Fredolics

Parlar de la tardor, aquest any,en què tot sembla enraderir-se – la calor, la pluja, el fred, el cobrament de la nòmina...-, s´ha fet difícil, sobretot si un no la sent a sobre. Durant dos mesos un l´ha buscat, ara en l´observació d´alguna fulla a punt de caure, ara en nuvolades plenes de pluja ; ara en un capvespre pirinenc a una certa alçada, ara plantant faves o pèsols ; ara anant-se a comprar un jersei de llana de coll alt, ara afegint una manta al llit deixant la finestra una mica oberta. A vegades hom espera un moment clau, alguna mena d´indicador íntim, com un gir de penell durant un cop de vent que et faci retrobar sensacions. Però aquest any ha estat en va...fins avui.

Avui he omplert el cistell de fredolics. El fet és que s´ha anat omplint sense presses, perquè el bolet, al Desembre, no deixa de ser cosa estranya, i la zona triada, molt capriciosa. La boira de bon matí refreda els sis- set graus al sortir del cotxe. El bosc és solitari, humit i tranquil. Jersei de llana sota camisa de fil vella, molt vella ; pantalons de travessa igualment vells i certament, una mica bruts ; bótes, ben lligades. Cistell, navalla, mòbil encasquetat a la butxaca del darrera. L´aigua baixa pel rierol, se sent a l´esquena a l´endinsar-se al bosc. Estranyament, el bosc resta més obert de cara al cel gris del dia.Però és així, és Desembre i els roures són ja preparats per l´hivern; el sol llampageja en atzucacs d´aires immòbils. Si sapigués dir el nom de l´ocell que emet el so més adequat al silenci dins la perfecta quietud del bosc segurament seria un nom amb ressonàncies de música de cambra. El cap fa l´home i molts cops la música a l´ocell, sobretot si ets al bosc, al més profund del bosc. Estic, doncs, ben acompanyat.

La tardor arriba amb retard, i necessito cinc hores de vagareig dins boscos per adonar-me´n. El jersei enganxa fulles, algun branquilló de pi mort, alguna esgarrinxada sobtada pel darrera, que em fa aturar, com si algú m´agafés per l´esquena : faig una passa enrera i desenganxo el tros d´esbarzer que em lliga momentàniament a aquest món sempre a punt per donar-me un cop de mà quan el necessito. Els pantalons reben pinzellades d´algun tronc humit de boix, de l´arbre de les cireretes d´arboç, que encara envermelleixen el terra i marquen els terrenys del rovelló, que no es deixa veure. El rovelló, el més llest de tots, s´adona que el seu temps ha passat, i  no fa acte de presència. És Desembre. Mentretant, al cistell s´hi aboquen les mostres d´un munt de fulles caigudes a l´atzar, les olors del fredolic, la intensitat de la llanega incipient, la frescor del pinetellet més xic...S´hi aboquen, sense presses, les hores passades. Fins que s´omple. I ple, sense voler- com avui- sento la tardor en la llum de la tarda entrant a la cuina, en l´olor del vell jersei penjat, en les bótes xopes sota el radiador, en la migdiada de mitjons llanuts i capvespre inesperat, en la ment relaxada.

La ment és com un bosc encantat, els fredolics avui en són les seves llars. La resta, és clar, ja pertany a la tardor.