Reraguarda

La lluna sense voler, dins un bassal, pàl.lida com un miratge ara que el dia es fa una mica més etern. Un altre riu de temporada, tronant estrany dins el bosc, amagat entre pins, a sota del camí insospitadament vallesà. Una noia – una dona ? - amb un gos deixat anar, que se m´apropa per allunyar-se ´m de sobte, espantat per alguna raó – un gest, un moviment, una mirada ? - A l´escala m´assec, veient el sol vesprejar sobre l´hort, llunyà des de l´altre banda de la riera. L´aire és fred. Passa una altre dona – aquesta, si – caminant, allunyant-se. M´aixeco després de no pensar en res, de respirar, de veure, de seguir una bicicleta, una parella passejant el gos. Footinejo encara una estona més ; no ho faig sovint, o sigui que només és això, un footinejar mig cansat, lent. El tros de carretera de l´anada estava esplèndid, solitari com mai. El roure del caminet de tornada resulta que era una alzina. Encara hi ha camps on hi creix el blat formant aquest mar verd clarejat d´espigues granades. Aquest any hi haurà bona collita. I les orenetes primarenques avui han decidit no volar : les mancances també es noten. Uns nens juguen mentre sóc a l´escala, és mentida que no he pensat en res. Les rialles són records, pensaments com ara els records d´aquests nens d´aqui uns anys, si són afortunats. Presumiblement diran : “ era de quan les primaveres eren primaveres, de quan plovia quasi cada dia, tronava mentre l´arc de Sant Martí es dibuixava rera nostre i al bell mig del mes de maig el fred es notava tot el dia “. Presumiblement... de com quan tú i de com quan jo,de com quan...ja no te´n recordes ? 

Llavors no plovia tant.