Vichyssoise

En una olla, porros i uns ceba, nèts i pelats ; una patata, tallada a trencs, com l´alba ; mantega, de la bona . A sota una olla, foc lent. Després, l´aigua, cobrint els efluvis vegetals, i anar fent, amb les presses pròpies dels minuts del pagès. Es passa, més tard, aquest estri que porta per nom minipimer, estri inventat per un il.lustre català, en Gabriel Lluelles, i que per als curiosos de les etimologíes, cal dir que la paraula pimer respon a les sigles de l´empresa "Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas ", nom que recorda èpoques pretèrites - el paper de wàter Elefante, el Dany Kaye, el Reader´s Diggest o els "Juegos Reunidos Geyper" -. Després s´hi afegeix la crema de llet - Ideal, en diu la marca - i es remena, remena, remena - i un hi pot veure les espirals de l´avantguarda del somni sobre el beige i els efluvis fumats dels vegetals -, tot barrejat sobre el foc lent que ja va acabant la feina.

Calenta, ara que els díes són més freds, ara que és l´època de collir porros i calçots. El porro, com la ceba, dóna gust d´arrencar de la terra : la tija verda, l´arrel, la blancor de l´arrel...i l´olor, l´olor nèta del que surt de la terra humida com un solet de migdia d´un Dissabte tranquil i assossegat  . Els francesos li van posar nom, vichyssoise.  El nom és cremòs com la doble essa que la travessa. El de crema de porros és més pràctic, de recepta amb ingredients, mesures i minutatge d´exactitud matemàtica. Avorrit, com anar al supermercat. Per desgràcia, no hi ha temps per tot, però quan es troba, una recepta es pot convertir en una melodia, que s´acaba quan toca rentar els plats, i l´olor del Fairy - resa l´ampolla - esmorteieix la suau aspror al paladar del cul de vi acabat d´empassar.

Zoom

(...) Un dels pecats més greus d´un caminant és la impaciència, i per això procuro no allargar el pas ni observar desesperadament l´horitzó. Cal collir sempre amb la mirada allò que es té a prop, allò que surt al camí a saludar-nos i que ja no veurem mai més. (...)

J.M.Espinàs," Viatge al Pirineu de Lleida" , ( Ed.Selecta,1957 )


      

