" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


5/7/17

Un dilluns qualsevol


Endormiscat, mandrejo mig estirat damunt el sofà. Quarts de quatre de la tarda i per la finestra, núvols blancs, petits i esfilagarsats decoren un cel ben blau, radiant d´estiu. Semblen quiets i m´hi fixo, entre capcinada i capcinada quan mig obro els ulls que no acaben de cedir al son ; molt a poc a poc, i agafant de referència la barreta que separa els vidres, el núvol va passant, com la tortuga. O sigui que sí, que encara que no ho sembli, el temps passa.

Pel matí, el campanar d´Err així m´ho anunciava : les deu del matí, una bona hora, una hora en què res fa pensar en alguna cosa acabant-se ; hora del bon jour madame, bon jour, monsieur. En aquest poble – que és al sud del sud de França i a la que des d´aquí s´anomena la Catalunya del Nord – no hi ha pressa. Tenen els carrers escrits en català, com el carrer de les Closas o el carrer de les dues esglésies, fet que me´l fa seguir fins topar-me, efectivament, amb dues esglésies, totes dues antigues, totes dues de costat; l´una, la que es veu de lluny, la del campanar clàssic pirinenc de sostres a quatre aigües de pissarra, amb rellotge i campana que donen quarts i hores ; l´altre em sembla més antiga, d´estil romànic – tot i l´amplada de la nau central que la fa semblar més un mas que una església -. Al costat, el cementiri, amb els panteons clàssics grisos d´aquest país, que no enterra el morts en blocs de pisos com solem fer aquí per algun estrany costum.

Dilluns feiner i surto del poble seguint les línies vermelles i blanques del GR, direcció Llo. Feiner perquè em passen dues furgonetes i un tractor, obligant-me a cedir pas a l´estret camí de carro. Qui sap on van. Qui si que ho sap és la senyora que se´m creua fent footing, una senyora que de lluny em recorda la iaia Paquita, que m´hi fa pensar un instant. A l´apropar-se, li corroboro l´edat en el cos àgil i les arrugues terses de la cara, en la pell fina i blanca de les cames, en el mig ritme sorprenent en algú de poc més de setanta anys, de ben segur. Maillots curts , samarreta tècnica i unes herbes a la mà esquerra, em saluda gentilment sense esbufegar ni un sol cop. La iaia Paquita, una mica més gran, feia ganxet al carrer de Sant Llorenç número trenta-cinc, allí on estiuejava de petit.

I és que hi ha dues menes de nostàlgia, que penso mentre enfilo la pujada que gira cap l´altre vessant de les petites valls on pasturen aquests poblets : la que ens provoca visitar llocs on s´ha estat en temps passats i la contrària, provinent del propi enyor d´aquests llocs on sabem que no hi tornarem mai perquè ja no hi són, com la casa del carrer Sant Llorenç amb la iaia fent ganxet les tardes d´estiu. Aquí no n´hi ha de nostàlgia. Hi ha una altre cosa, que s´endevina a l´obrir la finestra i respirar l´aire d´estiu al Pirineu. L´olor no és la mateixa a tot arreu. Les meves olors són més lluny i són més braves ; les de la Cerdanya m´hi poden portar fàcilment perquè són cosines germanes de les altres tot i que no em generen cap mena de nostàlgia sinó més aviat la pregunta recurrent de però com he pogut oblidar aquesta sensació ? . I a partir d´aquest fet, dedueixo la futilitat dels temps perduts d´entremig, sense ser prou valent per abastar-ne les seves longituds, sovint inabastables, sense suport per albirar-ne cap mena de nostàlgia propera al fet del gaudi de la pròpia vida.

És per això que ara, aprofitant la solitud del camins veïnals, m´aturo i m´assec sota l´únic arbre disponible d´ombra fresca en una llarga recta que travessa camps de pastura. Estiro l´esquena i guaito l´aire, el sol, el so de la llagosta; miro a dreta i a esquerra, tanco els ulls, els obro, guaito el cel, el groc de les pastures, el verd dels arbres. Dormisquejo i penso que ja arribaré a Llo un altre dia, potser d´aquí un o dos anys.

A Verdigranys, quatre cases atalaiades entre els dos pobles dalt d´un petit turó, m´assec al mirador. Una senyora remena el mòbil amb mans maldestres ; després s´adona de la meva presència i em saluda, amablement . Acte seguit remena la bossa i en treu agulla i fil. L´enfila, guaitant atentament el forat, amb destresa. I es posa a cosir. Una altre àvia, que penso, aprofitant el bon dia. El campanar de Sallagosa marca les dotze. Al cap de pocs segons, ho fa el de Llo, amb campanades més greus i sòbries que l´altre, com s´escau al pas del temps que ara sí, sembla acabar-se.