Classe de francès

La primavera esdevé una bona època per aprendre francès. La primavera - aquesta - té ressonàncies del bell idioma gal. Potser són els versos francesos de Rilke, que me´l fan llegir, ara en francès, ara en català, per copsar l´originalitat del poeta txec pensant, sentint, escrivint en francès. Potser és que de sempre m´ha agradat sentir-lo, en boca d´una dona. Potser és que em van enganyar, fa anys, amb aquest idioma, i després, me´n vaig enamorar una nit d´estiu, tot mirant uns ulls gals - grans, bonics, ametllats - on s´hi reflectien uns  focs d´artifici que il.luminaven breument la nit. Només van ser uns instants de vent suau fregant una cabellera de pèl castany, acompanyat d´un somriure i unes paraules en un català dolç i afrancesat, de Perpinyà, si no recordo malament. Va ser fa temps, va ser bonic.

Aquesta primavera moltes coses les veig amb colors visitats d´abans, potser perquè endevino el pas següent abans de que aquest arribi, com ara l´aparició d´ una flor de cirerer. Avui n´he plantat un, i és el meu primer arbre plantat, la qual és una cosa bella de fer. El meu cirerer ja té un parell de flors blanques. S´ hi endevina la primavera, que té el pas d´un vals d´Strauss o, quan plou, el so de les mandolines, els violins i els acordions en un prat d´Irlanda. Si més no, té musicalitat i aquesta, com se sap, és l´idioma més universal de tots.

A la classe d´avui - autodidacta, variable com el temps, transversal amb l´anglès i el català i, en defnitiva, poc productiva però divertida - he fet la meva primera frase en francès : Je regarde une fleur a le printemps. I he rellegit uns versos, i he fet una foto ( o a l´inrevés ) :

Le silence uni de l´hiver

est reemplacé dans l´air

par un silence a ramage ;

chaque voix qui accourt

y ajoute un contour,

y parfait une image.

Et tout cela n´est que le fond

de ce qui serait l´action

de notre coeur qui surprasse

le multiple dessin

de ce silence plein

d´inexprimable audace.

L´audàcia del silenci ple d´inexpressable audàcia. Molts cops moltes coses són inexpressables. O costen molt d´expressar. O s´adormen i moren al fons de la memòria. Per això cal escriure-les, perquè sempre després, tornen a néixer. I el silenci, esdevé audaç, en la solitud de l´escriptura, com un matí al Valais escrivint uns versos.

I ara, acabada la classe, qui vulgui pot sortir al pati a jugar, o a ballar, o al que sigui.

 

( Sharon Shannon, " The margherita suite" )

Au revoir.