En mànigues de camisa, una tèbia onada de vent sota un mig sol tebi al migdia.Els arbres són nus a l´avinguda, un rera l´altre, plantats sobre les aceres. Al planter de la circumvalació, la gespa verda acull ja un reguitzell de floretes blanques.Entremig els tres roures, de troncs negres com el carbó i unes quantes fulles seques sense caure, estampes d´escorça endurida. Sempre penso : ja són morts, aquest any no brotaran. Les alzines, impertorbables companyes fosques. El pi, esgrogueïnt parabrises.
Al revol suau després del pont, un pollancre. Desafiant la grisor dels blocs de pisos, una constel.lació de penjolls guarnits de verd primavera. I al damunt , els versos del cel :
Cielo, palabra
del tamaño del mar
que vamos olvidando tras nosotros.
(J.R.J.)
3 comentaris:
Les imatges es ralentitzen, sense presses d'arribar al final.
Em quedo una estona més, abraçada a la soca dels roures que segur que tornaran a brotar. Les seves branques em mostren una altra perspectiva del cel. Tal vegada més arrecerada.
Avui he observat com alguns arbres ja han començat a brotar, m'agrada veure amb sorpresa com comencen a créixer les fulles després de l'aturada hivernal. M'agrada aquest miracle que es repeteix cada any.
So slow it down
Take it easy ...
Avui em sembla que he vist les primeres orenetes... no n'acabo d'estar segura, no hi havia bona llum i tenia el cap a tres quarts de quinze.
Bonica la cançó i bonic el vers, tot i que el cel l'oblido ben poques vegades.
Si, Pilar, és el mig temps, on brota també un somriure.
-------------------------------------
Ah, la sorpresa, Elur. També retorna, com el cel. Avui n´he vist un de ben tranquil, amb un ventet d ínicis...orenetes, ja ? Aqui encara no. Si tot just fa quatre dies que van marxar !
Publica un comentari a l'entrada