Sense paraules

I als grans magatzems, a la planta dels senyors, als provadors, hi ha una porta mig oberta i sembla que hi ha algú a dins, algú que em mira des d´un mirall. Els provadors són la sala dels miralls, uns enfrontats als altres en un llarg passadís a punt de trencar-se, si no és que algú s´hi mira i els omple de seguida de normalitat abans de tornar-se a buidar per assemblar-se a un decorat cibernètic imitant un cuc d´espai-temps artificial, un lloc d´aquells per on antigament es viatjava en el temps sense perill de crear realitats paral.leles, tant habituals avui en dia.

Clar que hi ha algú que em mira d´esquitllentes, allí, al darrer dels provadors, on tan sols hi ha un mirall enfrontant una realitat. La seva immobilitat m´hi fa apropar, em fa obrir la porta... i allí s´està, dret, gens impacient, brillant, lluint una jaqueta vermella i uns pantalons blancs amb posat elegant, provant-se, mirant-se amb ulls opacs, esperant algun gest d´aprovació sense resposta, qui sap si una parella de cos gràcil fent-li companyia. Les companyes, però, són més avall, a la planta de les senyores, on segurament hi haurà provadors amb miralls, potser més subtils i alegres, però segurament també amb un darrer provador amb la porta mig oberta on algú s hi emmiralla.

Als grans magatzems les plantes són totes iguales, com les escales mecàniques que hi menen, com els murs sense finestres i els vestits dels venedors, com els passadissos on la gent transita a temperatures d´estiu, i remena i remena sota la mirada atenta i quieta dels maniquins.Al provador, n´enxampo un movent-se lleugerament. Dissimulo i giro la vista, mentre somric de veure que hi ha almenys algú, dins els grans magatzems, saltant-se l´obvietat de una realitat passatgera.