Només que...

No és que escrigui per algú en concret, ni per a mi mateix. A vegades, com avui, només vull teclejar, i veure els meus dits marcant lletres. És un moviment on les mans es mouen acompassadament, on els dits sonoritzen les veus de cada tecla, tan diferents unes d´altres. So que mira de ser continu, que a vegades agafa embranzida i de repent es para, rectifica, esborra, retorna, rectifica, torna a començar. Un teclejar sense motiu aparent, sense raons, sense motivacions. Una necessitat ? No, tampoc. Només és com una cançó de bressol per agafar la son, uns moments on el més important és deixar anar els dits una estona, sense haver de furgar la ment a la reçerca de res en concret. És l´acció física del tecleig. A vegades hi ha estones d´aquestes, que no porten enlloc, fruit dels neguits diaris. 

Després d´explicar tot això i seguir mirant el teclat mentre escric, el més encertat, suposo, seria esborrar-ho tot de seguida, però no puc. Mai esborro res del tot, és una cosa molt difícil de fer. I això ha estat una mica la història de la meva vida, en certa manera. M´agradaria pensar que no sóc ni he estat un idiota al fer-ho. Però es clar, a aquestes hores ja és massa tard per pensar, i no ho faig. Només teclejo. Per fi : respiro, teclejo per no dir res. Teclejo. Només que...