Llimbs

Als carrers, a les avingudes, habitava la boira sota un tènue pluja que semblava sortir d´ella mateixa. Potser si que en sortia, perquè els núvols d´on venia havien aterrat sobre el camí de tornada. L´aire del cotxe desentelava el vidre, i els moviments de braços sobre el volant i el canvi de marxes giraven com el de l´astronauta rebregant sobre l´anorak gruixut  les notes d´en Billy Bragg bluessejant al més pur estil de vell cantant de country. La música no s´adeia a la petita tribulació d´un Dissabte plujós de Gener en una ciutat de moviments cansats, adormida encara pel pes gruixut d´una setmana sense massa cosa a fer, potser la d´esperar el pas de les setmanes, igualment ràpid, com s´espera l´acabament d´una jornada laboral de Dilluns mentre salta, als pocs díes, la sorpresa dels Dijous i dels Divendres, atisbant l´esperat Dissabte que emergeix finalment, trist i plujós.No s´adeia a fora, però si probablement a dins, en totes les seves concepcions com de nines russes, una dins un altre, dins un altre fins la més amagada de totes, emergint de la gola del vell lluitador roig. Dins la cabina el món era ple de reflexes i mitges veritats, com la vaguetat del disc vermell del semàfor tornant-se verd per tornar al roig de l´aturada, uns metres més enllà.   I estava bé, perquè els díes així atemperaven els ànims i regulaven les hores sense fer-les notar pel qui sortia a fer la compra aprofitant la mitja mentida del mal temps, aprofitant de que el respir necessari de pausa al tràfec que va d´una sorpresa a una altre no passava necessàriament pels arbres ni pels boscos ni per una bonica posta de sol a recer de l´amplitud de mires per on s´encabien els pensaments més volàtils i els més profunds. No, perquè el món es desdibuixava i la carretera, ara de tornada, agafava l´aire tranquil d´un vell comtat anglès, amb les seves tanques, els seus camps i la seva boira meditabunda limitant el món a l´esfera del que és raonablement comprensible . Potser d´aqui venia la flegma anglesa, l´esperit de les seves llegendes, la màgia del que mai no s´acaba de veure clar : el pot ser o el no pot ser de quan un castanyer apareix en tota la seva alçada embolcallant els seus ossos foscos amb una pàtina blanca de broma blanca. El potser si o el potser no associat als mecanismes del cervell entumit per la boira i la pluja, aliens al decorat de la seva vida durant tants díes, emergien ara com promeses d´un nou món, algun món pendent de definir-se, fabricant-se sobre el mateix racó on ahir s´assecava l´herba i avui una merla, negre i llustrosa, picotejava el seu bec taronja sobre les llavors que creia ja mortes.En aquell bec taronja mig negre de terra esponjosament picada residía la vigoria del regne de la boira, d´allí sorgia aquella manca d´identitat sortida del qüasi no-res , gens identificada amb cap senyal indicant una llar, una feina, una dona o uns fills. Dins aquella boira blanca només gotejava la frescor de saber-se anul.lat per les circumstàncies, de no tenir nom, no tenir edat, ni tant sols de no tenir ni un somni per poder somniar. Els somnis mateixos sorgien d´allí, endormiscats en aquella placenta que el rodejava i en la qual no tenia necessitat de pensar en res. Les mans es deixaven endur sota el tacte fred del volant, girant ara a dreta, suaument, ara a esquerra. La doble linea continua l´acompanyava intermitent, encarrilant-li el viatge; la boira calava fons, més que l´aigua, persistentment flonja, com si vingués d´aquells llimbs on la Milagros, de petit, li contava que hi anaven els nens morts abans de néixer. Tenia un monyo i la cara arrugada, i el petonejava amb alegria cada cop que el veia. Els petons de la Milagros...la boira, trapella, li retornava un tros de la seva vida, jugant a cuc i amagat amb les seves idees inconnexes i nadiues dels llimbs, d´allí on no creix res més que la imaginació del que podria haver estat i no ha estat, les cruïlles de mil camins on només se´n tria un. Però aquest pensament només durà el segon que calia per tornar a prémer l´accelerador.Com si d´un relat es tractés, després, a l´encarar el final de la carretera pensava en dos possibles finals : el de l´accident fatal - per manca de visibilitat, diria l´atestat dels Mossos - allí on en els díes de boira, a algú li semblaria veure el vermell de quelcom semblant a una rosa, o l´ofec d´una rialla tenebrosa - encara no ho  havia decidit -; o un altre final, més previsible, el final que sempre queda pendent d´escriure. 

(Mentre conduïa, no pensava res de tot això, perquè era impossible fer-ho, com ho era no evitar fixar-se en el castanyer rònec perlat avui d´una suor freda, en la merla sobrevolant baix la carretera, en el Billy Bragg que ja no sonava, o en el record d´un nom amb què adobar un relat. El relat no existia, com la idea dels llimbs o el de la segura llibertat  de sentir-se com si fos dins un refugi, sense haver de ser coherent amb res del que pogués explicar.Ningú ho llegiria mai, ningú l´entendria si ho arribés a fer. Ell mateix no ho entenia, i en això residia, més tard, el plaer de poder-ho explicar, sense més testimoni que la darrera nina russa titllant-lo de fals il.lusionista ). 

Posta

Avui el sol es pon molt al sudoest, com si aixequés el cap, malalt i enllitat dins una cambra llunyana amb la porta mig oberta il.luminant tènuament un llarg passadís en franca penombra. Imatge per un regal d´aigua, regalimant sobre els brots del blat escampant un primer verd impolut sobre els camps en retirada, amb aquesta llum gens pesada fogejant lleument enmig dels núvols , allargassant ombretes de pals de telèfon, d´oliveres, de roures solitaris. El capvespre en un parell de minuts, aquells moments-Graq que es van repetint com el batre d´una porta :

“ Simon dejó vagar su imaginación por aquel agradable barullo de posta. La modesta agitación de fantasmas que evocaba acudía a poblar sin esfuerzo aquel instante asombroso y áureo, apenas real : a veces tenía la clara conciencia de aquellas junturas mal encajadas en su vida en las que el paso del tiempo parecía alejarse por momentos y en las que, reunidas entre sí por una misma iluminación sin edad, el ir y venir de las meras imágenes regresaba batiendo como una puerta “

Julien Graq , “ La Península” ( 1970 ), Nocturna Ediciones ( 2011 ).

Petits submarins

El cor s´encongeix, el cor es dilata. El ritme cardíac es mou per pulsacions, com alguns pensaments : una branca tallada, un cor envoltant-la ; un amor perdut, un altre de guanyat. D´això els entesos en diuen sístole i diàstole. Amor a primera vista, parada i fonda al mig del camí.

No hi ha noms escrits, el que vol dir que no hi ha amants les inicials dels quals hagin quedat gravats a l´escorça del cor del cor, és a dir, de la branca tallada ; és a dir...de l´amor perdut. Neix el cor un cop es talla la branca ? Probablement el caprici ha esberlat el tronc mutilat amb aquesta forma, ha assecat els seus contorns i n´ha dibuixat un cor. Un cor nou, acaronant una nafra, una pèrdua, una estima, una manca. Acarono vells cors dibuixats sobre un de sol, buit de noms perfumats de l´ahir més inmediat, el que mai passa. Sístole, diàstole, sístole, diàstole... Com petits submarins emergeixen del fons d´algun lloc i em miren tal com són, bells i vells, joves i grans. S´enfonsen altre cop . El baf de la respiració indica un cor viu mirant-ne un d´artesania, sense noms per estrenar, amb batecs somorts ressonant dins la fusta. Al capdevall un, a setanta pulsacions per minut ; i un altre, a unes quantes més multiplicades per anys d´absències. 

Notes Breus d´un primer dia ( II )

La palla fa olor de fenc; la femta de neu; la neu d´herba acabada de néixer. El verd, el blanc i el groc, quin color deuen fer ? Si miro amunt les branques el niuen com un fill natural de l´hivern i la tardor, dissolt als vapors del migdia. Més amunt el blau gotellut s´encanta per anar-se desfent en els perfils de les branques adormides. Les branques, els troncs, els arbres...omnipresents de buidor i de plenitud, tant estrany com qui s´ho mira. Deia Stevenson que no existeixen terres estranyes, només el viatger ho és. Deia també que per ser feliç només necessitava un camí per seguir sota els seus peus, i un cel sobre el seu cap. Estrany i viatger d´un primer dia : estrany el cel, estranya la terra, les mans, l´ olor de fenc; estranya la neu caient, trepitjant-la, fonent-se ; més estrany el sol i les estrelles per la nit. De la lluna no cal ni parlar-ne d´estranya que és. I un mateix ? Al mirall amb aquest somriure beneit ? No puc arribar al fons dels meus ulls, observar-me totes les arrugues dels palmells de les mans a contrallum sense meravellar-me per alguna cosa altre cop estranya, inabastable ?

Tanco els ulls i tot desapareix. S´entelen els vidres, s´acaba una història. Un dia és com una vida, tan petita com un dia sense nit.

Notes breus d´un primer dia ( I )

La neu ha caigut mentre dormia. La neu no em desperta, com ho fa la pluja o el vent; acotxa la manta que escalfa els somnis. Et lleves i és allí, davallant flonja com en un conte de Dickens, esperant muda que rera els vidres entelats una història comenci. La història comença, amb una passa sobre el camí encara verge : la neu aguanta bé el cop de la trepitjada mortal, la que l´enfonsarà més d´hora o més tard dins l´aigua redemptora. És potser per això que l´unic que se sent és el riu, barrejat amb la veu d´algú que em crida, per continuar el camí que avui sembla el d´un món pendent de néixer encara.

blanc

en blanc

Camino amb  blanc