...i amb els seus dits de rosa, l´Aurora, s´allarga a ponent on discreta, ella abaixa el teló dels somnia-truites iniciant torn, serenos perduts de matinada revertint la nit al crit de les hores , aprofitant les darreres paraules - pensades, meditades - deixades anar direcció al refugi més enlairat de la freda solitud proverbial...
8 comentaris:
M´imagino la foto i aquest fragment en la veu en off d´algun actor del panorama teatral català i realment fa patxoca.
( vull dir que posa la pell de gallina;-)
Sí. I la foto és preciosa.
Una veu greu i melodiosa a més de profunda...jo m´imagino aquesta veu de dona, xiuxiuejant-me l´orella.
Massa teatrero, potser ? Posats a imaginar, a la lluna ja li va bé, segur.
Bona nit.
La foto hi era, jo vaig enfocar i pitjar. Amb això de les fotos passa com amb les llunes. I aquest cop es va deixar retratar.
Gràcies,
un altre sospir... no sé pas què faria sense aquest teu bloc, segur que estaria més trista.
A mi em passa el mateix ;)
L'aurora pinta i ens atrau la mirada cap l'últim sospir de la lluna.
...i amb el sospir s´acaba ( comença )
Publica un comentari a l'entrada