Bassals

La pluja fa néixer un bassal. Metàfora del mirall, va més enllà de l´opacitat d´aquest, de la còpia narcicista del que l´enfronta, sovint humana. El bassal neix a punt per morir-se, com un d´aquests insectes que sense saber-ho, un documental t´informa de que viu tan sols unes hores. El bassal neix humil, aprofita les depressions del terreny per mostrar un tros de cel, el vol d´un ocell o el pas d´una fulla solitària en una travessa mancada de temporalitat, com un d´aquells quadres tènues de llums i colors clars, on hi surt una barca lliscant per un llac amb una dama vestida de blanc sota un parasols igualment blanc, i on tot sembla, com així és, que mai més es tingui que moure. I tanmateix, és tant diferent a cada moment, que tant sols una fotografia pot inmortalitzar el seu pas ràpid per aquest món provisional d´aigua, terra humida i brots sorgint arreu. El bassal té vida, madura amb els núvols ràpids lliscant per sobre d´ell, encerclant el sol dins les seves aigües un segon, segons com el miris.És la calma d´un viatge viscut en un fotograma, el decorat que es repeteix on el protagonista resta quiet davant seu, i perd tot protagonisme. Un bassal ho és tot menys buit.

Hi ha una fotografia d´en Català Roca d´un bassal a Nova York. A simple vista no té res a veure amb els bassals que m´acostumo a mirar, intrigat pel què amaguen, però en el seu petit fons on sembla que ningú s´hi pogui ofegar, hi ha molt més naufragis que al més gran dels oceans. I el que resta d´ells es mostra en la seva impertorbable superfície.