Dues figues i unes quantes mores, agafades amb lleugera marinada. Després, el carrer, més que buit, assolellat de tarda silenciosa. El campanar nítid que marca l´hora. Les compto xino-xano. Un adéu llunyà de veïnatge tanca l´escena. Penso si cal res més i en el fons - molt en el fons - penso que no.
És com un pou, aquesta ànima que tinc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada