Hi ha l´hora aquella en què dia i nit es donen de la mà, l´hora del petit sacrifici on la llum retorna al sol per convertir-lo en una estrella més d´altres cels llunyans. Si el retorn a la foscor té un camí, és un camí indiferent, perquè sempre s´acaba com comença l´albada . Alhora però, és diferent, perquè com és sabut per tothom, passa com amb les persones, que no n´hi ha dues d´iguals.
Així, en dies com ahir, acabada la tempesta, tot el cel vist agafa la forma d´un triangle on els núvols semblen convergir al fons, al vèrtex geomètric d´on sura el roig d´un cadafal que com un embut, s´empassa els vestigis de la negror de la tarda. El camí de les nuvolades, vist així, em fa recordar un llibre llegit fa poc, de l´I. Kadaré, i la d´un fragment : “Los bardos siempre son los últimos en caer en los combates. (…) Si ellos desaparecen, ¿quién cantará nuestra gloria ?”. Després del combat de la tarda, les nuvolades voldrien ser supervivents retirant-se d´un camp de batalla, i jo, el seu bard, buscant la melodia en la meva lahuta d´una sola corda.
Dos dies mai són iguals .En dies com avui, el camí sembla recuperar una vessant purament etèria, vaporosa, de setí voladís. El darrer raig diürn sembla un jaç disposat perquè una lluna evanescent i delicada s´hi deixi caure, com si ahir la seva absència fos compensada en un breu testimoniatge de servitud, d´un llegat de llum...potser també, i si jo fos bard...la d´un amor impossible.
5 comentaris:
Bellesa, en el sentit complet de la paraula.
Avui he après una paraula, bard, he recuperat Ladyhawke i he recordat que els amors impossibles també són els més bells, com les postes i les albades a destemps.
No sé si tindré "aguante" per tanta bellesa, dos atacs en una setmana tomben al més valent.
Bon dia.
no puc evitar, quan algú fa referència als bards, a pensar en el del poblat irreductible gal, sí, ja sé que dient això trenco tot l'encant, però no puc evitar-ho, sempre m'ha fet una mica de pena pobret, ningú el vol escoltar.
una cançó preciosa, ideal per quasi tots els capvespres d'aquesta setmana...avui però sembla que el cel no es vol trencar, avui plou i fent-ho a aquesta hora és com si ho fes a deshora.
una abraçada
Principi,principi...sempre principi, K. devia estar equivocat, els lahuta sonen més bé quan van acompanyats d'altres instruments.
Descrius d'un manera immillorable el moment més fosc i el més lluminós del dia.
El primer té lloc a punta de nit (a encesa de llum). El segon, a punta de dia.
Somric.
Quin amor hi ha més impossible que el del sol i la lluna? M'ha agradat veure representat l'astre i el satèl-lit en l'home llop i la dama falcó.
La música suau, ha estat un bona guia.
Possiblement hi torni, a aquest post, més d'una vegada, cantant de glòries!
Bé doncs, sabies que la millor defensa és un bon atac ? Si és bo, es clar. No sigui que tinguis que avisar als vigilantes de la playa.
Bona nit.
-----------------------------------
Ja no plou, hores d´ara. Però fresqueja que és una delícia, sinó fos pels mosquits.
Una per tú, del deixeble de l´Assuçantèrix, el bard, que de moment, no cantarà - n´hi ha un amb un martell rera l´esquena que em mira malament -.
----------------------------------
Com el Mahler ? No l´he pogut sentir, com mai he sentit una lahuta, poetessa del cafè. Ara, amb una corda potser m´atreveria i tot.
-----------------------------------
Torna quan vulguis, a encesa de llum. Un any, que petitona.
Somric.
Publica un comentari a l'entrada