La
pedra, o més aviat el tros de pedra, és al mig del camí costerut i
fresat de l´alzinar. En Goan-Zhou la veu de seguida. Hi està avesat
a veure pedres. A l´alçada de la seva vida, sap reconèixer les
pedres interessants de les que no ho són. Aquesta, aparentment no
ho sembla. Està partida pel centre, i el tall va de dalt fins a un
parell de centímetres de la seva base còncava, un tall que baixa en
diagonal fins al punt del trencament, des d´on canvia el rumb
formant un angle de nouranta graus cap a un dels costats. Si no fos
per aquest tall no s´hi hauria fixat, es tracta d´un tall net,
fruit probablement d´un bon cop rebut , un cop sec i dur, sense
contemplacions, com de destral esmolada sobre un tronc per fer
llenya.
S´ajup
i la cull. És del color de la pissarra, sense arribar al grau de
negritud d´aquesta. Ressegueix amb els dits l´aresta esberlada fins
a la suavitat de còdol arrodonida de la part de sota. El contrast el
fa meditar uns instants. Tanmateix, al girar-la, observa que li manca
encara una part de la capa superficial per on no és trencada, una
part que la vista li ocultava. La pedra no té res d´especial, no és
el tipus de pedra que triaria per treballar alguna de les seves
escultures, però al veure-la, en Goan-Zhou no ha pogut evitar
sentir-ne llàstima, la intuició del perquè en una mà irada
llençant-la per plaer, trencant una forma, una essència, un esperit
lamentant-se en un llarg tall en forma d´ela. És per tot això que
la guarda dins la motxilla, mecànicament, sense cap motiu aparent.
Es
disposa a continuar el seu camí i fa unes passes, però de sobte, un
pensament li ve al cap i retrocedeix fins on era la pedra. Es posa a
mirar pels vols i de seguida identifica un tros de pedra similar al
trencat. Al seu costat, un altre i una mica més enllà, un altre
més. Llavors, treu la pedra partida de la motxilla i s´asseu amb
les que ha trobat després : de seguida van encaixant al llarg del
tall esbiaixat, convertit després de l´inesperat trencaclosques en
una cicatriu dins una pedra amb forma de menhir. Les mans d´en
Goan-Zhou, que observa com qui refà una història aquesta mena de
joc vital, mantenen unides ara les peces. Per darrera encara manca
una peça més, la tapa llisa i suau que restitueixi la suavitat de
pell amarada per l´aigua dels anys al conjunt. Tement defer el petit
encanteri, s´aixeca amb la pedra unida a les mans i ulla dins el
camí. El tros que falta el troba a la vora del talús de la dreta
del camí, mig cobert de fulles, a punt per a rodolar com la pedra de
la cançó. Sense més, i després de veure la pedra rescabalada del
seu ingrat destí, en Goan-Zhou guarda el seu particular
trencaclosques a la motxilla i ara sí, continua el seu camí.
En
Goan-Zhou és un xinès d´estatura mitjana, d´edat indefinida, com
la majoria d´homes xinesos de la seva edat: sense arrugues a la
cara, la pell esgrogueïda, els ulls petits sense pestanyes que fan
baixar avall el somriure natural dels de la seva raça, un somriure
entre franc i mofeta, irònic i cristal.lí alhora, que els anys han
omplert d´una certa submissió adaptada als temps i al lloc on viu,
un poblet mig perdut enmig de cingles esquerpats, un terreny que li
recorda vagament les seves Muntanyes Grogues , al sud de la Xina. El
record de les Muntanyes Grogues és molt precís, un paisatge
d´agulles de pedra i boscos esquerp i primigeni, un paisatge llunyà
i aprop alhora, que les seves mans moldegen en cada pedra que toca.
En Goan-Zhou es fa dir Joan pels seus veïns i coneguts, o li han
acabat dient així, normalitzant el seu nom als costums del
país.Passa el seu temps a meitats : als boscos i els roquetars de la
zona cercant roques i pedres ; al petit taller que té sota casa
seva on treballa en petites escultures, en un món de silenci
retirat trencat pel soroll de la mola afinant arestes, moldejant
formes, rescatant ànimes perdudes : la d´un animal, d´una flor,
d´un arbre, d´un torrent o una gerra, o inclús la d´una muntanya
o la d´algun rostre indefinit però bell, amagat com s´amaga el
riure dins un somriure de pedra. En Goan-Zhou és apreciat al poble,
perquè al poble hi ha un profund respecte cap als cingles que
l´envolten, i el petit xinès que parla poc, que fa riure els nens
amb les seves “eles” sense “erres”, suavitza els talls que
cicatritzen a les roques de la vida, la seva inclosa.
( continuarà...o no )
4 comentaris:
Les pedres són lliçons importants en el camí de la vida. No sabia que hi havia artesans que polien les aristes.
Màgic, com sempre, el teu relat.
No tens ganes de tornar a llegir en veu alta? M'encantaria.
Hi ha artesans de la pedra a Xina. Ho vaig veure a un documental. Que sigui màgic o no depen de com es miren ( les pedres ).
Llegirem, i és clar que si...la teva sala és un bon lloc per fer-ho.
Podria seguir el relat, hi ha d´haver molta saviesa i tenacitat al cor d´aquestes pedres i a les mans d´aquest home.
(Tinc un oncle que recull pedres i poc a poc s´ha anat fent una barraca i els murs que l´envolten. Ho fa amb molta parsimònia, pensant molt bé com fer-les encaixar, gairebé o ben bé com un artista.)
Fer-se una barraca d´aquesta manera és una de les coses que m´agradaria saber fer. Amb parsimònia i saviesa.
Tenacitat. M´has donat la paraula que buscava a l´escriure el relat i que no em sortia. Veig que l´has llegit bé.
Salut per l´oncle.
Publica un comentari a l'entrada