" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


17/6/12

Temps de tarda


El colom es grata amb la pota la part del cap on hi hauria d´haver l´orella. Si els coloms tinguessin orelles, aquest gest seria com el que fan els gossos quan es graten aquelles. Però bé deuen tenir orelles els coloms, pensa, mentre l´observa allí dalt, enfilat al capdemunt del pal elèctric executant tan estany moviment en un ocell. Rara avis. Del pal en surten quatre cables, cadascun en les quatre direccions dels punts cardinals. En aquest sentit, el pal elèctric és com una rosa dels vents, i els cables, les seves agulles orientatives.Quin nom més bonic, aquest de la rosa dels vents, pensa observant el pal de fusta on els cables formen un nus negre difícil de discernir, contrastant amb la claredat de les quatre sortides nètes orientades com una brúixola. Al damunt del pal ( o de la rosa dels vents, com l´anomena ara després de la descoberta ), molt amunt, un avió travessa un tros de cel, fins on li arriba la vista ; despren, lligades a la popa, dues esteles blanques que s´esborren de seguida. Els vents són avui benignes, com les roses, com dos coloms festejant sobre un dels cables elèctrics que travessa el carrer per on circulen els cotxes a pas tranquil de tarda llarga, intermitentment; de pujada, de baixada, mouen les cases i els jardins estàtics pel qui es queda, com els coloms festejant damunt el seu pas, sobre el cable elèctric: ella, la colometa, fa unes passes d´equilibrista sobre les seves urpes tancades sobre el cable de tensió latent, el seu cos es desplaça graciós com el de l´ànec fora l´aigua; ell, el mascle, més engreixat de papada, no gosa moure´s per por de fer trontollar amb el seu pes el cable provocant una fugida no desitjada de la seva companya de jocs, que el mira de cua d´ull. No sap res aquesta, que pensa mentre un altre avió passa pel mateix forat de cel entre els plataners per on havia passat l´anterior fa només uns minuts. Sembla un déja-vu. Els plataners del carrer, el til.ler del veí, els pruners,les seves fulles i el sol de gairell il.luminant-les, i els vents, com les roses, benignes, fent-les ballar. Les flors del baladre. Passa una avioneta, passa una oreneta. Pensa en uns versos d´aquells que no ho són, a mig camí del cap a la punta del llapis. Per allí es queden quan sent el xipolleig dins una piscina, pensa en l´aigua freda del migdia, la del primer bany. Sol, ningú s´hi està encara. Encara un angelet, mentre agafa el cos temperatura abans de les primeres braçades, reposa sobre la quietud de la superfície artificiosament blava i transparent de les seves aigües. El seu reflex a punta d´ulls li crea una companya a tocar de les seves puntes : és l´angeleta, inamovible i líquida.

Deixa el llapis i mira la rosa dels vents, buida de coloms joganers. Ells també han mogut el paisatge. S´encen el llum de la farola al seu costat. Farola, pensa, ve de far. En anglès, lluny. Sempre lluny.



Times Like These by Jack Johnson on Grooveshark

2 comentaris:

PS ha dit...

Quants personatges, quantes petites històries i quantes fotografies en vint-i- quatre ratlles(les he comptat). Ets molt observador i un bon artesà de les paraules.

Far, far...away (les senyals dels fars també es repeteixen9

Estranger ha dit...

24 ratlles...jo no les havia comptat. Ja ho veus, com la corbatura divina de la badia, el nom d´un carrer o el número dels follets.

Tot i la llunyania, a vegades em cega algun flaix que no sé d´on ve. Espero que segueixi encès, perquè el pogui seguir notant.

I a seguir (si algun dia no ho faig, em tires un cop de roc al cap ).