Bits de tarda-nit

* Tràgica ...(?) - sense raó de ser-.

* " No és que ens fem vells, és que som vells " ( Sr. F. sortint, 84 anys ).

* Llimoners, tots coberts amb plàstics blancs. Les mimoses, no.

* Mahler, darrers compassos a quatre minuts de les tres, amb un bri de sol, un bri de vent i una mala (?) herba seca movent-se com un seguit de fotos fetes, fixades, en una mala (?) herba seca. Becaina d´ulls oberts.

* Un refrany interessant, al voltant d´una paraula, devoción. Un joc de paraules que he tractat de memoritzar, i ja no recordo. Li hauré de dir al P. que em faci memòria.

* Una encaixada agraïda.

* Comiats progressius de tarda : primer la N., després la Y.,després la C., després el P.,després el J. i el C. Els ordinadors oberts, les impressores obertes, l´aire calent obert ( no és de la casa Fujitsu ), els llums oberts. Silenci...i alguna trucada tardana.

* El guarda de seguretat nocturn : fa les bosses més negres sota els ulls que he vist mai en un rostre. Parla sense mirar als ulls. Els ulls els té pendents de tot el que hi ha al recinte, com si reconegués les coses per primer cop sota la llum d´una ànima vivent. Parla com els qui parlen sols.

* Mahler, altre cop. Violins sostinguts en una única nota interminable. Canvi brusc : la mateixa nota aguda, però d´un sol violí, com la gent acomiadant-se però de cop, esfumant-se com un dia boirós. També però, com una línea de llum sobre l´horitzó del mar encapotat, daurada i tremolosa. El parabrises xop de reflexos sanguinis, plora. Descobreixo el significat d´un adagio.

* L´ametller. És un ametller : a les branques baixes guspiregen brots blancs, sota un tronc i un cos negre de nit i de pluja.

* Tràgicament...tenia la paraula, m´ha vingut al cap havent dinat, però ara sols sé que no tenia raó de ser, en contraposició al mot tràgicament. No l´he apuntada. Craso error.

Com un Charlie Rivel

.

Desballestat però altiu, ufanós a la seva manera, com el rei del conte cofoi de les seves vestimentes inexistents. És el teu cor, ara a la vista, el mateix que s´amaga rera l´estiu ? O és la carcassa d´un vell circ sense carpa envoltat de cadires buides ? Com el pallasso encabat de netejar-se la pintura, mirant-se davant un mirall envoltat de bombetes apagades, els ulls tristos i aigualits , com un Charlie Rivel udolant al sostre de la humanitat ?

Conserves la dignitat del qui res ha perdut però és inexorablement vençut. Els qui et miren són al darrera, despullats de raons. Seguim aferrant-nos a la terra erma, cercant somriures.

Forat de vidre trencat

La ràdio inicia les notes del “ Jesus, etc.”, davalla altre cop la veu del Tweedy, torna la lletra aquella que diu : “ Tú tenies raó respecte a les estrelles, cada una és un sol de capvespre”. Setting sun...podria voler dir un sol apagant-se, tot i que les estrelles són llum del passat, pel poc que sé d´astronomia. Només petites espurnes. Però la ment deixa el cel, i la nit amb els seus estels de Gener. La ment avui no respon massa bé, no es concentra en allò que vol dir, ni troba paraules. Es dispersa, mentre observa el tros de forat de vidre trencat de la finestra de la cuina, que fa temps hauria d´haver canviat. Hi busca una petita inspiració, una espurna per explicar una petita història. El petit forat amb forma de triangle, arran del llistó, l´esquerda al vidre, tot invariable des de fa un any llarg. Podria ?

“ S´estava a la cuina, prenent-se un cafè sobre la taula. Llegia el diari, en batí, un Dissabte qualsevol. Bé, qualsevol no, avui no havia de treballar. Tenia coses per fer, al pati, a la casa...la vista s´aixecà cap a la finestra, al tros de vidre en forma de triangle trencat, per on entrava una lleugera corrent d´aire freda. El fred tornava, de feia unes hores. El sol banyava el vernís fosc de la taula, les fulles del diari, el fum de la tassa del cafè, els cabells escabellats i la son de les parpelles pendents de mullar. Notà a la punta del nas un mos d´aquell fred. Tornà la vista al diari, agafà la tassa fumejant cafè i deixà que li escalfés el nas de punta vermella, mentre s´oblidava del forat a la finestra “.

