Intriga a ...

( A vegades m´agrada començar històries sense massa solta, a partir d´un fet concret. Aquesta que segueix s´ha anat barrinant aquesta setmana, i com que no està gaire clara, i no sé com seguir-la, he pensat de publicar-la , a veure què en pensa qui ho llegueix i a veure si em dóna llum per continuar. S´accepten suggeriments. No hi cap mena de pressa, tinc moltes històries paralitzades, com les obres del quart cinturó, si fa o no fa ). 

-No tanquis la finestra, Adela, si us plau – El gest de la dona s´atura amb els braços damunt la cortina. Mira afora, al cel blau marí apagant-se. El vent remou al fons les copes dels pins sorgint rera els sostres de les cases, movent-les d´un costat a un altre com si estiguessin acabant de fer la neteja amb els núvols que durant tota la tarda han anat fent, inexistents ara ja com aquesta. Al Narcís li semblen no pins, sinó més aviat puntes de bruc removent-se incertament. Assegut al sofà, observa com a l´Adela se li desfà el moviment que anava a fer , es gira, murmura alguna cosa inconcreta, se li apropa amb el seu somriure mig apagat per acabar fent-li un petó al front, mentre li dóna uns copets tendres a la mà. Ell murmura un gràcies difós, la mirada fixe a la finestra. El llum de peu encercla el sofà d´una llum càl.lida, i emblanquina les grisors soltes dels cabells mal endreçats que sobresurten del respatller. Fent una darrera ullada a les ombres del veïnat, l´Adela tanca suaument la porta de l´habitació.

Encen l´ordinador, amb una tassa fumejant lleument al costat. La remor del ratolí clicant s´atura quan apareix el Maps a la pantalla, dins la pàgina turística de la ciutat. Una lleu inquietud li remena l´estómac. Una idea absurda li ve al cap. Inicia un curt viatge, des de la plaça de l´Ajuntament. Busca alguna cosa, i no la troba. No s´hi veu cap solar buit, cap buit on el Narcís semblava haver-se tornat a perdre, quan la llum jugava a difuminar perfils de pins i sostres confonent records i realitats. Pitjant la fletxa segueix buscant, fins quedar sobre una vella teulada, a vista d´ocell. Al pati hi ha l´hort, i els brucs separant- lo de la resta del jardí. S´hi veu la petita font de pedra, amb el Sant Jordi enrajolat guardant l´aixeta, imatge que la verticalitat de la presa impedeix veure, però que l´Adela sap que hi és, pel que li ha explicat en Narcís. S´hi veu l´estenedor, més enllà. Hi ha llençols estesos, blancs. I no gaire més. Al Maps tot segueix igual. S´enlaira una mica més, i una mica més. No vol seguir mirant més. Tot segueix encara més igual que abans. El zoom va engrandint la insignificància dels petits canvis sense saber-ne el seu significat, almenys per qui no els has pogut viure en molt de temps. O això és el que li havia dit en Narcís : molt de temps, anys.El pare havia mort i la casa va ser enderrocada. Enretira les cortines. A fora, les llums del rètol de l´hotel encara són obertes. Un gat travessa la plaça de llambordes negres, humides encara de la pluja del matí. Després tot resta buit i quiet sobre els reflexos blancs i brillants al voltant de les faroles. Algú apaga el neó de les lletres de la ciutat, fent invisible el rostre de l´Adela. A l´habitació del costat, en Narcís dorm plàcidament.  

( gràcies )