Classe de francès

La primavera esdevé una bona època per aprendre francès. La primavera - aquesta - té ressonàncies del bell idioma gal. Potser són els versos francesos de Rilke, que me´l fan llegir, ara en francès, ara en català, per copsar l´originalitat del poeta txec pensant, sentint, escrivint en francès. Potser és que de sempre m´ha agradat sentir-lo, en boca d´una dona. Potser és que em van enganyar, fa anys, amb aquest idioma, i després, me´n vaig enamorar una nit d´estiu, tot mirant uns ulls gals - grans, bonics, ametllats - on s´hi reflectien uns  focs d´artifici que il.luminaven breument la nit. Només van ser uns instants de vent suau fregant una cabellera de pèl castany, acompanyat d´un somriure i unes paraules en un català dolç i afrancesat, de Perpinyà, si no recordo malament. Va ser fa temps, va ser bonic.

Aquesta primavera moltes coses les veig amb colors visitats d´abans, potser perquè endevino el pas següent abans de que aquest arribi, com ara l´aparició d´ una flor de cirerer. Avui n´he plantat un, i és el meu primer arbre plantat, la qual és una cosa bella de fer. El meu cirerer ja té un parell de flors blanques. S´ hi endevina la primavera, que té el pas d´un vals d´Strauss o, quan plou, el so de les mandolines, els violins i els acordions en un prat d´Irlanda. Si més no, té musicalitat i aquesta, com se sap, és l´idioma més universal de tots.

A la classe d´avui - autodidacta, variable com el temps, transversal amb l´anglès i el català i, en defnitiva, poc productiva però divertida - he fet la meva primera frase en francès : Je regarde une fleur a le printemps. I he rellegit uns versos, i he fet una foto ( o a l´inrevés ) :

Le silence uni de l´hiver

est reemplacé dans l´air

par un silence a ramage ;

chaque voix qui accourt

y ajoute un contour,

y parfait une image.

Et tout cela n´est que le fond

de ce qui serait l´action

de notre coeur qui surprasse

le multiple dessin

de ce silence plein

d´inexprimable audace.

L´audàcia del silenci ple d´inexpressable audàcia. Molts cops moltes coses són inexpressables. O costen molt d´expressar. O s´adormen i moren al fons de la memòria. Per això cal escriure-les, perquè sempre després, tornen a néixer. I el silenci, esdevé audaç, en la solitud de l´escriptura, com un matí al Valais escrivint uns versos.

I ara, acabada la classe, qui vulgui pot sortir al pati a jugar, o a ballar, o al que sigui.

 

( Sharon Shannon, " The margherita suite" )

Au revoir.

Notes breus : papallones

Papallones grogues, al camí de Can Garrigosa. L´aleteig, fràgil, fa pensar en un primer vol, d´algú que vola sense quasi bé no saber-ho, o gairebé sense saber-ne ; d´algú com Leonardo, agitant ales de paper. La inquietud de ballar uns metres sobre la terra fa el vol tremolós, intens, incert, però alegre, amb l´alegria del somni a punt de complir-se. Així volen les papallones joves, alçant i fent davallar l´aire del matí.

Papallones a l´estómac. No es busquen, es troben. Quan ho fan, s´esdevé una petita festa : dansen picabaralles de joves amants i de seguida s´escapen per retrobar-se... així, d´una revolada.

L´aleteig més silenciós de tots, mut de sons. Sota el sol de les mitges ombres del camí sembla mantenir la quietud del temps : l´atura i el refà dins la retina del qui l´observa. Per això, potser, a la majoria ens passa de voler atrapar-les i retenir l´aleteig en campanes de vidre, com el perfum d´una flor. Proper, a l´abast de les mans, pensem en un vol fàcil d´atrapar. Papallones al cap : el temps no s´atrapa amb caçapapallones. L´amor, tampoc. O si ? Leonardo volia volar. Fabian ho va aconseguir, i va morir allí dalt, sobre la tempesta.

Es refà un temps, i mica en mica verdeja. L´aleteig perdura, com la il.lusió d´un retrobament a mig aire, gravitacional.

( i una cançó, tot esperant nous vols )

Dimarts

Em llevo. Miro al rellotge. Esmorzo.Miro el rellotge.Faig tard, i miro al rellotge. Treballo: si em falta el temps, miro al rellotge ; si me´n sobra, miro el rellotge.Dino.Miro al rellotge. Cafetejo, i miro al rellotge : somric a l´escriure-ho.Arribo a casa, em trec el rellotge. Miro el fútbol...miro el rellotge.Messi marca. Cesar ja descansa. I Kubala. I en Moreno.I en Manchón.I en Basora... també. Els cinc de les cinc ja no miren el rellotge.Penso: de petit volia tenir un rellotge.

Escric.No miro el rellotge.

Tanco el llum. Una única llum : la del rellotge. Somio una estona. I no miro al rellotge.

