El
sol llambrega a quarts de nou, tot mirant de sortir de no sé on,
d´algun lloc rera el vitrall del cafè, rera els pisos, rera algun
turó que no arribo a veure. Fa pampallugues, com quan es mira alguna
cosa amb un tel de llàgrimes als ulls o el vent mou la finestra mig
oberta d´una mitja tarda insomne d´estiu. El sol és un ull ? I si
ho és, plora ? Hi ha una senyora gran que em mira amb uns ulls blaus
i petits, extraviada en algun lloc del cafè, mentre el seu fill
espera pacientment l´esmorzar, com cada dissabte de l´any.
L´acompanya, de braçet ; la fa seure; li compra un cafè amb llet ; mira de parlar-li , i marxen. Com l´italià aquell del twitter. El
sol fa pampallugues, i el cafè em somriu, negre, cremós i calent. Tots els diaris seriosos, avui defensen la sàtira. I un
cantant desconegut, a la ràdio del cotxe.
2 comentaris:
Petits moments que de tan senzills s'immortalitzen en el dia a dia.
Doncs si, la petita màgia del dia a dia.
Publica un comentari a l'entrada