Principis ( sense finals )

Vaig seguint el rastre blau de les formigues d´en Ponç Pons . Va repetint la idea de la necessitat d´escriure per alliberar-se de neguits i angoixes. M´hi sento identificat quan parla així, quan camina per Menorca. Parla dels ullastres, que no sabia què eren. Són oliveres. Les esporga i en l´esforç físic, descansa. L´entenc. Parla de filòsofs, poetes i de literatura. Parla de vida i humanitat. Parla del món. La Divina Comèdia no només és l´infern. Són apunts, aforismes, pensaments. Crema literalment tot el que escriu, un cop ho passa a net. Com si fes un sacrifici. És un outsider, suposo. És poeta, clar. El desconec, a pesar de tot. A pesar de les al·lotes, que ja se´m fan familiars.

I si escric tot això és per sentir-ne alguna cosa semblant. Un pont, anotaria. Un pont i una senyera, reflectida damunt aigües tranquil.les i polides. El Llobregat, en fase inicial. El Berguedà. Al fer la fotografia, l´estrella blanca s´infla amb un cop de vent i tant sols resten les quatre barres. És el que hauria de ser si esdevinguéssim  . L´estrella és només l´anhel i la lluita. La del Jordi . I la del Jordi, també. Ahir vaig veure una furgona com s´endinsava dins unes portes metàl·liques en un lloc de nom llunyà i - a mi m´ho sembla -, sinistre. Amb ells anem escrivint la nostra història, penjada del seu pont que mai separa. 

Llengua, cultura, país.