Rierols
cristalins dins els recs als vorals de la carretera, passejant
joganers entre verds espigats, xops de regalims caient de les ombres
del cel. Sóc aquí sota, enmig de bafs propers i boires encalitxades
d´horitzons curts. S´ha abaixat tot el petit món d´on transcric
l´interval de la pau trista i segura dels possibles sense
impossibles, ben a l´abast de la mà. La densa pluja acaba calant a
l´escorça dura dels pins, ennegreix encara més els roures, aixafa
l´alzina. La realitat s´imposa al pensament, quan aquesta s´escapa
de l´habitual. Les veus de les cançons són antigues. La mirada
vaga sobre els caps cots sota els paraigues i el cos troba la seva
temperatura ideal envoltant-se de certeses. La pluja d´aquests díes
és així de mansa, de pacífica, d´invulnerable virtut. Marxen les
pors mentre maduren les tristeses. La pluja, sojorna de la resignació,
estableix límits a la pròpia felicitat.
5 comentaris:
La pluja hauria de ser un ingredient més per a la felicitat si cau mansa i dolça al teu país estranger, no pas un límit.
Aquí ha sigut tot el contrari,i el vent ha ajudat a perpetuar el desastres de cada any: gent insconscient que s´acosta als espigons, rieres fora de mare, platges artificials esborrades - no m´està pas malament si no fos que s´entossudeixen en voler-les reconstruir-, arbres caiguts, esllavissaments de pedres i algun altre esllavissament personal.
De tot plegat, ara que ja ha amainat, del pitjor cal treure el millor: la terra està sadollada, a les platges hi haurà tresors ( i porqueria per enretirar), catarsi i recomençar...i ensumar primaveres, que per molt que diguin que comença per allà el vint, aquí ja treu el cap, sinó, de què tan de rebombori? De què aquesta olor profunda de natura que clama vida?
Ah, la cançó..., els Bee Gees sempre m´han despertat sentiments contradictoris, però aquesta, si la toquen a la ràdio, no canvio mai el dial.
Sembla que la ressaca llevantera ve amb ganes de fer-me escriure comentaris llargs...
Bon dia
Doncs si, per allí dalt sempre són pitjors les llevantades...ja ho he vist al TN. Avui hi sortia el port de Llançà, on no fa massa hi vaig estar dinant. Però vaja, la pluja constant, aquesta que fa tant poc i tanta falta fa, em deixa lleugerament tocat.
I la cançó, a mi sempre m´ha agradat aquesta, i hi anava bé, per tot plegat.
Comentaris llargs ja m´estan bé, sempre hi són ben rebuts, sobretot els teus.
Bona nit.
Quina delícia de post Estranger!
Jo també em vaig passejar sota la pluja, però sobre l'asfalt i llambordes. És diferent però també té el seu encant.
Em vaig tornar a enamorar del paisatge cobert núvols arran de terra, amb la humitat tant a flor de llavis que es podia tastar. Els rius, els torrents, els camps anegats, els saltants alegres...
El mar bramant.
Sovint penso que la meteorologia s'entossudeix a posar-nos a lloc i, francament, ja m'està bé.
La pluja ens encongeix, i ho dius molt bé, s´entossudeix a posar-nos a lloc.
A mi també m´està bé. Després tot es molt més verd, quan surt el sol. Esperem que plogui així unes quantes vegades més. Aquesta mena de pluja és la nostra.
Amén! ;)
Publica un comentari a l'entrada