Passa
el tren de rodalíes sobre el pont de l´avinguda. Rectilini, com les
víes que l´encarrilen, les llumetes de les finestres no arriben a
sobreposar-se, mostrant l´interior blanc d´un tren com de joguina,
trontollant la catenària al rumb de les anades i tornades, de les
rutines del traçat dels díes, sense boscos ni muntanyes, ni rius ni
camps, ni viatges ni parades però amb la justa melangia de qui el
veu passar dia rera dia, anant i tornant pel mateix pont de
l´avinguda, creuant una mirada, desfent una rutina. Hi ha díes que
sota el pont, les parets m´etziben el tro, l´alè d´una fugida.
2 comentaris:
Saps? quan sóc a Girona i passa el tren sempre m'hi encanto, m'agrada veure'l passar per sobre nostre i m'agrada ser sota la via quan passa, aquell traüt, la tremolor de tot plegat, les preguntes que em faig sobre on deu anar la gent, somiar truites pensant en arreplegar-ne un i anar tirant fins que la via s'acabés o fins mai més o fins vés a saber on.
M'agrada aquesta alenada teva.
Vaja, aquest comentari és una alenada també, molt viva a més.
Traüt, me l´apunto.
Publica un comentari a l'entrada