Un torpedo de 5 polzades

L´Ullmann era cubà a pesar del seu cognom. Fernando Ullmann, es deia. Havia tingut una fàbrica de tabacs, és el primer que em va dir, com confirmant l´espès fum blau que sortia de la seva boca. - Ullmann , veu ?- Digué assenyalant l´anell envoltant la part més llepada del pur entrellaçant el dit del cor amb l´anul·lar d´una mà morena colrada pel sol. L´Ullmann seia en una cadireta exactament igual a la meva, de potes baixes i respatller rectangular i ample, que en el seu cas modelava un cos gruixut sense ser pesat, llarg i fort i amb una testa de cabells ben blancs d´on uns ulls grisos i clars esmorteïen l´aparença habitual dels habitants de la illa que la seva veu, però, confirmà en quan va obrir la boca. M´agraden els accents purs, denoten procedència, cultura i habituds molt concretes; confirmen l´existència de móns diferents i propis, no adulterats pels magmes de les grans metròpolis, on tot és un aiguabarreig d´on ningú en treu l´aigua clara, sinó és la d´experimentar una falsa evidència de realitat desvirtuada en una altre de més gran, sovint aclaparadora i mancada de profunditat. En aquest sentit, però, Miami no era el millor lloc per descobrir aquestes coses, o potser si, tenint en compte d´on venia jo a passar uns dies per recuperar-me d´uns problemes de salut.

Era el primer dia que baixava a la platja de Cape Florida, amb la meva cadireta i el para-sol de rigor. Sóc incapaç d´estirar-me a la sorra en una platja, ho trobo especialment brut, tot i que allí la sorra era ben blanca i fina, el vent corria suau i fresc i el sol ja anava de baixa. Ell s´havia assegut al meu costat, de cara al mar. M´ havia preguntat si em feia res, amb el to del qui ho dóna per fet de manera desarmant, cordial i sense possibilitat d´un “no” per resposta, mentre tot just jo anava a obrir el bloc per fer un esbós del conegut far que s´alçava just al darrera nostre. Li vaig somriure i li vaig dir amb el meu millor castellà que endavant. Em mirà rera les ulleres de sol amples, on em vaig poder veure per partida doble amb un cert desassossec : a la pell blanca i al cos esprimatxat li mancava bastant de tot.Se les tragué, advertint el meu gest. Portava un petit barret a l´estil del Sinatra, samarreta sense mànigues, un banyador estrident de cames llargues i una nevera, d´on tragué dues ampolles ben fredes de Cerveza Cristal, mentre s´asseia i es presentava amb el seu havà a mig acabar, parlant, ara si, la seva llengua nadiua. Encaixarem mentre li deia el meu nom. El seu ¿catalán? em va fer feliç per un instant, perquè no em passava sovint que dient-me Martínez ningú endevinés la meva procedència.

Li vaig preguntar pel puro i començà a parlar, mentre jo començava a dibuixar. Em deixà la cervesa mig enterrada a la sorra, ben a mà per si la necessitava. Ens mig donàvem l´esquena, ell mirant les aigües clares i jo el far; era una situació estranyament còmoda. Semblava ben bé com si ho haguéssim fet tota la vida, d´estar-nos d´aquella manera. I sí – començà dient - tenia una petita fàbrica de tabac en un poblet vora la costa, no gaire lluny d´allí. Es dedicava sobretot al robusto, tot i que també feia partides de models julieta, Churchills, sobretot.¿ Que si sabia jo què era un robusto ? .Suposava que devia ser el pur amb el que se m´havia presentat però no, aquell no era pas un robusto, era un petit torpedo de 5 polzades, especialment fabricat pel seu ús personal. Aleshores començà a explicar-me les classes de purs que hi havia mentre jo anava dibuixant una mica d´esma. M´explicà també que el tabac que feia servir era ben cubà. L´importava de Txèquia, d´un antic fabricant de l´època comunista que encara tenia tractes amb la casa Partagàs, empresa nacionalitzada i propietat d´Habanos, la companyia estatal més important de tabacs de la illa. En Partagàs era català, em va dir. Llavors em vaig girar i el vaig mirar. Ell somrigué. ¿Ho sabies ?, em preguntà. No, però pel nom ja pot ben ser. Jo, de puros només recordo els que fumava el meu pare, li vaig dir mentre agafava la cervesa i feia un primer glop. Estava encara ben freda. A les vitolas hi havia castells , recordo que les col·leccionava, així com també recordo les caixes que guardava després per entaforar-ne foteses com bales, cromos, xavalla...recordava també l´olor de les caixes; el millor del tabac era la seva olor abans d´encendre´l. Sí - confirmà ell - un bon havà s´ha d´olorar abans d´encendre´l. Series un bon fumador, afegí sense cap sornegueria.

