Cicatrius ( i III )

( capítol anterior )


En Pau entrà de sobte, sense trucar, amb aquella pressa seva que no portava enlloc, com no fos la de resguardar-se de les inclemències d´un temps hivernal recuperant vells dominis a les acaballes de Febrer. En Goan es girà d´esma esguardant el bon dia deixat anar pel cos llarguerut de l´escriptor- pagès mentre, d´esquenes, es treia la bufanda, l´abric i s´eixugava sorollosament les soles de les botes en la gruixuda alfombreta del davant de la porta. Finalment es girà i es dirigí cap a la llar de foc, on l´alzina cremava amb parsimònia, sense fer soroll, a punt per escalfar les mans d´en Pau que les hi presentava tot fregant-se-les com qui acaba de tancar un bon negoci.

-Noi, estic ben travat, més que el que provoca aquest cony de fred. O potser deu ser el fred...no tindràs pas...- neguitós, mirava ara un costat ara l´altre i sense esperar resposta, girà el cap al costat de l´àmplia xemeneia, on, sota unes brases apartades hi descansava un suport de ferro amb una cafetera destil.lant una olor penetrant d´escalfor revifadora. -Ah ! – afegí alleugerit un cop fet el descobriment. Llavors va alçar el cap i agafà la seva tassa de sobre la lleixa. La tassa sempre hi era, allí, i no era pas seva, és clar, però en Goan, al deixar-la allí un cop nèta sempre que el convidava, l´acabà cedint sense necessitat de dir-li res més. La convivència, la comradereia amigable entre ells es es va anar bastint amb detalls intrascendents d´aquesta mena, fruit de rutines provocades per les necessitats d´amdós amics, tan diferents l´un de l´altre. La d´en Pau era la de parlar. I la de beure cafè, sobretot en díes com aquell on el fred es ficava per tot arreu. Tot i així, encara complia amb la cerimònia – o més aviat era comèdia - de buscar amb la mirada la cafetera com si temés que no fos allí, preguntant al Goan si podia...sabent que ell apartaria la mirada de la gruixuda lent sota la qual els seus dits engrandits es movien amb cautela, giraria el cap i li faria una breu reverència de sí, fes, fes... D´aquesta manera, en Pau se situava i podia començar a explicar-li el que l´amoinava; queixar-se del temps que feia o confessar-li els costums estranys de la seva darrera companya de llit . En díes tristos, de la solitud en la partença d´Ella, la que se´n va anar sense dir-li res; o com ara, de la inutilitat de mirar d´escriure alguna cosa davant la manca d´idees tancat en un poble de mala mort com aquell on vivien.

Al costat de la tassa reposava encara la carta de la Li. La grafia escrita a ploma copsà l´atenció del Pau, amb el nom d´en Goan, el del carrer on vivien, el del poble...tot amb una lletra que li va semblar acurada però poc habituada a utilitzar l´alfabet occidental, amb un deix de femeneitat que no passà desapercebut a l´ull expert de l´escriptor, que l´observà atentament sense tocar-la, abans d´ajupir-se i servir-se una tassa generosa de cafè. S´incorporà mentre voltava les dues mans sobre la tassa, emportant-se-la als llavis. Tornà a apropar la vista a la carta, al sobre arrugat esquitxat pels rastres d´un viatge força llarg; per la seva imaginació la carta emprengué altre cop el vol, enmig de les brumes del cafè: de la lleixa de la xemeneia fins a les fines mans de la dona escrivint-la. S´imaginà el llarg recorregut en un espai atemporal, com si jugués a donar mil.lions de voltes a la terra en un segon  A fora, el vent bufava fort, el seu so semblava ser-ne  el transmisor, l´únic acompanyant , el medi de fer volar aquella carta dins el silenci de l´estança.

-Què les faves, van tirant ? - En Goan havia estat observant la curiositat del seu amic de reüll, i li parlà de igual manera, mentre es centrava a perfilar una sanefa sobre un tros de pedra sorrenca arrodonida per fer-ne un penjoll.

Trigà una estona a contestar. Ho feu quan la seva vista tornà a la realitat desplaçant-la cap a fora la finestra, on el vent fuetejava sense massa clemència els salzes que en Goan tenia plantats al pati del darrera. Agrupats, curts i flexibles, giraven esbelts els seus cossos al ritme de les onades invisibles, sense cap mena d´angúnia de caure o de ser arrencats del sòl on  tenien fortament emplaçades les seves arrels. No com les faves, que patien de valent els rigors de la fredorada.

