Retrat sota el gel

L´home em reconeix. ¿ No eres tu a les Roques de la Coca ? - em pregunta amb veu lenta -. Va lent, el pas descompassat. Ell ha triat el mateix camí que jo, però de l´inrevés. Els homes som així. - Ja veus, anar passant el matí...deu – Ho diu com qui va matant les hores com pot. Jo he seguit un primer camí més aeri. A dalt, les vistes eren tranquil.les, de matí del món, que diria Gracq, un matí fred en el que cap somni emana encara el seu tuf d´estable ; un món sense ressonància.Així mateix, fred, sense ocells ni vent i amb el sol desfent boirines rera els Emprius. Les obagues blanques de rosada i el camí, al pas dels roquetars, trenat de riuets de gel, atents a la passa despistada. Cal petjar bé, la terra és dura i el món, serè sense cap eco del que va ser potser en un altre moment, en una altre estació, en un altre temps.

El fred és l´analgèsic perfecte per als cors solitaris. Del pensament aquest al somriure hi ha un instant. És tant fals com la solitud mateixa aquí dalt, on el sol abalteix el rostre al voleiar la carena cap a llevant. Allí on el sol escalfa els petits rius de gel, es percep un moviment de liquació sota la capa transparent : gotes d´aigua cercant un camí ple d´obstacles : ara s´aturen, ara fan una petita ziga-zaga, s´aprimen per accedir dins un pas fi de dos o tres centímetres...el blanc es barreja amb el verd de molsa i el fosc de la terra, com si allí dins s´estigués formant algun ésser a punt de canviar alguna cosa. I tot d´una manera callada, muda, sense veu. Res goteja ni respira. Gener.

Llavors s´arriba a la Canal del Llor, que baixa per després planejar fins arribar a la part suïssa de la muntanya, la que ofereix verticalitat en molt poc espai, i un pas poc conegut del que seria el més agrest, cap a la civilització, personificada en aquest mas de totxana vermella que es diminut però clar allí abaix de tot. El Marquet de la Roca, d´on varen fluir les corrandes de l´exili cap amunt, cap a nord, cap al coll on m´estic de cara a la vall i d´esquena a la muntanya. El record del Vallès perdut. En ma terra del Vallès...

Giro, triant el meu exili particular. M´arribo a la Font de la Guineu, una pica grossa d´aigua criatal.lina. És enmig del bosc, en una torrentera on s´hi arriba pel pla negre d´una antiga carbonera. Goteja l´aigua dins la pica, i els cercles que es formen em tornen a sorprendre per la seva perfecció matemàtica, des dels successius radis fins a la distribució harmònica de les distàncies. Aquí, enmig d´un lloc que els senyals avisen com a refugi de la fauna salvatge. La guineu hi deu voltar, de ben segur a les tardes d´estiu.

Després descens i ascensió altre cop, sense pressa ninguna. Una presa de sol al primer tou de roca on recolzar l´esquena. Perfecte de cara a migdia, el millor sol de l´any. Becaina de gust. I la darrera mitja-hora, de tornada guaridora.  Els ulls, finalment, al retrovisor, amb les ninetes encara ben petites, com si fossin gotes sota una capa fina de gel, a punt de ser esquerdada.