Vam quedar-nos en silenci. La platja s´anava buidant, no massa, però si el suficient per anar desviant la vista davant els banyistes desfilant sobre la darrera ona. L´Ullmann anava ullant el dibuix que jo feia. Me´n sortia prou bé, encara tenia prou bona mà per anar definint el joc d´ombres que la tarda creava sobre el cos del far i el bosc de palmeres que l´envoltava. El puro continuava intacte a la seva mà, com si fos etern. Mirava la llunyania, com fan molts homes grans. La pàtria, vaig pensar, a on potser no podia tornar.

En Fidel havia de portar millors coses, em va dir. Jo estava amb la revolució. Ja n´estàvem farts del Batista i de la casa de meuques pels americans en què s´havia convertit la illa (llavors em vaig adonar que sempre l´anomenava "la illa" ). Però resulta que li va nacionalitzar la seva terra, i amb ella, el tancament de la seva fàbrica. Vaig marxar, em va dir. No em va costar gens...després ja va ser una altre cosa. La illa es va convertir en el prostíbul del món. Jo ja feia estona que havia acabat la cervesa i el dibuix. M´havia posat de costat i contemplava el mar. I a l´horitzó, com un home gran sense esperances. Li vaig parlar, aleshores, del vell i el mar, de Hemingway, d´aquella superba metàfora de la vida... se li van encendre els ulls un instant i assentí amb el cap vàries vegades. Si. l´havia llegit. El viejo y el muchacho, dos éssers sense nom. Els seus ulls grisos es posaren sobre els meus i afegí: 

- Como Cuba y los catalanes - sospirà - sólo quedan nombres, amigo. -

Em vaig quedar pensant en els noms, en les moltes identitats aparentment inexistents que tenien dos cognoms com Ullmann i Martínez . Al cap d'una estona, ja fosc, és  va aixecar i va dir que es feia tard. Em convidà a sopar, si volia. Jo no podia. La Helen m´estava esperant, li vaig dir. Em va cuidar molt, la Helen, aquells dies que vaig estar a la seva caseta de Miami. Llavors vam encaixar i marxà amb el meu dibuix sota el braç, on un tros de illa ben al fons, damunt l´horitzó, encara havia tingut jo temps de dibuixar, sense pràcticament ni adonar-me´n.

Asseguts al porxo, li vaig explicar la trobada a la Helen. El seu rostre d´anglicana severa es girà amb sorpresa : 

- ¿ T´ha dit que era l´Ullmann , el de la fàbrica de puros ?. Em preguntà. -

- Si, ¿ el coneixes ? vaig replicar interessat.-

- Es clar que si, tothom sap qui era, l´Ullmann de Partagàs.- 

-¿ Era ?, vaig preguntar abans de voler abordar la següent pregunta que tenia a la boca.- ¿ Partagàs, has dit ? - Amb accent americà sonava molt diferent. Em va mirar alterada, cosa molt poc habitual en ella. Només li va durar un segon, però. 

-El van trobar mort fa un parell de mesos, al seu despatx de la fàbrica. Mort natural, deia el diari. Encara li fumejava el puro a la mà esquerra.

Jo encara pensava en aquell cognom , quan em vingué al cap un detall. 

-¿Un torpedo de 5 polzades, potser ?  - 

Llavors ella es posà una mà a la boca , em mirà i agafà el bloc d´esbossos que havia deixat sobre la taula. L´obrí i passà la mà per les anelles, on encara hi havia unes tires de serrell  de paper enganxades. Les tragué i després va aixecar el cap. Arrufà les celles i em mirà directament als meus ulls cansats de sempre. No sé què és el que hi va veure, però s´aixecà, em posà la mà al front i desitjant-me feliços somnis afegí que les meves històries sempre la fascinaven.