Al
pujar al cotxe, el vell gos dels Siurana s´aixeca rancallós del
llindar de la porta on seu obedientment, i borda quatre o cinc cops
mentre l´observa. Els ulls semblen mig veure´l – dins una
opacitat tamisada d´una fina fina capa blanca - mentre alerta de la
seva presència. Els lladrucs li fan pensar en el conte acabat de
rellegir, el del gos que va veure Déu. L´estranyesa d´aquests
lladrucs – a ell normalment no li borda -, li fa pensar si és que
no ha fet alguna cosa mal feta, i un neguit li entra com als
habitants de Tis :
“
Un gos ha vist
Déu, n´ha sentit l´olor. Qui sap quins misteris ha après. I els
homes es miren els uns als altres com cercant costat, però ningú no
parla. Un és a punt de badar boca : “ però, i si fos una fixació
meva ?” es pregunta. “ I si els altres ni tan sols hi penssessin
?” I aleshores, fa veure que no passa res “.
De
l´absurd de les més petites supersticions, pensava a l´acabar de
llegir el conte, amagades dins nostre. No mirem sempre de que un nadó
ens somrigui ni que sigui una sola vegada ?.
Hi
ha gossos i gossos...però mira aquest ara mentre torna a jeure i
aixeca el cap, mirant-lo seriós com un vell professor buscant un
culpable.Més diferent és l´altre, el de la pel.lícula del vespre.
L´amic fidel, el darrer amic, sinó l´únic. Per un actor de cinema
mut el so pot arribar a ser el pitjor dels malsons, aquells on el seu
gos borda...i de fora estant penetren els lladrucs, com els sons, com
la vida, habitualment la mateixa, canvia i perdura al mateix temps.
4 comentaris:
Des de fa uns quants anys sóc més gats que no de gossos, potser perquè ara em va bé - amb el risc que pugui sonar egoïsta- que siguin més independents i pugui anar a la seva, i jo a la meva. Però tant amb uns com amb altres, en observar-los, em pregunto sovint en què estaran pensant, si és que pensen en alguna cosa més que en el confort, en la manduca i en altres necessitats bàsiques. No aconsegueixo esbrinar encara si es mouen només per instint o hi ha més profunditat del que ens pensem dins del seu caparró.
(quan el gat mira la tele, hauries de veure les cares que fa...)
Jo, a diferència de País, m'estime més els gossos (en tinc dos) tot i que de vegades els voldries més independents, sí que és veritat, o voldries que no lladraren, però la vida no és una pel·lícula muda...
A mi m´agraden tant els uns com els altres, cadascú a la seva manera. Els gossos però, es fan estimar més que els gats, que per això són molt felins...
No ho és pas, per sort. Tot i que a vegades no estaria malament tallar el volum...
Publica un comentari a l'entrada