La cançó fa estona que s´ha acabat. Ha aparegut improvisadament, agraïda. La ment, en aquestes circumstàncies de sorpresa agraïda per una cançó inesperada, no pot fer sinó més que recodar-la, mentre dibuixa petites històries sobre un forat de vidre trencat, vidre que, d´altre banda, acabarà per canviar un dia o altre.

Tercer moviment

.

...ombrejo i guardo el pas del meu camí,

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit ...

Salvador Espriu

" Un sentit de matinada llunyana encalça l´adagio, un dels més lents de Haydn. L´expresió del dolor vist de fora utilitza una sonata lliure de tot l´innecessari. El final és imbuit d´una tristesa sense límits ; el sextets, primer al segon violí, després al cello, sonen com el darrer moviment fantasmal de la darrera fulla morta. Aqui hi ha un lent moviment que, com al "Chaos" de "La creació", dóna a la música una nova dimensió i profunditat".

( Robert Meikle ).

Riverian

.

S´embranca la llum al revol d´un camí abandonat. La llum és breu, deliciosament breu, fina, imantada pels elements afortunats que la poseeixen uns instants. Els colors pàl.lids de la terra, dels camps abandonats, dels troncs nus, dels riuets que passen descoberts i sense fer soroll per aquests camins de riverians voltats de xops centenaris; els colors de les parets de pedra grisa de les cases pairals, de la pell de les vaques, de les estaques que les cerquen, fins i tot el color del cel abrigat de núvols regalimant escletxes per on passa aquesta llum, tots aquests colors , a diferència de la primavera o l´estiu, o inclús de la tardor, són un de sol, com el sol que les il.lumina. Aquesta unicitat de percepció és d´una, de dues hores com a molt. L´aturada és marcada per l´evolució d´aquesta cursa baixa on els núvols encenen i apaguen el paisatge : dels grisos i els negres als ocres. És l´hora prèvia a la foscor, la mitja tarda de Gener, quan cala el fred sense presses, el cos s´arrauleix dins l´anorak i s´agraeixen les butxaques calentes.

Els camps són cercats, el camí abandonat és cercat també : es veu que deu tenir un propietari, com la soledat o el mateix abandó. L´abandó vist així és poètic, i mirant- m´ho em sento com un espantaocells esperant un raig de llum escalfant-me el rostre, com el que resta embrancat dalt de tot dels arbres. Aquests arbres sense ocells, sense fulles, sense verd i en canvi, procuradors d´un sentiment compartit d´estoica bellesa, de reflexió efímera de la vida, com el vell camí on no puc entrar. Com l´espantaocells que no es pot moure, observo el suau revol, els herbois sorgits al mig de l´asfalt, els arbres més llunyans- pelats, de la infantesa-, i la llum, més suau encara, de la paraula no escrita, dels instants de la memòria.

I així es va fent fosc, i sorgeix l´ocell volant més alt que ningú, per sobre dels núvols. La llum, que en dies així és pur caprici joganer, crea una darrera cortina, enmig del solc de les muntanyes, tamisant la negror inabastable. Podria afegir la quietud, el silenci de la llum...però a la vora baixen cotxes, per la carretera principal,a tota velocitat, fulgurants. I penso en el futur, mentre les llums vermelles desapareixen rera els revols de les vies més ràpides. I penso en allò que va dir algú : “ Parin, que jo baixo aquí “. Debades, perquè jo també pujo al cotxe, i això si, a poc a poc, m´allunyo pel camí dels riverians ( un que encara és transitable ) cap a un petit refugi on ja m´espera l´escalfor dins una llar de foc.

( 01/01/2011, a la tarda )

Eclosió

.

S´esmuny la primera nit , estampat el darrer somni cansat de caps d´agulles blanques. Els primers brots de llum ennuvolen el cel ; cerquen neus perpètues ; s´alçen de la terra. I és com la dalla del primer dia, segant malastrugances.