-Si gela tres o quatre díes més seguit, adéu a les faves – respongué pensarós mentre s´apropava una vella cadira al foc. Assegut sobre l´entramat de palla del seient, estirà els peus de cara al foc, els ulls ballant sobre el roig del tronc en combustió. Tranquil, com si el destí de les faves ja fos inevitable i a la vegada, intrascendent. El seu caràcter anava d´Herodes a Pilats per camins que la seva ment traçava ràpidament : del nerviosisme a l´entrar ja no en quedava res ; un bon foc, un cafè a les mans i una cadira on seure, amb l´afegit d´aquella carta damunt la lleixa.

-No durarà massa, la pressió ha pujat bastant – Bé...això ja està – afegí el petit xinès mentre passava un drap sobre la peça acabada. S´aixecà i es tragué les ulleres. Mirà enfora, als salzes voleiant. S´apropà a la xemeneia, i donà un estrabada amigable a l´espatlla d´en Pau.

-Així que la cosa no rutlla ?- En Pau estirà el cap enrera, com si no l´acabés d´entendre. Observà el seu rostre cansat i retornà la vista breument a la carta i al cafè que encara fumejava entre les seves mans. Inclinà el cos endevant, cap al foc.

-Rutllar ?- semblà preguntar-se a si mateix – No sé si acabo de rutllar ni jo mateix. Escolta Gong – En Pau anomenava així en Goan, perquè segons ell, quan parlava ho feia com el so del gong que recordava d´aquelles pel.lícules de la RKO just abans de començar, una mena de full en blanc per entrar en algun món desconegut, un inici d´un llibre. Així era com el veia sovint, com escoltava l´accent al pronunciar alguna frase que el fes pensar una estona. 

- Aquesta carta - dubtà una estona abans de continuar -Ja sé que no n´he de fer res però m´ha encuriosit -

EL vell xinès era al seu darrera, omplint d´aigua una vella tetera de terrissa. Somrigué, sabia que li ho preguntaria. En certa manera l´havia deixada allí amb aquella intenció, potser sense saber-ho, no feia gaires díes, mentre la rellegia al vespre, en aquells vespres en què la solitud es feia inaguantable . Certament ell també, dins el seu hermetisme racial, necessitava d´algú aprop a qui poder confiar-li els seus temors més profunds.Sens dubte, l´home sol està més sol encara amb el dolor d´una vida inacabada, la seva; les seves, pensà en Pau en un petit moment de lucidesa. De portes enfora però, només les seves pedres semblaven ressentir-se´n. Petits detalls en les peces esculpides, com la del penjoll aquell acabat de fer, amb forma de llàgrima ; o com aquella altre trencada en quatre trossos arreplegats sense tocar des de feia mesos, obertes, sense cicatritzar. Les mirà i es dirigí al foc amb la tetera a les mans. Mentre la substituia per la cafetera, feu un breu senyal amb el dit al Pau.

-Agafa-la, si vols. Ara t´explicaré una història. Necessito fer-ho -

En Pau no contestà. S´aixecà i prengué la carta. Amb un pensament al cap, volia comprovar una cosa. Agafà el sobre, l´obrí ; dissimuladament va olorar aquella carta. No s´havia equivocat, la carta era d´una dona , feia bona olor, una olor de història trista però plena d´aguna cosa que se li revelaria en pocs moments. Va tenir la sensació de que algú li acabava de posar un regal entre les mans. Mirà en Goan mentre apropava l´atre cadira que quedava lliure dins el taller. S´assegué, agafà la pedra esberlada, va unir-ne els trossos un moment i se la mirà, plena. Passejà els dits sobre la linea fina del que semblava una cicatriu. Llavors les tornà a desfer amb cura i començà a explicar-li la seva història tallada dins les roques de les Muntanyes Grogues.

***

En Goan té raó, sempre acabo escrivint utilitzant el pretèrit. Em va permetre escriure-la, però i a pesar d´això – una història , si s´escriu, és per reviure-la al present, em deia – no em va donar permís per ensenyar-la a ningú més que a mi mateix, i només quan les coses no rutllessin. He tingut la sort de no veure-la acabada encara. Tot i així n´explicaré el final, per no decebre ningú que hagi arribat fins aqui : la pedra que va trobar, finalment no va ser esculpida. Simplement va unir els trossos , va retornar al lloc on l´havia trobada i allí la va deixar, al costat del cingle d´on havia estat arrencada.

La resta és història.

***

(Glenn Gould - J.S.Bach : Sarabande - Partita No.1 in B-Flat Major, BWV 825 )