Lligams

“El vertader vencedor fa el seu paper en el combat, no en la salvació;i l´honor de la virtut consisteix a combatre, no a vèncer “. (M.de Montaigne)

Montaigne em fa recordar l´important.

Anar a fer una passejada amb algú lligat profundament a la terra que s´està trepitjant fa el camí diferent a quan es trepitja sol. El dia acompanya, la vida també. El paisatge traçat al voltant nostre és comú, com els topònims desgranats en la conversa, topònims rera els quals hi ha persones, història de gent atrapada en la fertilitat de l´herència passada pel sedàs de paraules transmeses per una veu tocada pels anys, antiga com els artells tensant-se al capdemunt dels pals que li fan d´ajuda. De boca a oïda, els records queden ara dins la memòria de qui ho escolta, quaranta-dos anys més jove.

Records vius : alguns ja escoltats moltes vegades; d´altres de nous, com quan explica que per escalar, portaven americana vella, perquè el coll, apujat, permetia fer lliscar millor la corda. Després vingueren les jaquetes estil Charlet, que li feia la iaia. Charlet era un alpinista admirat a la seva època, un pioner dels Drus, al Montblanc. Als Alps mai hi ha fet res, li quedaven massa grans, i massa lluny. A ell doneu-li els Pirineus, els cims dels quals mira ara des de lluny, d´aqui estant en la seva muntanya de disseny, com ell diu, que el bondieu va fer a mida perquè pogués arribar a vell, molt vell, per gaudir-la un cop més quan ja poc s´ho esperava. I així continua, parla i segueix caminant. La terra trepitjada sembla absorbir els noms ;  les roques el temps passat. Els neguits de la incertesa del qui et parla com ho faria a un amic i no com a un pare, mentre s´arriba al modest paradís tant esperat des de feia díes, queden arrecerats en l´aire gratificant del matí,en l´olor dels avets, la farigola sota el nas o els romanins, altre cop florits. Amb quina poca cosa un home és feliç de debó. Els seus ulls s´ho miren,  altre volta. Els meus, als seus, veint-ho reflectit.

Recordo, veient-lo ara,el pas rera el pas dels seus peus.Un pas segur, és el pas de sempre : mesurat, continu, curt i sense pausa. El mateix pas après rera seu i gravat a la memòria, com si fos ahir quan em deia com s´havia de caminar a muntanya: passes curtes, sense parar, buscant sempre l´escaleta. La diferència, petita, és que avui, als corriols estrets del boscam, jo anava al davant marcant-li les seves. Ara li cal anar amb algú.  Ara li queden pocs companys d´edat, cada cop menys.

Desperta el bon humor, murri, quan dos passen corrents pel nostre costat : “ Ja arribareu ja, també...”. Riures, somriures, pas lent, pausat, curt i continu, sol i ombra. L´home és fort encara, sobreviu, combat a la seva manera, caminant. Dos bastons, dues ombres. Jo, al seu costat, content de veure´l al meu costat. El matí és agradable, el bonsoleil finalment s´agraeix quan una lleugera ventada pentina les copes dels avets que acompanyen l´inici del camí, ara al final del matí. El remoreig passa damunt els nostres caps : saluden els vençuts, fent honor als seus combats.

Taques

Júpiter, que aquestes nits acompanya de ben aprop Venus, la que acompanya  les mitges llunes de bona part de l´any, o potser les que recordo i que més m´agraden: aquelles vistes just quan el cel agafa totes les tonalitats de blau, els capvespres de finals de Març, d´Abril, quan hi ha llum de tornada a casa. Abans  de que el cel, com deia la Rodoreda en un conte, quedi tacat per les estrelles.

Aquestes taques mantenen les seves distàncies, però, per raons de posicionament i efectes òptics, ara es troben més juntes que mai, i potser trigarem a veure-les tant juntes. Júpiter és lluny, però és gran, molt gran, i molt petit alhora. La seva llum és més potent que la de la seva companya. Anys ençà, fou un déu i tot, emulant el Zeus dels grecs, i d´altres, més tardans. Són déus morts, que moren i moren, moltíssimes vegades, tantes com l´home els adora. Al seu costat,en canvi, Venus perdura, inalterable,amb la seva llum intensa i propera. No és extrany que tingui, per un home, cos i ànima de dona. Venus és encara una deesa, la més humana de totes. 

Filosofia de carrer

La vida passa com es passa per un carrer tota la vida. No hi ha res de més rutinari que veure a la mateixa hora el mateix carrer : sovint els mateixos cotxes de sempre, la mateixa parada de l´autobús amb la mateixa dona rossa, mirant-se al mirallet tot allisant-se arrugues ; el mateix arbre rera els parterres i sota l´amplia façana corbada del bloc de pisos cantoner ; la breu baixada amb algun escolar de pesada motxilla fent cap a l´escola ; les dues dones fumant-se el primer cigarret del dia a la porta de l´empresa petant la xerrada amb una animació sorprenent - o no - abans d eles vuit del matí; els grafitis de sota el pont; el “Finidi”, amb el carro del súper ple d´andròmines de ferro i el barret de picador, extrany a sobre el cap d´un negre esprimatxat arrossegant un carro ple de ferros vells. I així, amb mil detalls d´ un quadre variat segons l´hora i el dia, però repetitiu com un plat amb massa all i julivert. El més repetitiu però, és el meu cotxe travessant-lo a la mateixa hora, la meva mirada desvagada o atenta, el meu devenir per aquest carrer.

