Sospir

Ja s´ha esvait, sota la propietat aquesta vaga que tenen els sospirs de representar amb un sol cop d´aire sortit de la boca la resignació d´alguna cosa acabada, per bé que hagi estat bona. Allargassat, té el lleu dolor de l´”ai” tret de cop, dissimulat dins el petit huracà del petit sentiment aquest de pèrdua, momentani i de lleuger dolor, fàcil d´empassar. No és cap desgràcia ni cap desesperació, és tènuament llangorós com un dia ennuvolat. No és ni trist, és de festa acabada. El fred de les hores encara l´acompanya : ha estat breu i necessari. Com un sospir, acabat de fer.