La vinguda dels tàrtars

Una linea de núvols blancs com un tren en l´horitzó; una linea ben seva, només seva, resta allí, en la llunyania, tot el dia. Prima i visible, inalterable, la resta fins als ulls del qui vigila enfronta només blau, com una aquarel.la marina abans d´arribar-se a la platja aquella que mai es trepitja. Ha bufat el vent durant tota la nit, emportant-se la meitat de les moreres i els pruners i bona part de l´ocre dels plataners. Les voreres dels carrers han deixat de ser grises i fan soroll de vells pergamins obrint-se als matins nèts de mals auguris, a les noves ombres perfectament delimitades de les tardes sobre el ciment clar, amb les seves claraboies, els seus teulats, les seves baranes velles i negres  altre cop tèbies de sol...Res ja no fa pampallugues, l´aire és solcat per multituds d´invisibles, aquells que no va entreveure mai el personatge literari que esperava la vinguda dels tàrtars. 

I és que aquests ja han arribat, deixant una polseguera en l´horitzó semblant a una linea de núvols blancs. L´estol imaginari els delata als ulls del qui els vol veure. Només passa que després s´han fos en l´aire fred, qüasi bé hivernal de l´invisible. S´escolten com un pas de fantasma dins el gregal portador de tempestes i també s´acaben aturant en un joc de silencis forjadors d´instants preciosos i quiets, ara al matí, ara al migdia, ara al vespre, quan el record del primer vol vist d´un primer núvol d´estornells viatja juntament amb el del pardal solitari solcant a batzegades  un espai fora mida.  Els tàrtars cerquen refugi dins una nova fortalesa mentre hi ha qui encara els busca arran de l´horitzó. El guaita s´acaba sempre adormint, somiant truites.