Quiets,
amb els seus cors de poeta, em miren; perquè el poeta és com ells,
observa parsimoniós el que l´envolta, el que passa pel seu davant i
deixa fer la resta al dictat del que s´imagina. Mentrestant no mou
un múscul, deixa la peülla a mitja caiguda, la crinera al sol i el
cos rabassut i petit en una llarga digestió dels sentits. Seria com
un estaquirot d´aquests que delimiten la seva llibertat, provisional
i avorrida.
No
creguis que un poeta és un heroi ni un Byron, em diuen dins la seva
quieta mirada. Nosaltres som només a lloc, i t´ho expliquem així,
per allò de les mil paraules.
I
me´ls miro una estona més, mentre versegen l´hivern amb un punt de
tristor pagesívola tot compadint-me d´aquesta vena meva, que no diu ni ase ni bèstia.
4 comentaris:
M'agrada molt.
No per molt escriure es diu molta cosa, dient poc es diu tot també.
Trobar les paraules adequades no sempre és fàcil, de fet és difícil, però entretingut.
Gràcies...A
veig que està de bon any aquest animalet :P
Fa el que pot...
Salut, Pons.
Publica un comentari a l'entrada