Onze anys

Ella sap exactament el temps que fa que no es veuen. Ho diu amb la seguretat de qui coneix la capacitat humana per oblidar amb rapidesa el pas de tots els díes i mesos que contenen aquests onze anys que reafirma tossudament per segon cop en pocs minuts, com si la seva pròpia capacitat de recordar-ho ja fos raó suficient per merèixer almenys una segona oportunitat de remembrança per part d´ell. Ell, però, és incapaç ni de recordar vagament aquest rostre solcat d´arrugues fresques sorgides al seu voltant cada cop que somriu entre les pauses del seu parlar ràpid, un parlar d´anar per feina on resumeix els onze anys passats en dos fets concrets : el tancament de les dues botigues i el seu divorci. No és que ho hagi de saber, però potser aquests dos fets afinaran la seva memòria. Les botigues les va muntar amb el seu “ex”, i va ser amb ells dos amb qui va fer els tractes, temps era temps, perquè d´allò ja en feia onze anys i ella, en fi...sospira com feliç, com si aquests dos fets no hagin suposat cap desgràcia per a ella. Nova vida, vitalitat, els anys passats van ser feliços però s´havia d´acabar algun dia, ja s´ho veien venir, els seus ulls brillen sens dubte rera l´opacitat d´unes ninetes fosques inquietes amb un punt de nervi mirant d´allunyar impaciències neguitoses.

El Sr. Mestres, mentrestant, treu les mostres que ella necessita, unes mostres ja antigues, i respon amb un si o un no segons s´escau al monòleg que ella va repetint sense adonar-se´n, tot plegat perquè la situació pogui semblar-se el més possible a una conversa. Ella sembla no tenir aturador, i en poc més de vint minuts li explica més de la seva vida del que ell mai arribarà a explicar a ningú de la seva. Hi ha gent capaç de fer-ho, i davant de qualsevol disposat a escoltar-lo. De fet n´hi ha que s´hi dediquen professionalment, però no és el cas de la Sra. Sofia. Ella sembla més aviat una consumidora que n´ha tret les seves pròpies conclusions, algú que ha sentit a dir allò de que has de treure- t´ho de dins i de que explicar-ho t´ajudarà a superar-ho. O bé no ho ha sentit però ho explica per pura necessitat, perquè han passat onze anys i ell no ho sap, de fet ni la recorda, però si està segur d´alguna cosa és de que s´ha envellit. En un moment de pausa, observa l´abric de pells que li cobreix mig cos, d´un pèl blanquinós gruixut, com de conill, un abric atemporal que avui en dia ja s´han de deixar de portar, com els jerseis de mohair van deixar de portar-se fa temps o els pantalons de tergal fets a les sastreries. El seu rostre sembla una extensió de la seva blancor, de les dents i inclús dels llavis prims, apagats de tant somriure. Les seves mans també, agafant ara una de les mostres . Una d´elles llueix una elàstica i marronosa bena permanent, massa grossa pels dits que sobresurten més prims encara del que són.

Ell recorda l´abric. A vegades passa que un recorda més un detall que una persona, com ara un penjoll, una pipa, un ble de cabells castanys, una manera d´escriure, un to de veu, un llaçet rosa en uns sostenidors. Amb el pas dels anys la memòria es torna cada cop més selectiva, i oblida sense cap mena de capteniment.

La Sra. Sofía aixeca la vista i somriu, no para de somriure. Torna a les botigues tancades i al divorci, i als anys que fa que no venia. I a l´artritis a les mans, o potser a alguna cosa pitjor, que no s´atreveix encara a explicar.