M´enlairo una mica, en aquest primer dia de festa. No hi ha ningú més, la tarda viatja plàcida mentre l´olor dels primers narcisos grocs puja de sobre els roquetars. Dalt del turó, el vent bufa fort. Un intent de núvol va traspassant el cel, puc seguir la seva estela solitària marxant a llevant. D´altres nuvolades transiten més lluny, és com si per allí dalt algú també comencés unes vacances. El sol, ara s´enteranyina, ara resplandeix, ara s´amaga. Els ocells tots volen a rebuf de l´invisible, fent de remolc d´una sàvia bogeria.
Un tros de fusta és clavat sobre la pedra. Els claus el travessen, inútils i rovellats, llargs, ferms encara. La fusta agafa un to de rovell rogallós, com de metall podrint-se. No és fins després, baixant, que recordo el que era. Una creu. Algú la va treure, o la va arrencar, com algú va retirar la llibreta on la gent hi deixava anotat algun pensament, o alguna signatura, o un " Jo he estat aqui ". Algun cop hi vaig escriure alguna cosa, uns versos em sembla, uns versos d´algú altre. Miro de recordar-los, però no em venen al cap, ja fa força temps d´això.
Baixant, arreplego el mar al fons, nítid avui. Penso en la rosada del matí a l´hort, en la terra tova, en la verdor i l´aigua del petit dipòsit ple, que fa ja un mes que no he fet servir. S´ha embassat, té el color verdós de les basses d´antuvi. És com un petit miracle. Hi fico les mans i me les netejo dels restes de la terra. Penso en el mar mentre ho faig, té el seu color segons com es mira. Procliu als signes, decideixo escriure alguna cosa, algun testimoni en aquesta tarda més grisa, més trista, igual de plàcida que la d´ahir. Busco Machado, de la mà del Serrat. Em surt una amb el Camarón. Idoni : pels claus, pel tros de fusta, pel mar i per tot plegat.
Durant aquests díes tot i tothom es dispersa. A mi m´acompanya una merla niuant dins el xiprer, xiulant llargues lletanies. Potser es pensa que no hi sóc, que he marxat lluny d´aqui.
4 comentaris:
Sort en tenim dels brunyols, i de les verdors que puntegen i dels fruiters florits i de les primeres papallones!
Avui he plantat, m´estic fent un mini hort de petites parcel·les de 50 per 50 amb la mateixa il·lusió de cada any.No vull pensar ens els resultats- que solen ser magres, sincerament- tocant la terra en tinc prou.
La foto és preciosa
Una alegria, el teu comentari. Sentir la terra a les mans és deliciós, aquests díes. I el so de la paraula brunyols: Mmmmmmmm...
Cuida´l, l´hortet, i veuràs com tindràs bon resultats. Avui he collit una col, un enciam i un manat de bledes, ben fresques. I he plantat una olivera. Ara plovisqueja altre cop.
Al meu germà les merles li fan el niu al gessamí :)
Quin privilegi poder tenir mar i muntanya d'aquesta manera.
Tenim una primavera alterada, a l'alçada de les circumstàncies.
Dona, per veure el mar m´haig d´enlairar una mica, i tot i així el veig en díes clars, però el tinc aprop, si, a una cinquantena de kilòmetres, més o menys.
I res, que vaig descobrir que era una merla perquè al final la vaig veure, pque si no...no sabia com feien el cant. Em fa companyia, i alegra el xiprer.
Està fent una bona primavera, de moment. No ens podem queixar, donades les circumstàncies.
Publica un comentari a l'entrada