Sota un dia nèt i clar d´estiu sembla impossible copsar l´abandó d´una llar com aquesta. La porta abandonada, feta de tres taulons de pi del país, amb dos travessers a dalt i abaix ; el ferro rovellat de les velles frontises, allunyats els forats dels perns que la tancaven, claus doblegats sobre la façana oberta pel sostre sense vigues. Els arbres cobrint amb pudor la nuesa dels anys passats, els records perdent-se a cada pedra caiguda...la tristesa d´un antic envelat.
Els fonaments, malgrat tot, són forts. La casa segueix encarant el migdia més calurós dels seus constructors. El camp s´alça lleugerament, guanyat al bosc que es perd més amunt. Rera, el riu baixa alegre, seguint la vessant sud. Al fons, un pollancre fent de xiprer. Un bedoll dóna ombra i quietud a l´entrada. Tot sembla al seu lloc, dins una disposició d´antiga tradició passada de generació en generació, com quan es veu una masia al mig de les Gavarres, o Nôtre Damme a París , on un no s´imagina el bosc o l´illa de la Cité sense una ni l´altre. Així sembla que hagi de ser també aquí, la casa li dóna l´element necessari al quadre per completar-lo. El seu abandó, com ella mateixa, és l´element que humanitza la percepció del quadre.
Aquest abandó, tanamteix, sembla polit, com si algú hagués netejat la fina capa de pols de l´oblit d´un moble vell massís, amb aquell brunyit opac filtrat pel llarg ús d´una peça ben treballada. L´escena sembla convocar vells esperits, bons auguris de fa molt de temps posats dins un dia calurós d´estiu, ple de bonança, bucòlic. Potser perquè la sensació és la de veure un quadre de la vella escola paisagística, un quadre d´aquells pintors desconeguts que es pengen als restaurants per fer passar l´espera abans de dinar. Com un vell ribot o una falç penjats sobre la pedra, la foto en blanc i negre d´un vell amb boina assegut en una cadira de palla en una casa com aquesta...
L´hivern aquí deu despenjar tota la verdor del bedoll, deu emblanquinar el camp que puja al bosc, d´enfredorir el fred pel so del riu. Sense sostre, la casa deu ser ben bé morta, el brunyit opac i noble del que no passa mai, deu ser enfonsat a les arrels del pollancre alt i prim. El xiprer, traslladat al cementiri. La porta, malgrat tot, deu seguir oberta.
Els fonaments, malgrat tot, són forts. La casa segueix encarant el migdia més calurós dels seus constructors. El camp s´alça lleugerament, guanyat al bosc que es perd més amunt. Rera, el riu baixa alegre, seguint la vessant sud. Al fons, un pollancre fent de xiprer. Un bedoll dóna ombra i quietud a l´entrada. Tot sembla al seu lloc, dins una disposició d´antiga tradició passada de generació en generació, com quan es veu una masia al mig de les Gavarres, o Nôtre Damme a París , on un no s´imagina el bosc o l´illa de la Cité sense una ni l´altre. Així sembla que hagi de ser també aquí, la casa li dóna l´element necessari al quadre per completar-lo. El seu abandó, com ella mateixa, és l´element que humanitza la percepció del quadre.
Aquest abandó, tanamteix, sembla polit, com si algú hagués netejat la fina capa de pols de l´oblit d´un moble vell massís, amb aquell brunyit opac filtrat pel llarg ús d´una peça ben treballada. L´escena sembla convocar vells esperits, bons auguris de fa molt de temps posats dins un dia calurós d´estiu, ple de bonança, bucòlic. Potser perquè la sensació és la de veure un quadre de la vella escola paisagística, un quadre d´aquells pintors desconeguts que es pengen als restaurants per fer passar l´espera abans de dinar. Com un vell ribot o una falç penjats sobre la pedra, la foto en blanc i negre d´un vell amb boina assegut en una cadira de palla en una casa com aquesta...
L´hivern aquí deu despenjar tota la verdor del bedoll, deu emblanquinar el camp que puja al bosc, d´enfredorir el fred pel so del riu. Sense sostre, la casa deu ser ben bé morta, el brunyit opac i noble del que no passa mai, deu ser enfonsat a les arrels del pollancre alt i prim. El xiprer, traslladat al cementiri. La porta, malgrat tot, deu seguir oberta.
5 comentaris:
Els llocs així em desperten sentiments contradictoris, per una banda tristesa i enyorança, per l'altra una mena d'alegria i enamorament difícils de definir.
I no puc evitar imaginar-me a la gent que hi vivia treballant la terra, arreglant una xarnera, menant el bestiar, rentant roba... o cultivant flors, amb una mescla de resignació i felicitat, de contradicció i acceptació.
Tampoc puc evitar pensar que segur que tenien fills i que corrien per aquelles contrades amb una felicitat i llibertat que avui dia són difícils de trobar enlloc.
I tampoc me'n puc estar de posar la mà sobre una pedra de la casa, com si amb aquest gest ella em pogués transmetre tota la memòria que té guardada. Encara no he perdut l'esperança de que em passi algun dia...
És un post preciós Estranger...
És com si haguessis trobat un cofre, l'hagessis obert i t'haguessis quedat hipnotitzat pel tresor que conté.
És ple de passat i l'has dut al present embolcallat de subtils descripcions, obrint-nos la porta al seu contingut.
Gràcies per compartir.
Suposo que també devia ser dur viure pràcticament aillats i amb ben poques comoditats. Tot i que penso que cada vida té coses bones i dolentes, segons l´època i les circumstàncies de cadascú. És evident que trobem a faltar allò que no tenim, i que tendim a veure només les coses bones de cada vida que imagimen, sobretot si el lloc on estem està al millor moment de l´any i ens hi trobem bé, com era el meu cas mirant la casa. No sé, el que importa és adonar-se´n, perquè d´aquesta manera es disfruta amb més profunditat la pròpia vida A mi trobar moments així ja em compensen un munt de coses. I l´esperança és l´últim que es perd, sobretot si s´és jove, com tu ;).
Bon cap de setmana, Neus. I gràcies per sentir tantes coses i dir-les aqui. Un petó, i el desig de posar-te a punt per disfrutar de la muntanya.
Gràcies a tu, Pilar, per fer-lo més bonic amb les teves paraules. Compartir és el millor d´escriure.
T'asseguro que la visió que en tinc no és gens romàntica, imagino les penúries que deurien passar, no era pas gens fàcil i senzilla la vida a pagès, però tampoc coneixien res més que allò i no hi havia gaire més opcions, som nosaltres els que mai no ens conformem amb el que tenim. Estic convençuda que malgrat totes les dificultats sabien viure més que no pas nosaltres i que somreien més.
T'agradaria pujar a la Xuriguera i també a Talaixà.
Moltes gràcies maco i igualment ;*)
Publica un comentari a l'entrada