Tarda

Segueixo un camí que s´acaba de sobte, en el que sembla el pla d´una antiga carbonera. Per aquests verals estan fent neteja del sotabosc i mica en mica van avançant muntanya amunt, obrint camins en mig del bosc que sovint em despisten. Aquest n´és un. Queda una hora de sol encara, ben bona. Segueixo pel bosc de més amunt i arribo a un roquetar que travesso. Un altre tros de bosc, aquest intacte si no fos per les llaurades dels senglars, que després de la pluja són feliços endinsant musells dins la terra tova. Un altre tros obert, roques i farigola. Amunt, s´endevina un camí carener. M´hi arribo. El caminet dolceja i es perd cap algun lloc que avui no descobriré.  Hi ha un pi solitari, caragolat en la seva base. El sol dibuixa ombres precises, nítides; llargues, de lleugera desproporció. La vegetació reclama el seu moment de humil solemnitat. Algun batec d´ales sura una mica més avall . Hi ha un tronc caigut, que fa de bon seure. Ho faig i resto així, tranquil en un lloc nou, amb la vista del Castellsapera a tocar d´ulls. S´hi està bé, realment bé, aquí dalt. Tot sembla prescindible, foteses, res és important. Per no ser-ho, ni un mateix, ni el pensament, ni res. El cos va deixant anar tensions, ho puc notar perquè si tanqués els ulls, m´adormiria com un nen de llet. 

Respiro alleugerit. M´aixeco i faig unes fotos. Es fa tard i he de marxar. Agraeixo el moment i amb les mans a les butxaques, baixo altre cop cap allí on tot sembla  més important del que hauria de ser. Fins i tot la pròpia vida, que realment ho és si és en vida dels altres.