Nou món

Hi és ell i la seva mare. El té agafat en braços, el cap sobre el pit. S´arrauleix, els braços sobre el melic, els dits entrellaçant les manetes, els ulls clucs, les cames un xic doblegades . El cos més que moure´s flueix, com si encara bellugués dins la massa líquida on ha viscut fins ara : els seus tres kilos de pes vibren lleugers amb la ressonància de la gota quan cau dins una banyera.

Rera el vidre, les ombres van encalçant la nit sobre la plaça, al final del Passeig. La ciutat és muda des d´aqui dalt, un segon pis aïllat del brogit provincià de l´hora aquella quan la gent torna a casa. Uns metres més avall vivien els avis, a l´altre cara de la plaça hi ha el vell edifici de l´antiga Clínica, allí on vam néixer els de casa. A l´entrar feia fresca, Maig és potser el mes més viu de l´any. Em giro i m´assec, al costat d´ells dos. Més que dos en són un, com si algú hagués enretirat l´envoltori del regal que ella portava dins seu.

Parlem. M´explica que li ha enviat un mail al seu cap. El seu cap li ha explicat que el seu germà té un tumor al cap, que l´havien d´operar en uns díes. Reflexiona sobre com un dia pot ser dels més feliços d´una vida, i per algú altre pot ser dels pitjors. Ella parla però manté la mirada sobre el nadó, la mà lliure ressegueix l´esbós de la seva cara, els braços alliten l´oreig com de balandre lliscant en un llac plàcid al capvespre. Creuament de destins, que dic jo. Ella assenteix, però tot i el pensament, el seu somriure bonhomiós no es desplaça de la seva cara.

De repent es decideix a obrir els ulls. La barbeta, ben definida, li tremola sota els llavis que semblen remugar alguna cosa. Ell no hi veu encara, la vista triga a desenvolupar-se. Té els ulls d´un blau fosc, opacs, bonics de veure, amb un punt de brillantor de bola de cristall. Quan un nadó de dos díes obre els ulls tothom s´hi fixa com si es volguessin desenterinyar antics secrets, com si el fet de mirar uns ulls que no han vist res d´aquest món ens hagués de revelar una part d´algun altre, potser proper com el d´un somni tot just acabat al despertar. Els antics oracles solien ser cecs.

Parlem dels seus ulls, de si seran blaus com els del seu germà gran, de coses així. Dins l´habitació s´hi respira una pau senzilla, mentre té els ulls oberts s´il.luminen moltes coses. Finalment els tanca, i torna a remugar, fa una mena de ronc rogellós, com demanant què li ha passat de fa dos díes ençà. La mare se´l canvia de braç i es treu el pit, oferint-li. Ell no es fa pregar. Altre cop, aquesta simbiosi de mare i fill : ells dos, dins el seu núvol. És hora de marxar. M´aixeco i em despedeixo amb un copet al braç. Ella aixeca un moment el cap i m´agraeix la visita, retornant tot seguit al seu nou món acabat de néixer.