La cafeteria és buida. De lluny, l´unic moviment perceptible és el de les aspes de la màquina fent granitzats, removent pedretes brillants dins una massa uniforme, helicoidalment, rera el vidre transparent, rera el vidre de l´aparador, rera el vidre del cotxe. La resta és inamovible: la plaça amb els sortidors d´aigua apagats, els restaurants, les terrasses, l´entrada als cinemes. Tot és tancat a aquesta hora del matí. Només un home apareix en escena, i deixa anar un eructe de gripau neolític que ressona dins el parking buit, com si res, sense aturar el seu passeig matinal.
Aquest petit incident m´ha fet recordar el Siscu, un home gran de la meva infantesa a l´estiu del poble, un pobre sonat que udolava pels carrers del poble, amb un mocador brut a la mà, vestit amb parracs i que entrava als patis de les cases buides a fer les seves necessitats. Els nanos sempre li feiem la mateixa pregunta : “ Siscu, que plourà avui ?”. Ell es mirava el cel i feia que si o que no amb el cap, i llavors somreia, i t´ensenyava les dues dents que li quedaven a la boca, mentre seguia el seu camí cap algun lloc desconegut del seu cervell atrotinat. Un bon dia va desaparèixer del mapa, com fa tanta gent. Només al cap dels anys penso si potser no vaig ser jo el qui va desaparèixer de la seva vida, juntament amb el poble sencer.
A la tarda ha fet un bon xàfec - els homes del temps ja ho deien -, i ha sortit el sol tot seguit. He fet com els cargols, i he sortit a passejar pels carrers. M´he topat amb el Jordi de la bicicleta – que ja no té bicicleta -, un altre home al que li falta algun bull. Té un veu forta d´actor de teatre, i hi ha dies que et coneix, i hi ha dies que no. Avui no m´ha conegut.
L´aire era fresc, però de seguida, amb el sol, la xafogor ha tornat. El Pol Nord era cobert encara per un barret de boira de color blanc, però s´ha acabat dissipant, com un mes a punt d´acabar. M´he arribat a l´hort, i he lligat alguna tomaquera. Les gotes llustraven la pell verda del seus fruits, i l´olor d´elles s´ha aferrat a les mans i perdura encara. Les mans són més aspres. Mentrestant un bon mosquit ha xuclat sang del meu llavi, per la part de dins, i ara noto la lleu inflor entre els incisius.
Escrivint això, m´he adonat que m´he deixat les ulleres a la feina. Dilluns hi hauré de tornar, tot i que no pensava fer-ho.
3 comentaris:
Quins mosquits més estranys que teniu al Vallès, no vols dir que amb tanta aigua no han fet una mutació vampiresca?
L´olor de les tomates....devia ser això el que buscaven ;-)
( deixa-les les ulleres, coi. Quin sacrilegi!)
Quina olor de vacances!!
Espero que et faci prou sol com per poder-te passejar i perquè madurin els tomàquets ;)
Si, jo encara no sé com s´hi va ficar, dins la boca. En fi, ja és aigua passada - m´ha sortit un joc de paraules, mira -. Les ulleres...les necessito, ja no puc llegir com abans, avui he tingut una feinada amb el diari !.
-----------------------------------
L´olor és bona, i els tomàquets van força bé. Va madurant el tema, ja n´he menjat algun i estant molt bons, boníssims, mal m´estigui dir-ho.
Igualment espero que vagi tot molt bé, especialment l´esquena.
Publica un comentari a l'entrada