Hi
és ell i la seva mare. El té agafat en braços, el cap sobre el
pit. S´arrauleix, els braços sobre el melic, els dits entrellaçant
les manetes, els ulls clucs, les cames un xic doblegades . El
cos més que moure´s flueix, com si encara bellugués dins la massa
líquida on ha viscut fins ara : els seus tres kilos de pes vibren
lleugers amb la ressonància de la gota quan cau dins una banyera.
Rera
el vidre, les ombres van encalçant la nit sobre la plaça, al final
del Passeig. La ciutat és muda des d´aqui dalt, un segon pis
aïllat del brogit provincià de l´hora aquella quan la gent torna a
casa. Uns metres més avall vivien els avis, a l´altre cara de la
plaça hi ha el vell edifici de l´antiga Clínica, allí on vam
néixer els de casa. A l´entrar feia fresca, Maig és potser el mes
més viu de l´any. Em giro i m´assec, al costat d´ells dos. Més
que dos en són un, com si algú hagués enretirat l´envoltori del
regal que ella portava dins seu.
Parlem.
M´explica que li ha enviat un mail al seu cap. El seu cap li ha
explicat que el seu germà té un tumor al cap, que l´havien
d´operar en uns díes. Reflexiona sobre com un dia pot ser dels més
feliços d´una vida, i per algú altre pot ser dels pitjors. Ella
parla però manté la mirada sobre el nadó, la mà lliure ressegueix
l´esbós de la seva cara, els braços alliten l´oreig com de
balandre lliscant en un llac plàcid al capvespre. Creuament de
destins, que dic jo. Ella assenteix, però tot i el pensament, el seu
somriure bonhomiós no es desplaça de la seva cara.
De
repent es decideix a obrir els ulls. La barbeta, ben definida, li
tremola sota els llavis que semblen remugar alguna cosa. Ell no hi
veu encara, la vista triga a desenvolupar-se. Té els ulls d´un blau
fosc, opacs, bonics de veure, amb un punt de brillantor de bola de
cristall. Quan un nadó de dos díes obre els ulls tothom s´hi fixa
com si es volguessin desenterinyar antics secrets, com si el fet de
mirar uns ulls que no han vist res d´aquest món ens hagués de
revelar una part d´algun altre, potser proper com el d´un somni tot
just acabat al despertar. Els antics oracles solien ser cecs.
Parlem
dels seus ulls, de si seran blaus com els del seu germà gran, de
coses així. Dins l´habitació s´hi respira una pau senzilla,
mentre té els ulls oberts s´il.luminen moltes coses. Finalment els
tanca, i torna a remugar, fa una mena de ronc rogellós, com demanant
què li ha passat de fa dos díes ençà. La mare se´l canvia de
braç i es treu el pit, oferint-li. Ell no es fa pregar. Altre cop,
aquesta simbiosi de mare i fill : ells dos, dins el seu núvol. És
hora de marxar. M´aixeco i em despedeixo amb un copet al braç. Ella
aixeca un moment el cap i m´agraeix la visita, retornant tot seguit
al seu nou món acabat de néixer.
7 comentaris:
Tendríssim.L´atmosfera de l´habitació és ben palesa.
Mai he sabut perquè els nadons tenen aquest color blau d´ulls tant profund.Una vegada em van dir que quan deixaven la llet materna el color els canviava, però em sembla que deu tenir més a veure amb l´habituació a la llum.
Bon cap de setmana.
M'agrada la finestra que has obert per contemplar la vida.
Em recorden les meves pròpies finestres. Des d'una es contemplava i es contempla l'oceà. Des de l'altra, passa el mateix amb la foscor del misteri.
Em reitero. Immillorables vistes, tot i l'amargor que et produeix un punt en concret.
Jo tampoc, però és tot un misteri que imanta la vista cap a ells. Coses de nens...
No és amargor, és un punt d´enveja només.
Gràcies, Pilar.
Un post preciós.
Per molts anys!
Gràcies !
Li ho diré.
Ja el tens, passa per casa.
Felicitats ;-)
Publica un comentari a l'entrada