Novetats

El sol surt, ben petit com una taronja, rera un munt de boscos de pins. La visió és efimera, en una raconada de carretera, però el suficient per pensar en algun lloc perdut de Finlandia o Noruega. Per allí al costat passa, vorejant el camal de la carretera, un home vell arrossegant una cadira de rodes convertida en un carretó per obra i gràcia d´ una caixa lligada sobre la cadira, on no se sap mai que hi porta, excepte un gosset blanc, el cap del qual emergeix sense massa curiositat amb els aires d´un senyor sortint a passejar en una vella calesa. L´home camina guerxo, llarg i prim, amb barba sense ser-ho, sempre igual. Més amunt, cada matí, un altre home, aquest també gran i amb cara de jubilat de tota la vida, s´asseu sobre uns cartrons que porta sota el braç allí on la carretera fa un gir de nouranta graus, vora l´entrada dels horts il.legals però endreçats i separats per qualsevol estri que pogui fer de tanca : trossos d´uralita, metall, plàstics, canyes...L´home ja és assegut si faig tard, o encara fa via si vaig d´hora. Va amb bastó, i és clar, camina sense presses. És com el sol, que és mes gros o més petit, o hi és o no hi és segons sigui l´època de l´any. L´home, de fa uns mesos, hi és cada dia.

A l´avinguda, travessa un milhomes sota la figura d´un jovenet de quinze o setze anys, amb el semàfor vermell, com si el fet d´aturar-se a la vorera no anés amb ell. De cua d´ull veu que pot travessar fins a la mitjana i llavors esquiva un parell de cotxes amb la vista, amb un caminar sorneguer mentre mastega un entrepà acabat d´estrenar, llarg com un dia sense pà. Sembla voler menjar-se el món.

Al semàfor número deu mil, una senyora es va traient els “rulos” del cap mentre s´espera arrencar. És la senyora dels “rulos”, feia díes que no la veia. Al seu costat, a l´altre carril, una noia teclejant a dues mans el mòvil com ua boja sobre el volant d´un altre Mini Cooper fabricat per aquest tipus de noies, embufandades fins al coll. A la ràdio, Mendelsson. Una mica de vent, i els estornells, sobre les cordes, que no pas contra elles. L´edifi “Hooper” continua igual : façana vermella de maons, quatre finestres tancades amb persianes blanques més tancades encara que aquelles i la punta d´ un estenedor buit , i la punta dún arbret sec, al terrat de dalt. Al pont dels “ por fin “ ja no hi ha cap rètol, li hauré de canviar el nom de temps que fa que ja ninguna parella em fa saber que “ por fin se casan “. El tren, invariable, passant d´un costat a un altre. El més ràpid, el camió de 3.500 kg.del T.D., que deu fer tard, com sempre. Passa l´holandesa, rossa i feliç – primavera eterna -, amb la seva bicicleta de passeig pel carril bici, sempre en baixada, perdent-se de vista fins que algú fa sonar una botzina.

Giro el cap i miro la muntanya, il.luminada de llevant, envoltada de nuvolades blaves de pluja. Fa masses díes que no la visito. A l´entrada del carrer, l´arbre nu, indicador del temps actual. Fa un any estava igual.