Figura

En Jaume es mira la feina feta a la tarda. El sol parteix el seu cos alt i esprimatxat per la meitat. L´aparador, rera l´ampli vidre, buit, dibuixa el seu perfil com les corbes al desert,damunt els panells de melamina blanca acabats de col.locar. Sota les ulleres , el rostre cendrós es fixa en les mides preses en una petita llibreta on es confonen els números marcats a llapis, sumats, restats, tatxats. Dins el garbuix sembla entendre-ho, i fent una darrera anotació, la tanca fent girar la tapa de cartró a lloc, i se la guarda a la butxaca de la camisa. Prem els llavis sècs i es mou amb lentitud, mentre l´ombra retrocedeix i s´allarga mantenint-se lligada als peus fins que desapareix al pas de la figura retornant a la botiga.

Algú ha apagat els llums, la penombra ja ha envaït el llarg mostrador ple de displays amb tríptics, catàlegs i mostres. La mà ossuda, de dits llargs i d´ungles mig brutes alça penosament la falsa tapa que dóna accés al darrera. Traspassa l´espai i la retorna a lloc, acompanyant-lo el so de les frontises treballades durant anys. Fa una ullada a les prestatgeries plenes de vells calaixos de fusta : panys, manetes, bisos, claus, freses, varetes i rosques...la mà agafa momentàniament, en un gest habitual cec, el duplicador de claus, el primer enginy comprat ja fa temps. El deixa anar, i camina fins entrar al despatx.

-Ets aquí, encara, és clar...- La Remei aixeca el cap i se´l mira, sota la llum encerclada de la petita làmpara aclarint la paperassa de la taula. La seva veu és rogallosa però suau, atenta, una prolongació del seu somriure prim i premut, com qui aguanta un dolor amb resignació. Li retorna el somriure amb un altre vagament trist. Ell s´asseu a la seva taula i busca alguna cosa.

-Avui he anat a veure el metge, pels anàlisis – Ella se´n recorda, però no l´ha volgut molestar, aquesta tarda han tingut tràfec. Tant sols l´ha mirat als ulls quan ha arribat a les tres, i no li ha trobat res de nou en ells: petits i cansats, arrugats, caiguts, com les arrugues de les comisures dels llavis, o la dels pantalons grisos i gastats, on el cinturó va esgotant forats per la pèrdua de pes.- Saps el número del Toni ? L´he de trucar.-

-Qui és el Toni ?- Ell aixeca el cap un moment, per retornar de seguida la vista al petit caos que és el seu escriptori.

-El de les fustes. Li vaig fer un encàrrec però m´han canviat algunes mides – Es treu la llibreteta de la butxaca, mentre mira de gairell la cara de la dona, amb el cap encara aixecat, impacient, mirant-lo per sobre les ulleres apoiades arran de nas. -Ah, aquí al catàleg hi és.-

-Què t´han dit ?- En Jaume enfronta la seva mirada preocupada. No li agrada que es preocupin per ell. L´Eladi, el seu fill, ja ho sap. Esperava que li ho hagués dit a ella. Es mira la llibreta i alça la tapa. Les sumes i les restes, els números acabats de fer, si tot fos així de fàcil. Comptat i debatut...

-L´Eladi no te n ´ha dit res – Més que una pregunta és una afirmació sense retret.

-He arribat tard, mai vols que t´acompanyi ningú- el retret en ella hi és, però d´una altre manera, i ell, per resposta, somriu una mica més.

-Hauria de començar la quimio, però no servirà de massa-


-Toni ?-

-Si, bona tarda-

-Bona tarda. Truco de la Ferreteria Solà, de Sabadell. Sóc la Remei. Fa uns mesos... -

En Toni penja el telèfon.

La Remei penja el telèfon. Es mira la llibreta, plena de sumes i restes. La tanca i apaga el llum de la lámpara de sobretaula. Es posa la jaqueta. Després d´uns dies de calor, torna a refrescar al vespre. Abandona el despatx, passa per sota la tapa del mostrador. Ressegueix amb la mà el vell mostrador de fusta fins a la porta. Surt, el so dels talons sobre la vorera. Passa per davant l´aparador, l´ombra del darrer sol ressegueix la seva figura en la pantalla blanca encara per estrenar, fins fer-se fonedissa. S´alça una mica de vent i els cabells li enteranyinen una llàgrima passatgera.