Hi havia un arbre, hi havia un cel. Algú estirat, memoritzant camins polsegosos.
Un parell de setmanes després, hi havia, a més, una pallisa de pedra, un horitzó. Hi havia gent coneguda, xerrant en una banc de pedra, amortint el silenci de feia dues setmanes.No era la mateixa foto, perquè aquesta no la va fer un de sol. Al veure-la aparèixer, altres veus la van acompanyar.
Escrivint hi ha altres veus, també conegudes. Tenir veus al costat, diferents, sota el mateix cel estrellat, és agradable.
Non gogoa, han zangoa
6 comentaris:
I és agradable veure com persistim en retrobar allò que ens agrada i ens abriga.
(he hagut de fer un flashback de dues setmanes per resituar-me...estic a les últimes)
m'alegro de que no perdessis aquesta foto, és realment meravellosa.
d'això, les veus eren de persones físiques, no? ... ejem... perquè clar... no deus pas sentir veus tu ara? ... ejem! ... és que amb aquesta calor ves a saber...
Non gogoa, han zangoa... m'ho hauré de recordar més sovint.
Una abraçada i disculpa la petita broma ;*)
(paraula de comprovació 'damics' ... m'ha fet gràcia)
Doncs si,i sense voler,a més. Deu ser l´inconscient. Un reset d´aquests va bé, a vegades.
-----------------------------------
Ai la calor. Però no et preocupis, que no he arribat encara a aquesta fase. Ni sento veus ni parlo sol . A no ser que tot plegat sigui un miratge en plan bèstia.
T´imagines ? Que fort !.
Tu existeixes, no ? No em fotis una mala jugada, ara ;).
em pessigo i me'n sento ergo sum ;)
Com va dir, escriure Descartes: si dubto és que dec ser alguna cosa jo...si penso si escolto o no escolto, si estic ara mateix reflexionat és que en tant que me adono que penso aquest sóc...com bé han dit dalt: cogito ergo sum
Llegint també existim.
Gràcies, filòsofa.
Publica un comentari a l'entrada