Endormiscat,
mandrejo mig estirat damunt el sofà. Quarts de quatre de la tarda i
per la finestra, núvols blancs, petits i esfilagarsats decoren un
cel ben blau, radiant d´estiu. Semblen quiets i m´hi fixo, entre
capcinada i capcinada quan mig obro els ulls que no acaben de cedir
al son ; molt a poc a poc, i agafant de referència la barreta que
separa els vidres, el núvol va passant, com la tortuga. O sigui que
sí, que encara que no ho sembli, el temps passa.
Pel
matí, el campanar d´Err així m´ho anunciava : les deu del matí,
una bona hora, una hora en què res fa pensar en alguna cosa
acabant-se ; hora del bon jour madame, bon jour, monsieur. En
aquest poble – que és al sud del sud de França i a la que des
d´aquí s´anomena la Catalunya del Nord – no hi ha pressa. Tenen
els carrers escrits en català, com el carrer de les Closas o el
carrer de les dues esglésies, fet que me´l fa seguir fins topar-me,
efectivament, amb dues esglésies, totes dues antigues, totes dues de
costat; l´una, la que es veu de lluny, la del campanar clàssic
pirinenc de sostres a quatre aigües de pissarra, amb rellotge i
campana que donen quarts i hores ; l´altre em sembla més antiga,
d´estil romànic – tot i l´amplada de la nau central que la fa
semblar més un mas que una església -. Al costat, el cementiri, amb
els panteons clàssics grisos d´aquest país, que no enterra el
morts en blocs de pisos com solem fer aquí per algun estrany costum.
Dilluns
feiner i surto del poble seguint les línies vermelles i blanques del
GR, direcció Llo. Feiner perquè em passen dues furgonetes i un
tractor, obligant-me a cedir pas a l´estret camí de carro. Qui sap
on van. Qui si que ho sap és la senyora que se´m creua fent
footing, una senyora que de lluny em recorda la iaia Paquita, que
m´hi fa pensar un instant. A l´apropar-se, li corroboro l´edat en
el cos àgil i les arrugues terses de la cara, en la pell fina i
blanca de les cames, en el mig ritme sorprenent en algú de poc més
de setanta anys, de ben segur. Maillots curts , samarreta tècnica i
unes herbes a la mà esquerra, em saluda gentilment sense esbufegar
ni un sol cop. La iaia Paquita, una mica més gran, feia ganxet al
carrer de Sant Llorenç número trenta-cinc, allí on estiuejava de
petit.
I
és que hi ha dues menes de nostàlgia, que penso mentre enfilo la
pujada que gira cap l´altre vessant de les petites valls on
pasturen aquests poblets : la que ens provoca visitar llocs on s´ha
estat en temps passats i la contrària, provinent del propi enyor
d´aquests llocs on sabem que no hi tornarem mai perquè ja no hi
són, com la casa del carrer Sant Llorenç amb la iaia fent ganxet
les tardes d´estiu. Aquí no n´hi ha de nostàlgia. Hi ha una altre
cosa, que s´endevina a l´obrir la finestra i respirar l´aire
d´estiu al Pirineu. L´olor no és la mateixa a tot arreu. Les meves
olors són més lluny i són més braves ; les de la Cerdanya m´hi
poden portar fàcilment perquè són cosines germanes de les altres
tot i que no em generen cap mena de nostàlgia sinó més aviat la
pregunta recurrent de però com he pogut oblidar aquesta sensació
? . I a partir d´aquest fet, dedueixo la futilitat dels temps
perduts d´entremig, sense ser prou valent per abastar-ne les seves
longituds, sovint inabastables, sense suport per albirar-ne cap mena
de nostàlgia propera al fet del gaudi de la pròpia vida.
És
per això que ara, aprofitant la solitud del camins veïnals, m´aturo
i m´assec sota l´únic arbre disponible d´ombra fresca en una
llarga recta que travessa camps de pastura. Estiro l´esquena i
guaito l´aire, el sol, el so de la llagosta; miro a dreta i a
esquerra, tanco els ulls, els obro, guaito el cel, el groc de les
pastures, el verd dels arbres. Dormisquejo i penso que ja arribaré a
Llo un altre dia, potser d´aquí un o dos anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada