El
monument als caiguts fou, finalment, demolit. Es tractava d´un
monòlit de pedra calcària blanca del país, alt i estret – un
apropament als déus de la victòria cap als seus caiguts, segons
paraules de l´escultor el qual, tot sigui dit de passada, d´oblidat com estava, no li havia
estat difícil de ser escollit per fer el nou amb idèntics
arguments – flanquejat per dues figures
d´àngel amb el cap cot, les ales plegades
tocant-ne la base dels peus i les dues mans repenjades damunt
l´espasa redemptora ; els anys l´havien ennegrit i a la base, les
lletres esculpides eren quasi bé il.legibles. La revolució n´havia
estat la causa tot i que tothom les recordava prou bé, perquè de
fet, no havia passat tant de temps després de la darrera.
A
cada poble i ciutat, la història amb els seus monuments havia estat semblant i les paraules, igualment esborrades en nom de la
llibertat, la qual així ho exigia cada cert temps. Era, segons els
filòsofs de l´època, una qüestió d´higiene : a nous caiguts,
nous monuments. L´escultor, aquest cop, va idear un monòlit de forma piramidal i progressiva -un terme adient als nous temps sorgits de les cendres dels antics temps - d´alçada descomunal i coronat per una senyora
amb aires de deessa, de pits prominents i cabells onejant al vent, el
braç alçat al cel sota una mirada anhelant de justícia.
I
vet aquí que com passa des dels temps dels romans, l´únic que
sobrevivia de tot plegat era l´ample pedestal sobre el qual s´erigia
un monument rera l´altre. I la part final de la feina sempre era la
mateixa. Les paraules que havien de ser esculpides de nou a la base
van ser escrites per un dels més il.lustres revolucionaris. La frase
fou tramesa oficialment al cisellador, el qual era un home ja gran
que havia viscut, com home lligat a un arbre, llibertats de tots
colors i mides. Tenia bona memòria, així que no va tenir massa
feina a repassar, una per una, les mateixes lletres que ja havien
estat escrites uns anys abans, sobre la mateixa pedra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada