El sol es balanceja sobre l´aigua, guspirejant sobre els ulls. De sota els genolls, l´aigua parteix les cames, i com una lent, les engrandeix, fent- les més blanques. Un joc d´avantbraços, i el cos llisca aigua endins. Els peus fan la molla amb la paret de la piscina : l´embranzida fugaç del dofí. L´aire reclama aire. Dos ocells respiren amunt, en un vol après de la vora xopa a la barana de fusta de la rocalla, més amunt. Eixugar-se , la dona argentina, morena, ja bronzejada, canviant de postura.Vos, te fijaste ? Tot, fugaç.
Fugaç al vespre, mirant la blancor d´aquella papallona enganxada a l´adjectiu definitori, defnitiu ara; abans, tres quarts de quatre de la tarda, encara sense dinar. Com de fugaç? Com les olors de l´espígol quan hi passes la mà, o la pau del sol caient a plom al carrer desert, el so de les fulles dels plataners, una capbussada infantil…com el perfil blanc de la papallona, on no s´hi veu res. Semblant al que seria un negatiu, però en positiu, fet a la llum del dia.
I quants cops es pot capturar l´oblit de la felicitat - així, en minúscules - en una ombra blanca ?
2 comentaris:
Si hi ha una temptació a la que cedeixo sense pensar és a la de passar la mà per l'espígol i tot seguit flairar-ho a través de la pell...
L'efimeritat dels petits plaers o la fugacitat de la felicitat.
De vacances?
Ja m´agradaria,ja. No, de moment, passar la mà i gràcies.
Publica un comentari a l'entrada