Pedres

Abans del naixament de l´escriptura, diu la tradició japonesa que es feien servir les pedres com a forma de comunicació. Les pedres, segons la seva textura i forma, eren el cos d´un missatge. Així, una pedra petita i llisa volia dir que el qui l´enviava es trovaba en bon estat de salut; i una pedra rugosa i més gran, significava algun motiu de preocupació per l´estat de qui l´havia enviat.

Aquesta petita història s´explica dintre d´una altre, una pel.lícula anomenada “Okuribito”, que traduït vindria a ser “Comiats”, una història de recerca d´identitats on l´epicentre és un jove que decideix converir-se en amortallador de retorn a la seva vil.la natal. I on les pedres tenen el seu missatge, portades a través del temps.

Pedres fines, de contorns suaus, ben sedimentades...són les pedres que un voldria per si mateix. De petits ( i no tant petits ) les buscavem vora els llacs i els rius, ben planes i rodones, i les llençavem en un moviment sèc de braç paral.lel a la superfície de l´aigua, competint a veure qui feia fer-la botar més vegades sobre aquella. El més divertit però, era observar l´estela de molinets a cada toc de la pedra sobre l´aigua : amb l´embranzida inicial aquests eren clars, grans i separats uns dels altres ; a l´anar perdent força es multiplicaven en breu i continua estela dibuixada pels capricis de la direcció de la pedra, com un cant de cigne abans de ser engolides definitivament per l´aigua. Per uns instants, però, la pedra desafiava la llei gravitatòria, i la vista se´n meravellava d´aquells cercles concèntrics efímers dibuixats sobre l´espill d´aigua.

L´espill d´aigua...ho sap el salze, ho sap la lluna. La pedra porta el missatge fins ser engolida per l´altre costat del mirall. De no tant petit, penso en la de pedres planes i rodones que dormen al llit d´aquells estanys i rius. Ara deuen ser una mica més fines, més arrodonides si això fos possible...irrecuparables pels palmells de les mans cada cop més rugosos, amb arrugues que solquen la llargada dels dits que les van llançar un dia. Tanmateix perduren, closes al seu cofre líquid, i el missatge perdura a l´agafar-ne d´altres d´igual suavitat al tacte, de contorns i colors de pura fantasía.

Passejant per una platja d´Escòcia, després d´arreplegar un arc de Sant Martí com no he vist mai, en vaig recollir unes quantes , que descansen sobre velles lleixes de pi enfosquit . Les miro i retorno als missatges : n´hi ha una de grossa, d´un roig de vellut i vetejada amb ratlles blanques ; una de menuda amb forma d´ouet de pasqua , d´un beix que li dóna un aspecte totalment opaca ; una altre de roja i de mida mitjana; i una de blanca amb textura de vidre a punt d´esmicolar-se, ni massa gran ni massa petita, just la mida per encabir-la a la mà i apretar-la amb força. És freda , suau i forta, com totes les altres.

Quina hauria de triar, tot seguint la tradició nipona, per finaltzar el meu missatge ?

Com que no ho sé, perquè el missatge té un tarannà nètament oriental, podria acomiadar-me amb un tros de llibre que he acabat fa poc, de la Hiromi Kawakami :

“ Jo vaig continuar comptant les estrelles darrera seu. Quan en portava quinze, vam arribar a la cruïlla on sempre ens acomiadàvem. -Adéu-li vaig dir, movent la mà. Ell es va acomiadar de la mateixa manera.

El vaig seguir amb la mirada mentre s´allunyava fins que el vaig perdre de vista. Llavors, vaig tornar cap a casa. Quan hi vaig arribar portava vint-i-dues estrelles, comptant també les més petites.”