Hi ha canvis palpables amb el passar dels anys. L´arbre cantoner muda la fulla, la perd, la torna a mudar ; el cel ho fa cada dia, i cada dia, per més blau que sigui el cel, és diferent, pel simple fet que el sol va al seu ritme aliè al ritme estàtic del carrer de les mateixes hores ; algun dia pot arribar a ploure i tot, inclús a nevar, i el mullader canvia el ritme del carrer. Els canvis en la natura s´empesquen escletxes dins els murs de ciment i asfalt de la ciutat per fer arribar la seva aparent inalterabilitat. Com la inalterabilitat de les modes, que es repeteixen als retrovisors dels cotxes , i així, les ulleres de sol es difressen d´actualitat prenent models de fa quaranta anys. Els canvis a les cares són inabarcables, inhumanes, sota le negritud opaca d´ unes ulleres de sol.

Però els canvis de pes, els definitius, s´obliden amb una celeritat sorprenent. I és que les persones, com els edificis, un bon dia desapareixen, sense més. I el fet de desaparèixer no és cap notícia; com a molt, una breu constància de la pèrdua ínfima d´alguna cosa uns díes després de finiquitar-la. I el més trist d´aquest oblit és no recordar com era el carrer fa uns anys, perquè buscar al fons dels anys de veure el mateix carrer no es sosté en dates concretes, com mirar de recordar la data de quan van enderrocar tal o qual edifici, o de quan van posar la parada d´autobús, o de quan el nen que baixava amb la motxilla carregada es va acabant fent gran. Les rutines,per si mateixes, no tenen data de caducitat, perquè ningú les crea i a ningú li interessen en absolut. Hi són i ja està, com un teló de fons, per fer-nos sentir que tot és igual, inamovible, fruit de  la necessitat d´un ordre, potser la necessitat de l ´infinit,  l´eternitat del quotidà.; o potser res de res, res més que mentides amables, com diria la poetessa.

Al final - ¿ quin final ? -  només queda el record d´algun personatge excèntric o curiós, com el “Finidi”, o la senyora arreglant-se les arrugues de la cara i mirant el mòbil esperant respostes que ningú tret d´ella coneix. I queda, és clar, l´arbre cantoner, que fa anys que veig i no recordo pas quan hi va aparèixer. Creix, però un no se n´adona mai, si no mira la data dins el calendari i fa cabal dels anys passats. Tot i així, sempre l´he vist igual. Ho podria arribar a jurar i tot : aquest arbre sempre ha estat igual.

Doncs la veritat és que no. Amablement, això sí. Molt amablement...mentida.

( al cotxe, escoltant música i esperant que el semàfor es posi en verd , de bon matí... molts matins )

Aino Laine

El vaivé del pensament, com el de les onades, és previsible. A vegades la memòria s´entesta a fixar unes paraules en els llocs i les formes equivocades, quan en realitat el que es busca és a tocar de la mà, en una novel.la, sobre la tauleta de nit. No devia fer ni una setmana que havia llegit el fragment que tan m´ha fet ballar el cap i que m´ha fet obrir llibres de poemes cercant uns versos, quan en realitat no ho eren. Només eren paraules explicant l´origen d´un nom, el de la protagonista de la novel.la de Sándor Márai, “ La gavina” :

“ (…) Però fixa´t que el teu nom de cap de les maneres és casual (…).No és fortuït perquè amaga dos conceptes que per a una persona són preuats i emotius : única és una noció patètica i obsessiva, però quin gran pathos i quina obsessió cabdal per als homes i per a les dones que ara i sempre són de camí l´un cap a l´altre, per trobar-ne l´unic ! I onada també és un concepte ben antic, més ancestral que la terra i l´ésser humà ; l´onada que porta a l´infinit i s´enduu sense fi les coses, mena l´un vers l´altre tot allò casual i probable, crea lligams d´allò que és únic i eventual. Aino Laine és un nom ben bonic. No és casual que sigui el teu nom.(...) “.

Totes les onades s´enduen sense fi les coses, porten a l´infinit. Potser no són versos, però s´hi assemblen. La idea d´infinit m´envolta. La idea de trobar aquesta idea en una onada, en una estrella, en un horitzó, en una cuina... o en una dona sense anar més lluny. La bombeta de l´infinit s´encen quan s´ha acabat de llegir un determinat poema o un tros concret de novel.la. El que passa és que passa només de vegades, quan s´hi pensa i dins el cap l´onada cau sobre un tros de sorra per un instant brillant i escumosa. 

David Gray, " Say hello and wave goodbye"