( dietari d'un llibre en blanc )
Sé que no en volia parlar, de res d’ aquesta illa. Errare humanum est, que diria el noble
patrici. Acabo de descobrir, aquest mateix vespre tornant a casa, que aquesta
casa podria tenir un nom, sinó m’ erro un altre cop. Aquest nom és el port del diable. Coincideix plenament
amb el que surt dibuixat al mapa del tresor excepte en una cosa, prou
important, una cosa que no és altra que el mar. El mar hauria de ser aquí a
tocar d’ on escric ara i no és així, està com a hora i mitja a peu, si encara
no em falla l’ habilitat per encertar temps i hores sense necessitat de
fixar-me en el rellotge. Aquí no en tinc. Sempre he estat bo per encertar quan
de temps em cal per fer alguna cosa, qualsevol cosa. Això és degut al simple
fet de ser una persona excessivament organitzada, ben coneixedora d’on son els
límits. Si em cal penjar un quadre a la paret, per exemple, abans faré una
llista de tot el que necessito i després pensaré en com fer-ho. El que no faré
és fer el forat a la paret sense saber si la broca serà la correcte per
la mida del taco i el gruix de paret ; sense tenir el martell ja preparat per
introduir aquell; sense les tenalles per acabar de fixar després el clau,
perquè ja sé que no tindré prou força amb la mà per acabar-lo d’enroscar.
Vet-ho aquí : llavors, saber el temps que trigaré és fàcil. El cas, però, és
que aquí no puc penjar quadres.
El mar, tan lluny i tan a prop. Fins arran d’ aquí la
cova hauria d’haver estat fins que alguna cosa el devia fer recular. No sé com,
la veritat, no hi trobo explicació, el mar no marxa sis o set quilòmetres així
com així. No sembla possible, tot i que el mapa, ara, se’m mostra clarificador
en aquest punt que és una partida cap a una sortida desconeguda. Només per
comprovar si tinc raó o no, hauria de
cercar un camí dins aquesta cova, i hauria de ser un camí prou clar per
almenys, saber del cert que hi ha un rumb, aquí dins. Llavors ja decidiré,
perquè haig de reconèixer que m’estic acostumant a viure aquí, tot sol. A veure
el mar cada dia, aquest abisme argentat d’ones on tot s’acaba i res mai comença;
a no sentir-me cridat a fer res d’ especial, tret de sobreviure sense haver de
mala-guanyar la pròpia existència en assumptes que ja tinc mig oblidats; a
veure-hi amb un ull bé i l’altre esquerdat ; a tintar el verd-esperança cap a
un gris-daurat purificat d’ expectatives, totes falses.
A vegades penso si no és una sort haver arribat, no sé
on.
Ben Gunn era un vell pirata abandonat a l’illa del
tresor. M’he recordat d’ell aquest matí, mentre caminava cap a la platja. És un
d’ aquests noms que l’imaginari no abandona des del dia que el vaig conèixer,
grenyut i pelut, en les pàgines escrites pel gran escocès. Un home afable i
atrotinat, mig boig, abandonat a la seva sort en una illa mítica. Un home que
en la seva solitud, no té necessitat de ser res. Exactament com jo, excepte pel
fet de que ell es redimeix ajudant als bons. En aquesta ajuda rau la seva
salvació. Ara que soc aquí en dubto molt, d’ aquesta mena de redempció. Si
aparegués algú, què faria jo ? . El nàufrag només vol sortir de la seva illa
però jo potser no ho vull, això. No a qualsevol preu, per més que soni música
de sirenes al meu cap.
M’estic adormint. El cartutx de tinta sura ja a meitat
del seu camí particular, aquell que mai sabem on ens portarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada