de la marioneta arlequinada, fent-li cobrar vida uns instants. Era quan sonaven els cascavells, que tancaven la breu funció.

Jo seguia el vell recorregut amb la mirada.En Finet, mentrestant, s´havia apropat i suposo que m´havia estat observant, no sé si feia estona o no. Vaig copsar la seva presència al meu costat , mentre mantenia la mirada fixada en l´arlequí, escoltant els casacavells adormits. Tots dos vam estar una estona callats, observant-lo.

-La Felisa deia que cada cop que sonaven els cacavells, un nen somreia- musità amb calma, les mans a les butxaques, les ulleres sobre el front.- Sempre en va estar molt, d´ell. El vam comprar a Venècia, pel viatge de noces. És la única vegada que vam sortir a l´estranger.-

Me´l vaig mirar. El seu rostre era lluny, molt lluny, i parlava amb mi com podria estar parlant tot sol, sumit als seus records.

-Quan vam tancar, cada any s´obstinava a montar tot el tinglado una altre vegada. Li agradava sentir els cascavells per les festes de Nadal, encara que ja no entrés ningú, malgrat tot.- Jo m´estava quiet, incapaç de dir ni de fer res. Curiosament, no em sentia incòmode. En Finet no era de la classe de persones que et fessin sentir incòmode.

-Em va demanar que ho seguís fent. Ho vaig provar, Déu sap que ho vaig provar. Però cada cop que sentia els cascavells...- amb els dits s´apretà el nas- ...no vaig poder aguantar ni un dia.- Es tornà a apretar el nas, i els ulls se li envidriaren d´un tel de llàgrima. Van passar uns minuts.

-En podia estar segura, que era un somriure.- Vaig dir- Els hi ho vaig explicar als nebots, fa dos anys. Era la nit de reis. Encara recordo, que a pesar d´estar la persiana abaixada, tots dos van prèmer el botó, i vam parar l´orella, a veure si sentíem els cascavells. Ja sap com són els nanos, a aquesta edat, en una nit de reis. El cas és que van parar l´orella, i jo amb ells, i se´m van quedar mirant amb una cara...- Ara en Finet em mirava, encuriosit, i els seus ulls ja no eren envidriats. Eren ulls de nen.

-I... ?- em preguntà, més encuriosit encara.

Vaig somriure. - Doncs els van sentir, encara que jo no. El més gran, fins i tot es va empassar el caramel sencer que duia a la boca.- Vam riure, el Finet i jo- Va ser molt especial, mirar-los als ulls, en aquell moment. Ma germana va quedar ben parada, i ara, per la nit de reis, tornem sempre per aqui, i apretem el botó, a veure què passa.

-Ja veus, si és curiós- En Finet s´havia recuperat, i això em feia sentir alleugerit. Vaig mirar el rellotge. L´olor de buidor ja no hi era, o bé jo ja m´hi havia acostumat durant la meva estança a la botiga. L´ànec era al terra, just al darrera del Finet, i em seguia mirant somrient. Sempre somreia.

-Hauria d´anar desfilant, Finet. Se´m fa tard- Ell mirà el seu rellotge alhora, i feu un gest de sorpresa.

-Oi tant. La mare del Tano !- exclamà- Si encara tinc que fer el dinar. Saps ? Quan...- I retornà a les seves històries d´abans de la guerra, mentre m´acompanyava a la porta principal, la de l´antiga botiga.Al despedir-nos, em donà la mà, llargament, mentre m´apretava l´altre braç amb la mà esquerra, on, en comptes d´un anell al dit anular, n´hi havia dos.

-Ha estat un regal inesperat, trobar-te avui, noi. Gràcies -

-El regal ha estat per a mi, Finet. Un plaer, haver compartit vells records- I així, sense més, la vella porta de la botiga es va cloure, amb el vell Finet tancant-la.

Tot girant la cantonada pel carrer de les Lletres catalanes vaig alçar el cap. Les lletres del rètol, antigues, romanien penjades de la façana. Tot i ser velles, ennegrides les tapes blanques que protegien les bombetes, mantenien un lligam que el propi nom transmetia sense massa dificultat . Aquelles velles lletres sonaven a casacavells . Eren les lletres de la Casa Felisa.

Eclipsi

Hi ha dies...en què tot trancórre de forma plàcida i contínua, sense estirabots ni sorpreses ; de forma relaxada, les persones se t´adreçen favorablement; ordenadament, els esdeveniments més qüotidians flueixen regulats per algun mantra desconegut, sense desviar pensaments ni paraules, com si es conduís per una carretera ample a setanta per hora en un dia assoleiat, marcant les corbes sense pitjar el fre, assaborint el paisatge d´un horitzó proper i llunyà a la vegada, estalviant l´esforç d´aturar-se per haver de pagar peatge de cap mena.

Aquesta mena de dies sorgeixen, sense més. Tot acaba bé, sense haver de començar res. No hi ha cap esdeveniment remarcable, no hi ha puntes d´alegria ni de tristesa ; el cor palpita a ritme constant, i no es nota, com no es té constància del simple fet de respirar ; no hi ha dolors d´esquena ni de coll; somrius i la teva veu surt pausada i amb el timbre adequat ; fas una migdiada amb un sol acollidor ; arribes a casa al vespre, cansat com sempre però amb una vaga sensació d´aprofitament d´hores, d´un pas del temps mesurat al mil.límetre, sense haver copsat en cap moment l´anguniosa necessitat d´ullar el rellotge a contrarrellotge.

Hi ha dies...en què sembla que hi hagi hagut un eclipsi de la resta dels dies. En dies així, se m´acut de mirar l´horòscop al final del dia, a veure què hi diu. I diu : “ Situación venturosa para abrir horizontes a su actividad. En especial, es recomendable iniciar algún estudio”. Potser hauria d´iniciar l´estudi dels dies com avui, els d´eclipsi. Els horitzons de la meva activitat...miro la resta de signes . Sembla un bon dia per tothom : “ La luna de Aries le permite mejorar las...” ; “ Confie en sus capacidades para abrir...”; “los tiempos empiezan a inclinarse en pro...”; “ es oportuno que empieze a moverse para abrir horizontes...”;” acaba de comenzar un año de oportunidades...”. Això, en comptes d´un horòscop sembla més aviat el telèfon de l´esperança. Res de “vigile, cuidado, evite...”. Potser hauré d´iniciar un estudi dels horòscops en temps de crisi, i la seva manipulació unilateral a favor del tan preciat bé públic. Abandono l´astròleg, per a una pitjor ocasió, a veure que diu...

I aquests dies s´acaben, sense sentir necessitat de res ni de ningú, tal i com han començat .Com un llarg tema jazzístic, amb veu de dona negre, suggerent, sense pausa...i sense presses. Així s´acaben aquesta mena de dies, eclipsant ulls i orelles, tot esperant un bon son.

Un regal Inesperat (2a. part)

Finalment arribarem a la cantonada on encara romania el local tancat de l´antiga botiga de joguines. En Finet ( durant el passeig em va concedir el privilegi d´anomenar-lo d´aquesta manera ) ficà la clau al pany de la porta que accedia al pis on vivia, just a sobre i de costat de l´ aparador en forma de “U” que limitaven dues portes definitivament closes ja feia uns quants anys. Els vidres, com l´aspecte general de l´antiga entrada, es mantenien nèts i polits, i conservaven l´interior tapat, gràcies a unes cortinetes blanques on s´hi endevinava la mà d´alguna dona al darrera.

La curiositat de tornar a veure llocs amagats pel pas del temps m´envaí només travessar el llindar. Una llarga escala estreta de graons gastats pujava fins a la porta de la vivenda. El que m´interessava a mi, però, era la porta falsa de la dreta, que era oberta i donava accés a la botiga. L´olor de resclosit, aquella olor d´espai buit que només provoca un espai on la plenitud hi ha estat vigent molt de temps, era patent. Era l´olor del passat,escrit amb lletres ben grosses, com les que conservava la façana de l´antic establiment. I així com la fam és atiada per l´olor del menjar coent-se a la paella, així vaig sentir jo la fam de passat atiada per aquella olor.

Quants cops no hem volgut tornar a entrar a aquell pis on haviem viscut, ara habitat per altre gent ? ; quants cops no voldríem tornar a entrar al vell “colmado”, amb prestatgeries plenes de queviures fins al sostre, on la senyora Maria obria un pot de vidre i ens regalava uns quants Sugus ? ; quants cops no hem volgut entrar al vell col.legi del que només queda un trist tren dibuixat a una paret nua i blanca ?; quants cops ? L´absència, primer, i la soledat dels indrets retrobats en tenien bona part de culpa. Si a més, s´hi afegia l´abandó, el resultat podia ser esgarrifós, si no fos pel poder inmens de la memòria, la inmutabilitat de la qual ens permet retornar als dies en què la infantesa d´uns, era la maduresa d´uns altres.

Tanmateix, i per sort, no era aquest darrer el cas de la jogueteria. El Finet copsà la meva ansietat mal dissimulada als ulls mentre espiava el forat obert de la porta falsa.

-Et fa res pujar la bossa dalt ?- Em digué- Me la deixes al costat de la porta. Jo em quedaré una estona a la botiga, a veure què en faig del “pato” aquest.-

-Faltaria més, Finet. No el voldria molestar més, però...-

Ell obrí del tot la porta, baixant el graó que hi accedia. D´esquenes,mentre entrava dins, afegí :

-Molestar ? I ara, Segura. Passa una estona, si encara no t´he avorrit prou amb les meves històries d´abans de la guerra.- I girà el cap, somrient, encara amb l´ànec sota el braç. Si hagués de triar una imatge d´en Finet, com si fos l´ exemple il.lustratiu d´un antic ofici en desús, triaria la d´aquell precís moment.

Així que vaig pujar les escales amb la cistella de queviures a la mà; la vaig deixar al llindar de la porta del pis, tal com m´havia demanat; i vaig tornar-les a baixar amb una lleugera sensació de vertígen al cos. Amb posat respectuós i atent, amb passes tímides, la vella botiga se m´aparegué de nou. L´espai central el seguia dominant un aparador d´una sola peça, d´ uns quatre metres de llargada per un metre d´amplada, enfocat longitudinalment al pla de les portes de l´establiment. Era una peça d´ebenisteria de les que ja no es veien a les botigues actuals : de dos sòl.lids cossos, la part de dalt era un envidriat de fines portes amb marc de fusta lacada en blanc, on antigament s´hi col.locaven les peces més delicades i cares de la botiga. La imatge d´una d´elles em vingué franca a la memòria. Es tractava d´una avioneta d´ales vermelles, força gran, lligada amb fils invisibles de tal manera que et podies quedar miran-te-la com si estigués en ple vol, ben lliure dins aquell espai d´ingravidesa aparent . L´avioneta, però, ja no hi era. Ara, en Finet hi tenia tota una col.lecció de soldadets de plom, curosament reconstruïts i pintats de nou. Feia moltíssim temps que no veia soldadets de plom; tant, que no vaig recordar fins llavors aquella vella capsa de galetes de casa els avis plena d´aquells homenets mig descolorits per les mans de tres generacions d´infants àvids d´aventures en móns més ingràvids encara que aquells per on surava l´avioneta vermella del meu record.

Em vaig quedar una estona observant-los, aliè al Finet, enfeinat a la taula de treball ubicada al racó oposat al de la porta falsa, entre els dos vidres que configuraven l´antic aparador lateral de l´entrada principal, aquell que feia cantonada per l´exterior amb el carrer de les Lletres Catalanes, molt més il.luminat per la llum natural que el de l´altre costat. L´ànec em seguia la mirada somrient, ara de costat i mig aixecat, mentre el vell menestral exercia la professió, d´esquenes a mi.

La resta de la botiga girava a l´entorn del moble central : un mostrador en forma d´ela, rera el qual hi havia amples prestatgeries que morien al sostre. Lluny de ser buides ( potser com hauria d´haver imaginat), eren mig plenes de joguines, la majoria atrotinades i esperant torn per ser arreglades; d´altres, més aviat deixades allí per pur romanticisme : cotxes i pistes soltes d´Scalextric, cotxets, camions i velles màquines de tren; ninots de fusta, nines amputades d´algun braç o una cama, madelmans; robots de ferro vell, mecanos, enginys per fer lliscar caniques ; titelles de drap , clicks descamisats, indis de plastic blau ; estels de llarga cua encordillada; plastilines; algun tauler d´escacs, del parxís, del Monopoly; patinets, rodes, hula-hops; arcs, fletxes, una escopeta de balins, barrets de cowboy, de princesa... i una marioneta amb un arlequí ple de cascavells, penjada del sostre a la cantonada oposada on seia en Finet, just a sobre d´un gran taulell de fusta sobre el qual hi havia una maqueta considerablement gran, aixecada sobre uns cavallets just a l´alçada del darrer aparador de la botiga, aquell que es mantenia ocult per la única persiana metàl.lica abaixada des de feia molt de temps.

Aquella marioneta, com aquella maqueta de tren, els recordava perfectament.

( Fi de la 2a. part )

Un regal inesperat ( 1ª part )

Feia temps que no el veia, no sabia exactament quan. És el que sol passar amb les persones amb les quals es manté una relació d´òrbita llunyana, on la casualitat més que la voluntat decideix els creuaments de camins;on, de cop i volta, et trobes llançant una vella àncora al passat més ignot, sense tenir la més mínima idea de perquè aquestes coses succeiexen.

El cap aguantava la tapa del container verd fosc,d´ aquest tipus de containers amb rodes que el camió de la brossa buida d´un sol glop, ebri d´engolir les restes d´un salvatgisme educat i primmirat, perfumat de dolguda humanitat, com dolgut era el rostre del senyor Delfí Pi i Farreres, conegut joguetinaire de la ciutat. Atenyia aquell rostre , sobretot si us fixàveu en la vista concentrada, en res més que no fos l´objecte que premia a les seves mans, abstret de tot el que l´envoltava. L´objecte, fàcilment reconeixible, era un ànec de plàstic dur, acolorit d´un groc llampant, d´ulls de pupil.la negre i retina grossa , blanca ; transmisors d´inalterable alegria i, tanmateix, aliens a la trista situació de la qual el senyor Pi semblava lamentar-se . El bec, en forma de pala, sobresortia ataronjat, i somreia al vell mentre aquest remenava amb mans expertes el que devien ser les potes, ocultes a la meva vista.

Vaig travessar el carrer per saludar-lo. La bossa de vímet amb la compra del dia romania al terra vora seu, sobresortint la barra del pà i un manat del que em van semblar bledes.Tancà la tapa del container, amb l´ànec encara a les mans. En Finet ( amb aquest nom l´havia conegut el pare durant la guerra, fent cua als menjadors públics per un plat de llentíes, o pidolant cigarretes als anarquistes que rondaven la ciutat ) seguia amb el seu posat mig panxut, la camisa blanca abotonada fins dalt sota un jersei de coll picat de color gris i els quatre cabells del front pentinats enrere a l´estil dels antics actors de cine. Els pantalons de tergal marrons llindaven les velles sabates de cuir, un tipus de sabates amb forats a tot l´ample de l´empelt. Que jo recordi, de sempre les hi havia vistes. A ell, i a un veí de casa, del qual m´enrecordava sempre perquè era coix, i el cuir li cruixia en excés al donar més pes sobre la cama adolorida , com si d´una frontisa mancada d´oli es tractés.

Seguia absort , i no em va veure com m´apropava.

-Bon dia, Sr. Fin – Aixecà el cap, sobtat. M´observà un moment.

-Eh?. Ah, bon dia, jove.- Tornà la vista a la joguina, sense saber jo si m´havia reconegut o no.

-Has vist que en fan de les “juguets” avui en dia, Segura ? Sembla mentida, si no té quasi bé res, el pobre “patu”.... Una pota, que li balla una mica, veus?- deia indicant-me amb moviment expert l´engranatge espatllat.Amb el dit índex forçà la pota “malalta” cap avall i un forat negre es deixà veure, on s´amagava una barreta d´acer que fixava les potes. Me´l mostrà, aixecant la joguina, mentre em donava les oportunes explicacions

- Redreçant l´eix una miqueta, i llestos, veus? Per aqui....Res complicat-. Es tornà a mirar l´ànec, fent-li una darrera llambregada.

-Bé, me l´emporto.- Dit això, el seu ésser retornava al món dels vius. Ho feu aixecant les ulleres i posant-les sobre el front pelat, em fità més d´aprop, mentre jo somreia.

-Si, no m´equivocava, Segura .Ets pastat al teu pare. I què, com va el Joan ? I la mare?-

S´estava dempeus, amb l´ànec sota el braç. La seva veu seguia sent greu, de fumador de tabac negre,una veu moduladora d´un llenguatge clar i precís, encara que el timbre era més baix, tal i com passa a la gent quan arriba a una avançada edat. I en Finet ja rondava els vuitanta-tres anys.

-Veig que conserva bé la memòria, Sr. Fin. Van fent, bé de salut, gràcies a Déu. I on se l´emporta l´ànec ?- vaig afegir aixecant una mica la veu, notant l´inconscient gest d´ell esbiaxant el cap a l´esquerra per sentir-hi millor. Ell somrigué amb sorna.

-Ja veus, et dec semblar un pidolaire- afegí mirant la cara de l´ànec que sostenia sota el braç .Se´l mirava com qui ha retrobat un vell amic, amb un afecte que feia pensar que l´ànec d´un moment a un altre li acaronaria el vell jersei gris.

- Mira, sembla que ja faci més bona cara. Saps ? Els carallots aquests que tiren joguines al container em fan un favor : els arreglo i els dóno a l´asilo.Te´n faries creus del que s´arriba a tirar a un container. L´altre dia vaig trobar un patinet d´aquest moderns, ben rovellat. Ara,- digué donant mitja volta cap al cistell que romania al terra – amb això passo unes hores ben entretingudes, a casa.

Mirà d´encabir l´ànec al cistell, però era massa gran. Veient que no podia, l´agafà , pesat com era, i mantingué aquell sota el braç.

-Deixi, que ja l´ajudo. No estem gaire lluny, no, de casa seva ?. Si vol l´acompanyo- L´home semblava cansat, i sol.

-Deus haver de fer coses tu. La joventut sempre té coses per fer-digué amb un deix que em semblà lleugerament amarg.

-No pateixi, sortia a fer un vol, res de particular. -Realment no tenia res més a fer, i una visita a la vella botiga, ho tinc que confessar, m´animà en l´oferiment.

-Bé doncs, anem-hi. T´ho agraeixo. Aquest coi de cistell cada dia pesa més.- Llavors feu un cop d´ull al terra i als voltants del container.

-On coi...?-

-Que li falta?-

-Les ulleres, fa un moment que les duia posades- Jo me´l vaig mirar i li vaig assenyalar la testa.

-Collons !- feu ell agafant-les del front, rient.- No ens podem fer vells a cap preu-I posant-se-les, afegí : - Ara si, em penso que no em deixo res. Som-hi-

I ferem carrer avall. Travessarem la Rambla i enfilarem el carrer Major. En Finet anava xerrant, en un llarg monòleg. La gent més gran té aquesta gran virtut en favor dels mancats de recursos en la conversa , sobretot si són més joves i demostren un cert interès en el que expliquen. A mi, de natural amable i interessat en les històries al.lienes, no em costava gens d´anar tirant el fil, tot i que la meva passivitat natural d´estaquirot mig mut ( amb cara de bons amics, però ) ja feia per si sola tota la feina. Així, un simple comentari sobre la recent remodelació del Mercat del Triomf va fer renéixer un record al qual se li enllaçava un altre inmediatament, i aquest a una persona, i aquesta a un temps tant vell com ell mateix, fins i tot anterior. I de mentres, jo anava intentant retenir llocs i noms, mirant de lligar les històries d´un home que era una enciclopèdia local ambulant, com tants d´homes i dones ansiosos de testimoniar vides i aprenantatges perduts en els viaranys del temps.

( Fi de la 1ª part )

Vitalitat

Són vora dos quarts de quatre, i toca plegar veles. El cel, davant meu, és partit literalment en dos . A mi em toca un cel de plom, baix, amenaçador. A nord, el sol, ben lliure, embelleix el blanc de neu dels cims andorrans, accentuant-ne el contrast. Les pistes, a aquestes hores, ja són pràcticament buides, i encaro la darrera baixada, respirant copiosament l´aire fred, un pèl cansat però ple, ple de no sé ben bé què.

Avui he disfrutat a tutti pleni : poca gent i neu acceptable, tret d´alguna placa punyetera i algun roc amagat. Les cames han respost bé. Els esquis, millor. Els girs s´han perfeccionat: en pista blava, llargs i suaus, fent esses interminables, inclinant el cos sempre endavant i deixant que els cantells afilats facin la resta quasi bé sols; en pista vermella, forçant genoll, acompanyant el cos, direccionant el pal el recorregut, triant bancs de neu flonja...l´esqui és com una petita filosofia, com qualsevol activitat moguda per un esperit d´aprenentatge, de millora. Com les coses bones de la vida, quan més les disfrutes, és quan s´acaben. Demà ja seré altre cop a l´oficina.

Telèfon, ordinador, entregues, pressupostos, albarans, plànols ? Què és tot això? El telecadira puja sense necessitat de saber-ho, i els abets nevats es mouen a banda i banda, en lenta ascensió. Pujo amb una parella d´avis, deuen passar dels setanta. No se´n veuen masses, d´aquestes parelles. Ella va amb un mono color blau marí, esbelta de figura, la cara arrugadeta. A ell li raja el nas pel fred , té una goteta que li penja de la punta. Parlem : la senyora es queixa del gel que ha trobat a la darrera baixada, i d´algun boig que li ha passat a tota pastilla pel costat. El senyor somriu afectuosament, amb aquell somriure de qui coneix cada petit detall del qui parla. Em pregunten per les pistes, és el primer dia que venen. Els hi aconsello les pistes del darrera, les que porten al parquing de baix, blaves i verdes, bones per la senyora, segur. A la caseta de dalt , un gos pelut fa de vigia, assegut sobre les potes del darrera. La noia de la caseta ens somriu, mentre li amoixa el cap. El gos, sobri, manté la positura. Si mai torno a tenir gos, serà com aquest. El sol és un disc difós que juga a fet i amagar, esberlant el paisatge alpí que em rodeja. M´agrada l´estació, té una rusticitat de poble, petita, familiar. És alhora agreste i freda. Només quan hi bufa força el vent es fa incòmode.

Col.loco els esquis altre cop sobre el cotxe. Em trec les bótes. Em trobo bé, la cara que em mira al reflex de la finestra és descabellada, colrada pel fred, i els ulls són vius. L´esguard acompanyant sembla no recordar-se de res, i contempla la carretera que torna a baixar cap a baix, entre giravolts folrats de neu. Engego la ràdio. El cd toca la del Bob Dylan. L´incombustible em torna a acompanyar, després de dies de no fer-ho, al moment idoni, sense demanar-ho. Lo bo del que és feliçment breu és que perdura en la memòria, i reapareix als moments que cal fer-ho, en forma de bits viscuts. Me´n vaig cap avall amb una pila al subconscient, esperant el seu moment. Com el Bob, torno a tenir els peus a terra. Ara, ja puc seguir.

03/01/2010